Tot i reconèixer aquella veu, vaig tractar de parlar com si no sabés qui ho feia de l’altra banda del telèfon.

—Sí… qui parla? —vaig dir tremolant.

—Et vaig advertir, petita. Com és que no m’has fet cas i has començat a treballar a la casa dels Winchester? —va dir aquella veu tenebrosa.

—No sé què dius, i molt menys sé qui ets! —Amb aquelles paraules vaig penjar el telèfon de seguida. Estava tremolant a trenta graus.

No volia que les primeres impressions quant al que vivia fossin dolentes, i molt menys que fossin a causa d’una persona externa a la casa, i que, a més, no coneixia. Per aquest motiu, en aquell moment vaig estar reflexionant uns segons. Aquella persona m’estava trucant cada dia… cada dia des que vaig començar a tenir contacte amb els Winchester. I si hi havia alguna cosa darrera del bon tracte amb què m’havien rebut? La meva part més optimista pensava que tal vegada m’estava trucant una de les filles de la família, interpretant el paper d’una dona amb una veu més greu. El fill no podia ser qui trucava: era petit, i a més, aquella veu semblava femenina. No coneixia gaire les dues filles, però aquella veu era diferent que les altres dues. No sabia si realment la persona que em trucava estava falsejant la seva veu, o si, d'altra banda, pertanyia a una persona externa a la família.

El que sí que sabia era que tot allò que vivia era cert, i per no oblidar-me mai, vaig pensar que seria una bona idea començar a escriure al meu diari tot allò que passava. No sabia qui em trucava ni perquè aquella persona sabia quin era el meu número i el de la casa dels Winchester, però era verídic que alguna persona m’estava cridant i estava seguint les meves passes.

Després de la reflexió, em vaig adonar que ja havien passat quaranta minuts des que vaig penjar el telèfon. Havia de rentar la part de dalt de la casa i tenia el temps just. Amb el cap fet un embolic i amb massa coses alhora, havia de rentar la casa abans que arribessin els Winchester.

El punt positiu era que el telèfon no havia tornat a sonar, i que aquella persona, tot i haver insistit per segona vegada en trucar-me, havia decidit donar-me un petit descans.

El nin petit arribà amb el senyor Winchester. Havien fet una volta pel parc després de passar pel mercat dels dissabtes de matí, segons em va dir el petit de la família. Vaig continuar rentant la casa després de saludar el pare i el fill.

—Dominik, porta el pa de pagès! —Dominik? Qui és en Dominik?— vaig pensar.

En un tres i no res, el fill petit de la família va portar al seu pare una bossa que havia quedat a l’entrada de la casa. —El fill petit nom Dominik? —Vaig pensar. Aquell nom no tenia res a veure en l’àmbit simbòlic amb els noms dels altres membres de la família. Tot i que em va semblar estrany, vaig continuar com si no hagués sentit res.

Cada habitació era més impressionant que l’anterior. Les parets estaven decorades amb milers de detalls i quadres, i eren més grans que tota la planta baixa de casa meva. Segons els meus càlculs, aquella propietat no era gens econòmica, propi d’una família reial.

Dos minuts després d'acabar de fer net tot el que la senyora Winchester m’havia encomanat, van arribar les dues filles amb la seva mare. Ja hi era tota la família dins la casa, i ara ja sentia la pressió d’un bon grapat d’ulls que m’observaven.

Amb la feina feta, la senyora Winchester em va dir que ja podia marxar, i que podia descansar diumenge per tornar dilluns, que seria l’aniversari del petit Dominik, i hi hauria molt per preparar i fer.

—Vatua l’olla! —Vaig exclamar al carrer. M'havia oblidat de dir-li als Winchester que algú havia telefonat. Tal vegada havia estat positiu oblidar-me: no volia ficar-me en assumptes dels Winchester, i ni tan sols sabia si tenia el permís d’agafar el telèfon principal de la casa.

Diumenge vaig intentar relaxar-me i descansar de l’embolic mental que, amb un sol dia, ja m’havia emportat d’aquella luxosa casa. Encara que, realment, només vaig poder descansar físicament.

Dins el meu cap, com un eco infinit, les paraules d’aquelles trucades no deixaven de reproduir-se. Mirava el mòbil més del que voldria admetre. Cap trucada, cap missatge. Aquella absència m’inquietava més que les advertències. Qui m’observava des del silenci? Per què a mi? M’estava vigilant en aquest moment?

Aquella nit vaig tenir dificultats per adormir-me, les preguntes em mantenien la ment en guàrdia. Vaig escriure al meu diari les experiències que m’estaven passant fins que em vaig adormir amb el bolígraf a la mà.

Dilluns vaig tornar a la casa Winchester amb el cos present, però el cap encara a mig camí per allò que em va passar la setmana passada. A la propietat tot semblava festiu: globus de colors, veus animades, música i una alegria tan excessiva que gairebé semblava superficial. L’aniversari del petit ho impregnava tot, i jo, tractant de no ser distant, em movia per les estances com una peça més d’aquell engranatge perfecte.

La senyora Winchester em va donar unes instruccions clares: anar a l’habitació que es trobava al segon pis i agafar l’àlbum amb imatges de la infància de Dominik. Tot seguit, vaig pujar al segon pis i em vaig ficar a aquella habitació, que feia olor de fusta vella i records acumulats. Així com m’havia indicat, allà es trobava l’àlbum del petit i just al costat, mig amagat, un altre àlbum. El segon, semblava més antic i no tenia cap etiqueta ni cap nom escrit a la portada.

Potser va ser curiositat, potser intuïció, però sense saber bé per què, el vaig obrir. Les primeres pàgines mostraven imatges de la mare. Fotografies quotidianes, però ordenades amb una precisió inquietant. A la zona inferior dreta de les fotografies, escrites amb una lletra fina i regular, s’hi trobaven les dates. Vaig començar a llegir-les amb més atenció, i un fred lent em va recórrer l’esquena.

Aquell dilluns 10 d’agost de 2025, en Dominik complia set anys. Les imatges estaven preses setmanes abans del naixement del nen: juliol 2018, juny 2018… En cap d’elles la senyora Winchester estava embarassada. Vaig tornar enrere, vaig repassar les pàgines, esperant trobar alguna explicació. Però no vaig trobar res. El seu cos i el seu rostre serè estaven intactes. Les dates eren inqüestionables. Res de tot allò tenia sentit.

En aquell moment, el meu mòbil va vibrar. L’àlbum encara estava obert davant meu. A fora, les rialles continuaven, alienes a la realitat que amagava la família Winchester.