A la darreria del segle VIII aC, la península Itàlica estava habitada per diferents pobles: els lígurs, els etruscs, els samnites, els sabins i els llatins. Aquests dos darrers van fundar, l’any 753 aC, un poblat, Roma, que amb el temps es va convertir en la capital d’un dels imperis més poderosos. Els orígens fundacionals de la ciutat són confusos i s’hi barregen la història i la llegenda, puix que algunes fonts atribueixen la creació de Roma als germans Ròmul i Rem.

Avui dia 26 de gener, començaré a escriure en aquest diari tots els meus pensaments i inquietuds que no puc explicar a ningú, pel fet que soc la filla de l’emperador Constantí, el primer emperador de la ciutat de Roma.

Abans de res, el més oportú és presentar-me com cal, soc la Minerva; més coneguda popularment, aquí a la ciutat, com l’única filla de l’emperador Constantí, cosa que vull que canviï, en un futur vull que tothom em conegui com La Minerva. La noia rebel, que no volia seguir el camí que tothom esperava, sinó ser ella mateixa, i fer el que el cor li deia, escoltant els seus sentiments i emocions, tot i que no sempre fossin els més oportuns.

Tinc 17 anys, i d'ençà que soc petita he viscut envoltada de dones que feien les feines de la llar. El meu pare, quasi mai està a casa, és un home molt ben plantat i que es preocupa molt per l’aparença que ha de projectar. I pel que fa a la meva mare Aurèlia, pobra, tan sols fa el que el meu pare li diu, sempre amb una rialla, i sense dir ni una paraula.

Tot plegat m’ha fet créixer amb una sensació estranya, com si em manqués la llibertat, tothom diu que soc una noia molt afortunada, que tinc moltíssims vestits, serventes que compleixen qualsevol petició que demani, i totes les comoditats que us pugueu arribar a imaginar. Malgrat tot, noto que no em falta res, però que em manca tot. Em falta llibertat, i poder ser jo mateixa.

El meu pare diu que ja tinc el futur dictat; contrauré matrimoni amb un home de l’alta aristocràcia, per augmentar el poder de la família. Quan ho diu gairebé ni em mira, no es digna ni a pensar que és el que jo vull, així que em sento amb l’obligació d’assentir amb el cap com la meva mare, sense dir ni una paraula. Mentre que per dins em creix una espurna que cada vegada més roent.

Hi ha moltes nits que surto a fora de la meva cambra, sola quan ja és negra nit, m’assec a sobre d’una cadira de vímet i contemplo el paisatge pensant si hi ha més noies que es troben igual que jo, si no saben a qui poder comunicar els seus sentiments, i desitgen poder escapar d’aquesta mena de presó que les priva de poder experimentar el que han anhelat durant tant i tant de temps, somiant escapar ben lluny, ni que sigui uns petits instants de la seva vida, i és llavors, en aquell moment quan m’acabo adormint, endinsada en els meus pensaments, com si estigués en un món paral·lel.

Potser aquest diari, serà el meu únic còmplice. És l’únic lloc on puc ser completament sincera, ser tal com soc, sense tenir gens ni mica de por de ser jutjada, o actuar d’una manera impròpia segons els estereotips implantats a la meva ment com si fossin unes arrels les quals no en puc fugir, que sempre estaran aferrant-me per no poder marxar. Espero que algun dia aquestes paraules no es quedin impregnades tan sols en aquest diari, sinó que m’ajudin a ser la Minerva lliure i capaç d’escriure i dictar el seu propi destí.

Després d’iniciar-me amb l’escriptura aquestes paraules entenc que el que he de fer és començar la meva pròpia lluita per poder obrir aquestes portes que de tantes coses m’estan privant. El que no puc fer és estar sense fer res, només escrivint en aquest tros de paper amb la meva ploma, ni actuar com la meva mare amb una actitud de permanència compassió.

No he d’esperar ni un minut més, sé que la meva lluita no ha de ser sorollosa, sinó que ha de ser una lluita silenciosa i constant. Sabent quin és el caràcter del meu pare una lluita escandalosa i oberta, amb crits i comportaments que no fossin ètics, farien que reaccionés de molt mala manera, empitjorant encara més la situació, a més a més trencarien els meus ideals, ja que considero que els objectius s’aconsegueixen fent passos prudents i sense avançar-nos més del que toca als esdeveniments.

Demà a trenc d’alba quan tothom estigui dormint em dirigiré cap a la biblioteca del palau, on hi ha milers de llibres, buscaré les prestatgeries que el meu pare no em deixa llegir perquè diu que són coses inapropiades per a una noia com jo, començaré pel prestatge de llibres de política, lleis i normes, i aniré recorrent tota la biblioteca traient la pols del llom dels llibres per poder desxifrar quin és el títol de la novel·la i així poder escollir les que més cridin l’atenció al meu interès. Així cada cop aniré adquirint més saviesa i seré una dona amb molts coneixements, amb la ment molt oberta. Com el meu nom simbolitza, Minerva, saviesa, aquesta serà la que cada vegada anirà en augment.

I així va ser, l’endemà, quan em vaig llevar, sense fer gens de soroll, vaig dirigir-me cap a la biblioteca, procurant que no em veiés ningú, en entrar a la sala de lectura, una sensació estranya em va recórrer per tot el cos, però era una sensació gratificant. Així que en vaig agafar un, el primer que em va cridar l’atenció va ser un llibre que estava ple d’anotacions als marges, com si algú igual que jo hagués dubtat i lluitat entre aquelles pàgines. Em vaig asseure a terra i vaig començar a llegir.

A mesura que avançava la lectura sentia que alguna cosa dins meu s’anava posant a lloc, fragments que parlaven de justícia i llibertat, de la necessitat de qüestionar-se el que està establert. Notava que aquella sensació que tenia d’impotència dins meu s’anava esmorteint.

No em vaig adonar del pas del temps fins que vaig sentir la veu del meu pare, cridant-me, així que vaig tancar el llibre ràpidament i vaig tornar sense pensar-m’ho cap a la meva habitació.

Aquell era el començament de la desobediència i el començament del retorn de la meva identitat. Ja no era només la filla de l’emperador Constantí.