Vaig passar el dia, fent veure que no passava res, que tot seguia igual, de la mateixa manera. Mentre estàvem esmorzant el meu pare parlava de pactes, de compra i venda de propietats, però el que més em va cridar l’atenció va ser un sopar que deia que teníem pendent amb una família molt destacada de l’aristocràcia.

Va pronunciar el nom del fill gran amb molta naturalitat com si ja estigués dictat el meu destí, jo feia que sí amb el cap, com sempre, però dins meu anaven brotant les idees que m’havia impregnat aquell magnífic llibre, que no sabia com, però tenia el poder de fer-me endinsar en la lectura i sentir-me una noia molt valenta que tothom respectava i ningú gosava qüestionar els seus pensaments, allunyats dels estàndards i estereotips d’aquell moment.

Aquella mateixa nit vaig decidir tornar a la biblioteca. Ja no hi vaig entrar amb un sentiment de por, sinó amb determinació i valentia. Quan vaig entrar en aquell espai el profund silenci em va penetrar dins del cos, tan sols trencat per la mica de soroll que feia en caminar i recolzar el meu pes sobre la fusta. Vaig buscar en el mateix prestatge, i vaig trobar el llibre que havia començat a llegir al matí al mateix lloc on l’havia deixat.

Em vaig asseure a terra, i em vaig endinsar en la lectura, quan de sobte vaig sentir un soroll estrany, al principi no hi vaig parar atenció, però al cap d’una estona vaig tornar a sentir un altre soroll, aquesta vegada ja em vaig alertar, i vaig tancar el llibre ràpidament. Tenia el cor a mil, quan de sobte va aparèixer un noi, no sabia qui era, semblava que fos una mica més gran que jo, però no gaire, tampoc semblava fill d’algun membre de l’aristocràcia, semblava diferent. Els dos ens vam quedar callats, amb les cares blanques, cap dels dos sabia què havia de fer o dir fins que ell amb una veu baixa va dir:

–No és habitual veure algú llegint això aquestes hores.

–Podria dir el mateix de tu.-- Vaig intentar respondre amb serenitat.

Ell va somriure

–Em dic Cassi, soc el fill de l’August un amic del teu pare, vinc sovint aquí, llegint llibres és on em sento veritablement segur, i no em jutja ningú.

No sabia si confiar-hi, però als seus ulls no semblava que hi hagués mala fe, ens vam asseure els dos a terra, separats per una pila de llibres plens de pols, molt antics i gastats, alguns fins i tot oberts amb algunes pàgines una mica estripades. Vam estar tota la nit parlant els dos de poder, o de la justícia. Era la primera vegada que una persona no em tractava com “la filla de l’emperador Constantí”, sinó que em tractava com la Minerva.

Aquell moment va ser molt important per a mi, vaig veure que no era l'única que es refugiava en els llibres, i per primera vegada havia estat tractada per qui era jo.

Vam estar reunint-nos moltes nits parlant plegats de temes complexos com ara: què és la llibertat. Jo llegia, ell m’explicava el que sabia, sobre els conflictes a les províncies, sobre la tensió que creixia entre els qui volien mantenir les tradicions rígides i els qui defensaven reformes. A poc a poc, vaig entendre que la llibertat no era només un desig personal era també una qüestió política.

Un vespre, mentre tornava a la meva cambra, vaig sentir veus alterades al despatx del meu pare. La porta estava mig oberta.

–La teva filla ja té l’edat, el compromís amb aquesta família reforçarà la teva posició.– Vaig sentir que deia una veu desconeguda.

El meu pare va respondre de manera clara,

–Es farà. No hi ha res a discutir.

El meu cor es va accelerar. Ja no era una possibilitat llunyana, era clar, volien que contragués matrimoni.

Aquella nit vaig tornar a escriure aquí, al meu diari sobre tots els pensaments que tenia dins meu, la ràbia que sentia i alhora la por i el neguit d’haver-me de sotmetre a les ordres del meu pare. Durant tots aquells dies que vaig estar a la biblioteca amb el Cassi vaig aprendre que el coneixement t’obre portes i, per tant, era jo la que ara les havia de començar a sembrar el meu camí. La noia que només pensava mirant les estrelles ja no era dins meu, havia canviat.

L’endemà, durant el sopar oficial, em vaig presentar amb el cap alt. Quan el meu pare va anunciar formalment el futur compromís, totes les mirades es van clavar en mi.

I per primera vegada, no vaig assentir en silenci.