Després de l’enlairament, Daniel es va quedar a la base observant com l’Alpha 13 s’allunyava fins a convertir-se en un punt brillant dins del negre de l’espai. L’eufòria inicial aviat va donar pas a la tensió: les dades de la nau mostraven canvis estranys en els propulsors centrals de la nau. Les alarmes, que en un principi eren intermitents, es van tornar constants i permanents. En poc temps, l’Alpha 13 va quedar immobilitzada, flotant a l’espai sense poder moure’s ni maniobrar, atrapada per una fallada greu en el sistema de generació d’energia que regulava els motors i els sistemes necessaris per poder funcionar, fet que no permetia continuar la trajectòria.



Durant les primeres hores, la tripulació va intentar totes les solucions que tenien a l’abast, però res funcionava. La nau estava literalment congelada en la seva trajectòria, amb els motors apagats i els sistemes secundaris funcionant només amb la reserva mínima d’energia. Cada segon que passava, la nau es desviava de la seva trajectòria. Daniel i els seus ajudants, des de la Terra, seguien enviant dades i instruccions per tal de trobar una solució el més ràpid possible, però la distància feia impossible qualsevol intervenció directa: tot depenia d’en Zuviria i del seu equip presents dins de la nau.



Els dies es van convertir en setmanes. La tripulació va haver d’adaptar-se a la gravetat reduïda i a la monotonia de l’espai, treballant sense descans per identificar i reparar la fallada. Els panells d’energia havien estat destruïts per una petita col·lisió amb residus espacials llançats des de la Terra, i alguns circuits imprescindibles havien quedat fora de servei. Cada intent de reparació era un repte: les eines flotaven, els cables eren difícils de manipular i qualsevol error podia dur a un final catastròfic.



Passat un mes, la tripulació havia aconseguit restaurar parcialment els sistemes, suficient per encendre els propulsors secundaris, però la nau encara no podia moure’s amb seguretat. Mentre realitzaven aquestes reparacions, en què en Zuviria va haver de sortir de la nau a l’espai obert amb un vestit que li permetia respirar a l’exterior, els sensors van detectar un cinturó de meteorits apropant-se. Els fragments eren petits, però eren una gran quantitat i es dirigien cap a l’Alpha 13 amb velocitats altíssimes; la nau, encara debilitada i sense poder ser maniobrada, corria un perill mortal.



Durant hores, en Zuviria va coordinar petites maniobres, combinant impulsos dels propulsors que funcionaven i ajustaments de la trajectòria manualment, desviant la nau fragment a fragment. L’Alpha 13 va sobreviure al cinturó, però els impactes havien provocat nous danys: algunes cobertes es van deformar, es van perdre sensors externs i els escuts de protecció especials van quedar molt debilitats.



Va ser així com van passar gairebé dos mesos: atrapats a l’espai, reparant sense descans, dia i nit, la nau, corregint fallades noves i evitant cada nou perill. Cada dia era una lluita contra el temps, contra l’espai i contra la degradació inevitable de la Terra. Però finalment, després de setmanes de treball constant, van aconseguir restaurar els sistemes principals. Els motors van recuperar la seva potència i l’Alpha 13 va poder reprendre la trajectòria cap a Zedos. Tot i que la nau s’havia desviat considerablement de la seva trajectòria inicial, va poder corregir-la i continuar cap al seu destí.



Daniel, a la Terra, va veure els indicadors estabilitzar-se després d’aquest llarg període de tensió diària. L’alegria i la tranquil·litat es barrejaven amb la fatiga d’haver sobreviscut a un dels moments més crítics de la missió 004. La missió havia superat la seva prova més dura, gràcies a la determinació de la tripulació i a la seva habilitat per convertir un desastre en una oportunitat de supervivència.



L’Alpha 13, encara que molt afectada per l’espai i per totes les dificultats viscudes al llarg del viatge, continuava avançant amb determinació cap a Zedos. Les parts trencades a la seva estructura, els panells reforçats de manera provisional i els sistemes reconstruïts amb esforços constants mostraven tot allò que la tripulació havia superat des de l’enlairament. Aquella nau ja no representava únicament una obra d’enginyeria avançada, sinó el símbol de la resistència i de la capacitat de superació de la humanitat davant els problemes.



A l’interior, la tripulació començava a recuperar una rutina lenta però estable, conscient que el pitjor ja havia passat. Tot i el cansament físic i emocional acumulat després de dos mesos de molta feina i poc descans, l’esperança tornava a créixer amb força a mesura que Zedos es feia més proper en els mapes de navegació.



Daniel havia estudiat el planeta des de feia molts anys. La nau estava dissenyada especialment per aterrar en aquell planeta. L’objectiu d’aquella primera expedició a Zedos era comprovar si realment el planeta podia ser habitable per a la humanitat i recollir les primeres mostres del planeta, per posteriorment ser estudiades al detall. Tot havia de ser molt ben planificat: analitzar l’atmosfera, verificar la composició de l’aigua, mesurar la temperatura i la humitat, avaluar la fauna i la vegetació i assegurar que no hi hagués cap tòxic o perill invisible que pogués amenaçar la tripulació o una futura colonització.



A més, es tractava d’una etapa fonamental de la missió per a les pròximes expedicions. Daniel sabia que els errors en aquella fase inicial podrien posar en risc tota una operació de colonització futura. Per això, cada detall havia estat perfectament calculat, des de l’ordre dels instruments científics fins al disseny dels espais de treball dins de la nau. L’Alpha 13 no només transportava humans, sinó que portava la esperança de la supervivència de la Terra i de la continuïtat de la civilització.



Després de mesos de viatge i de superar els perills més grans de l’espai, la tripulació estava preparada per arribar a Zedos. Amb els propulsors ajustats i els sistemes d’aterratge preparats, la nau va començar la seva aproximació final. Els primers moments serien imprescindibles, ja que la gravetat de Zedos era diferent de la terrestre, els vents i els corrents de l’atmosfera podrien afectar l’estabilitat, i cada maniobra havia de ser perfecta.



Daniel, des de la Terra, seguia l’aproximació en silenci, amb el cor accelerat. Era conscient que la missió encara no havia acabat, però també sabia que aquell viatge ja havia canviat una part de la humanitat. L’Alpha 13 avançava cap a un nou món no només per escapar d’un planeta acabat, sinó per aprendre dels errors del passat i començar de nou amb responsabilitat i esperança. Zedos era l’esperança d’un futur diferent.