Quan van arribar a la plaça, el sol començava a pondre’s darrere les teulades de Manresa. Aquella llum ataronjada ho tenyia tot d’una calma estranya, com si el temps anés més a poc a poc. El bar de sempre continuava al mateix lloc, amb les mateixes taules metàl·liques a fora i el rètol una mica més desgastat que abans.

—No m’ho puc creure… —va dir la Sara somrient—. Està igual.

El Miquel la mirava de reüll, satisfet. Sabia que portar-la allà seria especial. Van seure a la taula del racó, la que sempre ocupaven quan tenien setze anys i s’escapaven després de classe. El cambrer, que els havia vist créixer, els va reconèixer de seguida.

—Per molts anys, Sara! —va dir, deixant dues begudes sobre la taula sense ni preguntar.

Ella va riure sorpresa.

—Encara te’n recordes?

—Algunes coses no s’obliden.

Van brindar. Per l’aniversari, pels 29, pels mesos difícils que havien passat, i per tots els que vindrien. La plaça començava a omplir-se una mica més que mesos enrere. Es notava que la gent tenia ganes de tornar a viure.

Després d’una estona, els seus amics van aparèixer amb un pastís petit ple d’espelmes. No era res exagerat, però tenia aquell punt improvisat que ho feia perfecte. La Sara va tancar els ulls abans de bufar.

—Què has demanat? —va preguntar el Miquel.

—No es pot dir, que si nonoes compleix.

Però en el fons, el seu desig era senzill: que tot continués així, amb la gent que estimava a prop.

Quan es va fer fosc, la majoria van marxar cap a casa. La Sara i el Miquel van decidir quedar-se una estona més, passejant pels carrers tranquils. Van passar per davant de l’institut on s’havien conegut, pel parc on treien les gosses quan encara eren petites, i pel portal de casa els pares de la Sara.

—Saps què és el millor de tot això? —va dir ella, agafant-li la mà.

—Què?

—Que després de tot el que ha passat, segueix sent casa.

El Miquel va assentir. Havia après que els dies tancats, la distància entre províncies i les pantalles no podien amb el que havien construït durant anys.

Aquella nit van dormir a casa dels pares de la Sara. Abans d’adormir-se, estirats al llit de la seva habitació d’adolescent, plena encara de fotos antigues i pòsters mig desenganxats, van començar a parlar del futur.

—On et veus d’aquí cinc anys? —va preguntar ell.

La Sara es va quedar pensativa.

—No ho sé exactament… però sé amb qui.

El Miquel va somriure en la foscor.

Potser la pandèmia els havia fet perdre 32 dies de veure’s, però els havia regalat una cosa més gran: la certesa que, passés el que passés, sempre trobarien el camí per tornar l’un a l’altre.

I mentre la ciutat dormia en silenci, ells també van tancar els ulls, amb la sensació que una nova etapa acabava de començar.

El silenci que va seguir no era incòmode; era ple. Ple de projectes compartits, de pisos imaginaris amb balcons petits, de viatges pendents i de converses a mitjanit. La Sara es va girar cap a la paret on encara hi havia penjada una fotografia d’ells dos amb disset anys, rient sense saber tot el que vindria després.



—Te’n recordes d’aquell dia? —va xiuxiuejar.



—Com per oblidar-lo —va respondre ell—. Va ser quan vaig saber que no volia marxar mai gaire lluny de tu.



Ella va somriure, notant aquella escalfor al pit que només apareix quan tot encaixa. Potser no tenien totes les respostes, ni un pla detallat, ni la certesa absoluta de què passaria. Però tenien una cosa més forta: la decisió de continuar triant-se, cada dia.



A fora, algun cotxe passava lentament pel carrer. La ciutat respirava tranquil·la. I ells, estirats sota el mateix sostre que havia vist créixer la Sara, van entendre que créixer no significava deixar enrere, sinó portar amb ells tot allò que els havia fet qui eren.



—Sigui on sigui —va murmurar ell—, que sigui junts.



—Junts —va repetir ella.