Em dic Freida McFadden, tinc 19 anys i m’estic traient un grau professional en atenció a persones grans a la Universitat Autònoma de Barcelona. Avui és 27 de juny, fa uns dies vaig acabar les classes. Ha sigut un curs difícil, però l’he superat. He suspès matemàtiques, però no és res de nou; des de 1r de l'ESO, només he aprovat matemàtiques dos cops, i els dos cops va ser amb un cinc molt just, tot i que soc una nena molt estudiosa.
Fa una setmana que la meva mare em diu que durant aquest estiu m’he de buscar una feina i cobrar almenys 300 euros al mes. Just ahir, pel carrer vaig veure un cartell que deia:

“Es busca assistenta de bon servei.
No cal tindre molta experiència, només saber alguna cosa sobre com conviure en gent que no has vist mai i obeir a la persona que t’ha contractat.

Es paguen 1100 euros al mes només treballant 4 dies a la setmana 12 hores cada dia: de 8h a 20h.
Trucar al telèfon 574857488”


Vaig trucar, i vaig estar conversant amb la dama. Vam acordar que dilluns vinent, d’aquí a quatre dies, començaré la feina. Quan li vaig explicar a la mare es va emocionar, perquè cobraria 1100 euros i això, per a la meva família és molt.


És dilluns 1 de juliol. Em llevo feliç perquè avui començo una feina que em feia molta il·lusió i a sobre, li serviré a una noia rica que viu a un palau.
Arribo al palau de la dama, que es diu Nina Winchester. Està situat al passeig de Gràcia de Barcelona. És una de les cases més antigues, boniques i grans de tota Barcelona. Pico al timbre, surten dos homes forts i grans, amb uniformes de vigilant. Em fan passar i em porten fins a la sala d’estar. Una dona està asseguda al sofà i m’invita a asseure’m. Em diu educadament que per les pintes que tinc no em podria contractar, però encara tenia possibilitats si el meu caràcter era bo.


Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.
M’explica totes les normés d’aquella casa i recorrem totes les sales d’aquell palau perquè jo conegui la casa. Un cop acabada la ruta per la casa, em fa una sèrie de preguntes que em sonen estranyes:

Et costarà adaptar-te a les normes?
No, no penso ignorar cap de les normes - li contesto.
Tens algú que et trobi a faltar?
No, perquè la meva família sap que tronaré a casa meva aquesta tarda.
Estàs segura? - I riu lentament com si cada punt de rialla fos una punyalada.

Decideixo no fer massa cas a això que acaba de passar i vaig cap a l'habitació que durant aquests dies era meva. Allí em poso a pensar que podria passar de dolent, però segueixo satisfeta d’haver triat aquesta feina.
La Nina Winchester entra a l’habitació i em dona un “walkie-talkie”. Em diu que qualsevol cosa que ella necessiti, m’ho diria pel “walkie-talkie”.

Jo era com la seva criada: havia de rentar-li la roba, planxar-li, plegar-la i deixar-la al lloc, anar a comprar-li el menjar i fer-li el menjar, i portar-li qualsevol cosa que estava a l’altra punta de casa. Hi havia una altra cosa que em va impactar molt: sempre que sortia de casa per anar a comprar-li menjar o qualsevol cosa per a ella, em ficava un localitzador enganxat a la meva camisa a la part del darrere. Només es podia treure ficant una contrasenya que només sabia ella, de manera que jo no me’l podia treure.

Són les 19.55h i em demana l’última cosa: havia de fregar-li el gran menjador i la seva gran habitació, però en cinc minuts seran les 20h i hauré d’anar cap a casa meva, ja. Em poso a fregar i no discuteixo per caure-li bé i que no s’enfadi amb mi el primer dia.
Acabo de fregar a les 20.47h i ja me n'anava cap a casa 47 minuts més tard del que hauria de marxar. Ja vestida i amb la meva motxilla, obro la porta, i al moment que fico el peu dret fora de la casa, sento la veu de la Nina Winchester que em diu:

On vas, senyoreta?