Estava horrorosament nerviós. Sempre havia sigut un home molt nerviós. Trontollava un poc. La cadira donava grinyols incòmodes que acoltellava el silenci. Va ser com una corda que li va arrossegar dels seus pensaments, tornant a veure la realitat. Li van tocar el muscle i es va sobresaltar. Martirio li va dedicar un somriure apaivagador. En veure que era ella, es va deixar caure els muscles, però continuava glaçat com un cadàver.

-És agradable veure-ho de nou -va comentar vagament la doctora, apareixent del no-res, mentre manipulava el rellotge amb la familiaritat de sempre.- Veig que ve amb una amiga seua.



Va alçar la mirada. Realment s'estava contenint de la ràbia. Va clavar els seus ulls en el seu rostre, amb una crua frustració.



Li tremolava la mandíbula.



-Veig que es troba millor, no és cert? -va prosseguir ella, sense donar-li temps a respondre.

-Li encanta humiliar-me, no és així?- va rugir amb els ulls rojos. No sabia si volia colpejar-la o plorar- No vaig canviar res! Vosté és una mentidera, una maleïda mentidera! La nina segueix ací! Seguisc igual de cansat! No ha fet gens d'efecte! Gaudeixes de veure'm fracassar, no? Per què no em cures? No eres doctora?- es va desplomar sobre la cadira, amb els ulls plens d'enveja, d'eixe verí amarg. El pitxer de la taula era inusualment cridaner, se li feia la perfecta opció per a llançar-lo.

-Toni -va murmurar Martirio, amb por d'irritar-lo. En adonar-se del mal que havia quedat, eixe rubor familiar se li'n va pujar per les galtes.- si li ho expliques millor potser et pot ajudar.



La doctora continuava sense immutar-se. Toni va comprendre que estava esperant que ell parlara primer. Va gargamellejar i la va mirar. Ella li va retornar la mirada. Toni sempre es va preguntar com era possible que algú tinguera els ulls tan negres i buits.



-No em funcionen les seues pastilles, està segura que no es va equivocar?

-Em sorprén que em diga això, jo li veig a vosté molt millor.



Toni es va quedar sense parla. Definitivament, la doctora era cega o li estava fent una mala jugada pesada. La va observar esperant un moviment juganer amb els llavis o un riure lleuger. Martirio va intervindre:

-Jo també crec que et veus millor.



Toni va tindre la sensació que tot conspirava contra ell. No, no podia ser. Martirio no era el tipus de persona que faria bromes amb tals coses. Això només podia significar una cosa. Estava encegat per si mateix. Però ell tenia un orgull bastant tossut.



-Perquè no em veig millor.



-Com pots dubtar d'això?- va replicar ella- Qui és la doctora, tu o ella? Toni, com pots dubtar de nosaltres…?

-Jo li puc afirmar, amb tota la seguretat, que des de l'última vegada, li veig notablement millor.- va interrompre la doctora. En veure la mirada dubtosa de Toni, va traure un espill mitjanament xicotet de la butxaca i va fer que es reflectira. A Toni tot li donava voltes. Va creure veure que l'espill el distorsionava la cara i el alterava els seus trets facials. Ulleres menys profundes, la pell menys demacrada i el cutis menys arrugat. No coincidia amb com es recordava, però la memòria mai podria ser la prova d'un fet. Va mirar a Martirio a la recerca de la seua aprovació i en veure la seua mirada ferma i decisiva, va estar convençut. Era un cec.



-Però continue tenint la nina al meu costat…

-Però mira't, tu estàs millor. D'ací a no res segurament s'afeblirà i s'anirà del teu cos, tot obra de la medicina.- va concloure Martirio- Anem! Dis-li a la doctora que et done més pastilles! Més i més!

-Però…

-Toni! Vols recuperar-te o no?- va preguntar Martirio.



Toni va sospirar i es va dirigir a la doctora.



-Consideraria oportú donar-me més pastilles?

-Li donaré la seua dosi diària de sempre, no més.



-Toni!- Martirio va posar les mans sobre els seus muscles. El va obligar a mirar-la als ulls. Toni va tindre el cap en blanc durant un segon. Se li feia difícil prendre decisions ara, el seu cap semblava estar plena de fang que li inundava la ment, ennuvolant la vista. Martirio li estava aconsellant de manera impacient el perquè hauria de prendre's més pastilles. Quan ella va acabar la xarrada amb un “fes-ho per tu ”, Toni estava més convençut que calia maximitzar l'ús de pastilles.



-Necessite més, per favor -va demanar Toni a la doctora.- Faça-ho per mi!

La doctora va fer un gest de pensar-lo per un moment.



-Està bé, li augmentaré la dosi. De fet, tinc unes pastilles més potents. -li va respondre la doctora. Va acceptar més de pressa del que tenia previst. Va traure una altra ampolleta de pastilles, aquesta vegada amb l'envàs ataronjat. Toni i Martirio van somriure encantats. Toni la va agarrar amb naturalitat. La doctora els va mirar amb un lleu somriure.



El rellotge de la taula va tornar a vibrar de manera violenta. Van passar ja deu minuts, però ells dos continuaven immersos en els seus propis mons, en els seus esclats d'una felicitat estúpida. Somreien com a ximples. Eren ximples. La doctora es va apartar lentament del quart, amb passos lleugers, mentre sospirava. No parava d'afirmar la seua pròpia conclusió. La consciència humana era realment molt obedient.