Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava profundament era aquesta mena de presó infernal a la qual els humans amb feina fixa se senten abocats, com a mínim un cop l’any. Aquesta era la seva veritable creu, l’imponderable sense solució. El mes de vacances era, per a ell, una tortura de dimensions secretes i cruels.



Va sortir de la feina amb passos ràpids, tot i que el fet de poder descansar durant un període de temps tampoc l'emocionava. Era un dia amb una mica de sol. Va veure nens corretejant i ancians caminant de la mà. Això simplement li va molestar més. No podia amb precisió explicar l'intens sentiment que tenia cap a tot allò que l'envoltava. Però el fet de no saber que li disgustava el va fer sentir pitjor.



El telèfon de la butxaca va vibrar de forma sobtada, interrompent bruscament els seus pensaments. Es va aturar i el va treure de mala gana. Era Martirio.



-Et vaig trobar una doctora, t'enviaré la direcció en una estona. T'acompanye quan puga. -com si no fos suficient, va afegir- és la millor que et vaig poder trobar, me la vas posar difícil! Però porta una peculiaritat, les seues consultes semblen que només poden durar deu minuts…



I va penjar.



L'aire s'escampava com una corda desgastada sobre l'habitació. La tensió era tan palpable que es podia tallar amb un ganivet. La llum lúgubre del lloc no era precisament alleujant.



-Seieu.



Toni va assentir lleujerament, posant la seua espalta encorbada al respatller de la cadira i les seues mans calloses sobre la taula, una minúscula targeteta estava sobre aquesta, amb el nom de “Anna K”. Davant seu, una dona amb rostre hermètic ho estudiava amb una mirada intensa. Ella va agafar el rellotge de la taula i va posar en marxa les manetes, fent sonar un “tic tac”, delatant la familiaritat dels seus moviments.



-Les sessions duraran deu minuts. No perdem el temps i comença per favor.



-Últimament no dorc bé. -ella el va mirar amb aire despreocupat.



-Li receptare aleshores unes pastilles per a l'insomni.



-Aquest no és el punt, estic segur que no és només insomni. -va pronunciar amb una lleu irritació.



-Calma’t -va dir. Toni podria jurar veure una llampada burleta als seus ulls, jurava que semblava divertir-se de la situació- El mal humor i el desànim són símptomes de l'insomni, just el que vostè, pel que veig, té.



-Li he dit que no és insomni -li va reclamar amb més impaciència.



-Calma’t…



-Calla't!



La sala es va quedar en un silenci ensordidor.



-Perdó -va musitar Toni després d'uns minuts. La calor a les galtes abrasava i cremava la pell. Es va adonar que va perdre les maneres d'una manera francament vergonyosa. Va començar a brincar amb els seus dits sota la taula com un intent d'amagar el seu nerviosisme.



-No us preocupeu -li va consolar la doctora amb una veu suau, però que no tenia caliditat- llavors digma, què més et senta malament? -en veure que Toni no s'havia recuperat encara de la vergonya, va endolcir poc més el to- mire, millor conteste'm a les preguntes, fem això més senzill, està bé? -en veure que aquest assentia lleument amb el cap encara ajupit, va començar a interrogar- Quantes hores dorm a les nits?



-Més de dotze hores.



La doctora es va ajustar les ulleres amb aire dubitatiu. L'aspecte cansat de l'home semblava clarament no conèixer la paraula “dormir” al diccionari.



-Això és més que suficient -va reflexionar en veu alta- Com creu que és la qualitat dels seus somnis?



En Toni es va recolzar les mans al cap.



-Pèssima -va pronunciar amb aire debatut. La doctora va assentir amb una postura que deia “just allò que jo pensava”- crec que se'm va oblidar esmentar-te que em passa una cosa estranya.



-Quines coses?

