<div style=""text-align:" center;"="">
CAPÍTOL I. COMPTE ENRERE CAPA L'ESPERANÇA
El compte enrere era a menys de tres minuts. I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort. Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.
Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.
Daniel va intentar contactar amb en Zuvi, el cap de la tripulació, però no va obtenir resposta. Estava molt nerviós: en Zuvi havia de contestar per confirmar que tot estava a punt per a l’enlairament. Quedaven dos minuts i els motors ja començaven a encendre’s. Tot el planeta Terra depenia de Daniel i de la tripulació d’en Zuvi per poder sobreviure.
Per segona vegada, Daniel va intentar contactar amb el seu amic i comandant de la missió 004, però res, en Zuvi encara no donava cap senyal de vida.
Daniel tremolava i suava com mai ho havia fet. El rellotge marcava un minut i trenta-set segons, i encara no havia pogut contactar amb cap dels tripulants de la nau Alphazar 13, nau que ell mateix havia dissenyat i construït durant quinze anys.
Finalment, Daniel va intentar comunicar-se amb en Zuvi per darrera vegada.
—Comandant Zuviria, Daniel a Control. Ja esteu posicionats per a l’enlairament? —va dir amb veu aspra.
La resposta va trigar uns segons, però va arribar.
—Capità Daniel, tots i cadascun dels tripulants ens trobem a la posició acordada per iniciar l’enlairament —va contestar el comandant a bord de l’Alpha 13, en Zuviria.
Daniel va fer un bot d’alegria. Quedaven trenta-tres segons perquè la nau iniciés la seva trajectòria cap a Zedos. Els injectors, ja encesos, expulsaven fum i feien un gran renou.
—Aquí Daniel. Dono llum verda a la missió. Confio en tots vosaltres. Salvem el nostre planeta i tots aquells qui l’habiten —va dir.
—Així ho farem, capità. Confiï en nosaltres. Ens veurem aviat! —va respondre en Zuviria.
Tot seguit, el cronòmetre va arribar a zero i la nau es va allunyar cap a l’infinit. Els propulsors treien foc mentre la base es desfeia i es destrossava a mesura que la nau s’enlairava.
Quan la nau va desaparèixer, Daniel, des de la base terrestre, va intentar incorporar-se. Les cames li tremolaven, però van respondre. Al seu voltant, la plataforma, ja totalment destruïda, era un paisatge cremat i negre: estructures ennegrides, panells arrencats, fragments metàl·lics escampats com restes d’un naufragi. Si en Zuvi no hagués arribat a temps als comandaments de la nau, tot allò s’hauria convertit en cendres.
—Zuviria a Control —va dir, amb veu tranquil·la—. La nau ha enlairat correctament.
La resposta va trigar uns segons, però va arribar.
—Aquí base terrestre. Confirmem trajectòria estable. La tripulació està fora de perill —va respondre Daniel.
En Daniel va mirar el cel negre, on l’Alpha 13 ja era només una petita estrella brillant i llunyana.
Segurament t’estaràs preguntant què és el que està passant. Tornem a l’inici d’aquesta història. Jo soc en Daniel Martínez. En el moment en què escric aquest relat tinc cent-sis anys, i cada vegada veig més a prop la llum negra del final del meu camí.
Quan vaig néixer, l’any 2008, la Terra era un lloc preciós i únic, ple de meravelles naturals. La natura abundava arreu, i el planeta encara semblava capaç de suportar-ho tot. Tanmateix, ja en aquell moment se sentia parlar del canvi climàtic i de la contaminació provocada pels éssers humans, advertències que molts van ignorar.
A mesura que vaig créixer i els anys van passar, la meva preocupació per aquest problema no va fer més que augmentar. Observava com els paisatges canviaven, com l’aire es tornava cada cop més irrespirable, i intentava, des de ben jove, trobar solucions per combatre aquella destrucció silenciosa.
Quan vaig complir trenta-dos anys, la situació ja era crítica. La presència de plàstics i la contaminació atmosfèrica eren tan extremes que fins i tot, es recomanava no sortir de casa. La fauna desapareixia a un ritme alarmant i la població terrestre començava a patir greument les conseqüències del canvi climàtic.
Per aquest motiu, vaig decidir dedicar-me a estudis avançats d’astrofísica i enginyeria espacial. Durant anys, vaig treballar en models de terraformació, investigant sistemes d’habitabilitat i monitoritzant planetes llunyans amb condicions similars a les de la Terra. Després de moltes simulacions i anys de treball, finalment vaig trobar un planeta que complia tots els requisits vitals: atmosfera respirable, aigua abundant, temperatures estables i un ecosistema que semblava capaç de sostenir la vida humana. El vaig anomenar Zedos.
La il·lusió va ser molt gran, però el camí fins allà no seria gens fàcil. Durant els anys següents, vaig organitzar tres missions per enviar-hi una nau tripulada. Cada vegada, malgrat els avenços tecnològics i els esforços de la tripulació, les missions van fracassar per raons diferents: la primera nau va patir un mal funcionament dels propulsors, la segona va perdre comunicació amb la Terra, i la tercera va xocar amb un cinturó d’asteroides inesperat. Cada fracàs era un cop dur, però mai em vaig rendir.
Gràcies a aquests intents fallits, vaig poder perfeccionar les naus, ajustar els sistemes de seguretat i formar una tripulació excepcional, composta per científics i enginyers de confiança, com Zuvi i la seva tripulació. Junts, vam preparar la missió 004 que finalment podria tenir èxit, la que com heu llegit al principi, ara estic a punt de narrar.
