LA CASA ON NO S'HI MARXA
CAPÍTOL 2. L’esperança maleïda
El meu cor es va paralitzar, de cop i volta vaig notar un mal de panxa molt intens i vaig sentir que el cor em bategava cada vegada més ràpid, eren com si moltes formiguetes em pugessin per l’estómac. No sabia què fer, la millor opció era sortir corrents, però en aquell moment, el meu cervell estava completament apagat, ninguna part del cos em funcionava com hauria de funcionar. Tot i que era conscient que res bo em podia passar si em quedava molt temps allí, vaig decidir girar-me a mirar-la. Només mirar-la vaig veure com el seu rostre començava a canviar, va començar a fer una rialla malèfica. Ja sabia que res bo em podia passar dins d’aquella casa, portava tot el dia volent sortir d’aquesta casa, d’aquesta família!
Eren les 20:51 i després que hagi estat 3 minuts mirant-me als amb cara de pocs amics, em va manar cap a la seva habitació, em va dir que m’esperés allí que d’aquí 2 minuts vindria a preparar-se perquè li fes un massatge per tota l’esquena. Sens dubte, vaig obeir a les seves ordres. Passaven els minuts i per mi eren dies, volia anar-me’n cap a casa. Mentre li feia el massatge, amb curositat i amb por del que em pogués passar si li feia mal, se'm venien al cap unes quantes preguntes:
- Què passaria si agafo aquell ganivet i li enclavo?
Què passaria si marxo corrents?
Què passaria si m’enfronto a ella?
Què passaria si li dic que estic cansada i que vull marxar?
Què passaria si intento trucar a la policia?
I la que em feia més por. Què passaria si estic fins demà a aquesta casa?
Totes aquestes preguntes retòriques que em feia era per calmar-me, ja que dins del meu cap pensava que encara havia possibilitats de sortir d’aquella mansió antiga i enganyosa. Pensant amb totes aquestes idees, se’m va venir al cap que al paper que em vaig trobar, posava que cobraria molt bon sou, i jo porto un dia sencer fent el que em demana a la perfecció, sense poder recriminar-li res.
Ja eren les 21:06 i la Nina es va quedar adormida, vaig tornar a mirar si ho estava somiant, però no, era veritat, era el meu moment. Vaig donar una última ullada per inspeccionar la zona i vaig aprofitar els seus ronquits per caminar de puntetes sense fer gaire soroll. Quan estava a punt de sortir de la seva habitació, vaig aixafar sense voler una joguina que era tan fastigosa com la cara de la Nina Winchester, aquest soroll la va fer despertar, i un altre cop, vaig sentir les formiguetes que em pujaven per l'estómac. Ràpidament, vaig intentar fer el màxim per dissimular-ho , però aquell fet era insalvable, es va fregar els ulls amb molta rapidesa i va dir:
- A veure senyoreta, però on et creus que anaves?
- Volia anar al bany, però si no et ve de gust, em puc quedar tota l’estona que tu vulguis aquí, fent-te el massatge.
Vaig respondre amb el cos tremolant.
Em va dir, ja posant-se seria (fet que a mi no em va agradar gens.)
Vaig decidir que el millor era fer-li cas, així doncs, vaig anar cap on estava ella acomodada. Em va dir que reprengués el massatge, i així ho vaig fer.
21:30 i el meu cos ja no funciona com hauria de funcionar, estava marejada, no em sostenia dret, no respirava com pertoca… Però sabia que si aconseguia aguantar, la meva mare estaria molt orgullosa de mi, això em va fer tirar endavant i resistir. La nina, al cap d’una estona es va tornar a dormir i ella va veure que no podia aguantar-se més desperta, així que em va dir que sortís de la seva habitació i que un vigilant m’acompanyaria fins a la meva habitació. En escoltar la seva resposta, em vaig alegrar molt, ho necessitava. Dormir una nit aquí em va posar fins i tot content. Vaig veure la meva habitació, em van donar la pitjor de les 5 que tenies (com era d’esperar), era molt gran i senzilla, el normal d’una mansió.
Eren les 21:39 i no sabia si dormir o no, el meu cap no parava de pensar que podria passar l’endemà, i així va ser com sense esperar-m’ho vaig tancar els ulls.
Era de matí, 10:15 més o menys, i esperava que tot el que em va passar ahir fos un somni, però no. Era la dura i verdadera realitat. Mentre pensava si aixecar-me del llit o no, la porta s’estava obrint a poc a poc. Quan vaig veure qui era, em van tornar a venir les formiguetes a l'estómac…