-Mira, no sóc jove però molt menys vell -va sospirar- no tinc bona memòria i moltes coses se m'obliden, no importa que sigui tan important, però això… -es va cobrir el rostre amb les mans. Va emetre un gemec de patiment. En notar que va perdre una mica les maneres, va prosseguir -perdó, doctora. El que passa que tinc por. Mira, cada nit, me'n vaig al llit amb una terrible por. Des de no sé quan, cada matí que m'aixeco i veig al costat meu, una nina! Sí, sí, com m'escoltes. Sona irreal, ho sé, ho sé! Però m'ha de creure. Juro per Déu que des que tinc memòria mai em van agradar les nines, molt menys dormiria amb una al costat meu! Però això és el que passa, no sé per què, no sé d'on i molt menys com, hi ha una nina! Al costat meu! Al meu llit! -va començar a moure les mans amb pànic- Socorri'm! Ajuda'm!



-Calma’t per favor -li va exigir amb una sorprenent serenitat- Vol vostè dir que, sense saber com, assegurant-se que la nit anterior no hi era, al matí s'aixeca i veu una nina al seu costat?



-Sí! Sí, així és!



La sala va quedar en un silenci ensordidor una altra vegada.



-¿No em creu, oi? Ningú no em creu. I no, tampoc no estic boig, ells són els que estan proclamant la meva demència! Hi ha paraules que et colpegen, t'estripen, et vulneren, potser dubtaràs de mi? -va afegir amb els ulls vermells, fixos a la doctora. Volia que les seves paraules esquinçadores trenqués el silenci tens.



-Li crec -va anunciar amb solemnitat- com tot una bona doctora, hauria de creure-li al pacient, no és així? Crec que ja sé què li passa, crec que vaig ser capaç d'identificar els seus problemes -Toni tenia cara de pomes agres, com si volgués comprimir l'aire fins asfixiar-lo, va continuar parlant com si fos una cosa qualsevol- vostè té trastorn d'identitat dissociatiu. Deixeu-ho ho deixo aclareix tot. Mentre vostè dorm, la seva altra personalitat “desperta” i és per això que el seu cos segueix cansat, malgrat no haver recordat res, perquè en aquell moment “ell” o “ella” prenia el control del cos.



En Toni s'havia quedat una mica embadalit. El seu cap era com un munt de fang brut que no li permetia pensar bé, els seus curtcircuits van fallar miserablement per raonar de manera més coherent.



-¿I per què tinc una nina al costat?



-Com que és una altra personalitat, és lògic que canviés de gustos. En aquest cas, veig que la seva altra personalitat creu que les nines tenen un encant especial -es va arronsar lleument de les espatlles- el més probable és que la meitat del dia, és a dir, dotze hores les controles tu i la resta l'altra personalitat.



-¿I què puc fer?



-Li donaré unes pastilles -va treure una ampolla minúscula de color blanc de la butxaca. El que era estrany era que semblava tenir-lo preparat a dues píndoles cada dia. Però cal advertir que les pastilles són molt fortes, poden tenir efectes secundaris molt greus.



-¿Quines conseqüències pot portar?



-Bé -va dir amb aire despreocupat- pot arribar a afectar la personalitat primària, és a dir, a tu. Pots arribar a morir -en veure l'horror i la por que es formaven a les seves comissures dels seus ulls, va dir amb suavitat- pot triar no prendre-les. Igualment, aquí us deixo el medicament.



El rellotget de la taula va començar a vibrar de manera violenta. Ja havien passat deu minuts.



-Pel que sembla fins aquí va arribar el temps. Certament inesperat! -va murmurar la doctora amb un somriure fals d'amabilitat- l'espere a la propera sessió.



-Com estàs segura que tornaré?



-Ens tornarem a veure. Sempre ens veiem.



-¿Anna? -va preguntar Toni. No hi havia cap mica més de l'existència de la doctora. Va girar a veure al seu voltant. Foscor. Tot era fosc. Es va esfumar tan ràpid que ni tan sols va aconseguir visualitzar-ne l'ombra. Va mirar fixament a la taula, al lloc on hi havia les pastilles. En un rampell de frustració, va agafar bruscament la botelleta. Les prendria. Milloraria i mataria el joiós i fastigós individu dins seu. Va tossir i va escopir a terra com a acte de desfogament. Va notar un líquid salat als seus llavis. Les llàgrimes se'n van sortir sense ni tan sols adonar-se'n. I va començar a plorar. No sabia per què ho feia. Potser era un sentimental, un malvat sentimental.