Parla'm de tu, Millie.

Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.

Després de la satisfactòria rebuda dins casa seva, em vaig presentar, i les preguntes de la senyora Winchester no van trigar a arribar.

– Bé, jo som la Millie, tenc quinze anys i em present com a candidata a l’assistenta que sol·licitau.

– Has cardat mai? – Què? Aquesta era la seva primera pregunta? – vaig pensar.

Realment em va sorprendre. En quina mena d’entrevista m’havia ficat? Estava preparada per a qualsevol pregunta… però no per aquesta.

– No, no… no ho he fet. Soc molt jove, i estic cercant un treball estable per aconseguir diners. El meu germà té una malaltia crònica, i els meus pares no poden pagar el tractament. – No sabia si estava a una entrevista de feina o a un prostíbul… – pensava.

– Amb dir “no” una vegada ja n’hi ha prou, oi? Tens tot allò que cercam, no cal que faci més preguntes. – Amb això va acabar el seu relat i em va deixar anar per la porta.

Malgrat les preguntes de la senyora Winchester, semblava que havia aconseguit el lloc de feina que volia… però allò que més m’estranyava era l’únic requisit que demanaven: ser verge.

En sortir d’aquella rovellada casa, un petit tremolor va recórrer el meu cos de dalt a baix. El meu mòbil vibrava, algú m’estava telefonant. Era un número de telèfon desconegut, tal vegada era brossa, però va ser estrany… no acostumava a rebre trucades.

– Millie? – Va dir una veu càlida.

– Qui ets? Com saps el meu nom? – Vaig contestar tot d’una.

– Escolta’m bé, no tinc gaire temps. Si estimes la teva vida, val més que no t’acostis a aquella família. Pots cercar altres feines diferents, no cal que sigui amb ells. – Immediatament, vaig sentir un so llarg. Aquella persona havia penjat sense donar-me l’oportunitat de respondre.

La incertesa era molt present. Qui era i per què em trucava? Vaig tractar de tornar a sentir aquella veu marcant aquell número, però veient que cada pic que ho feia, acabava dins la bústia de veu, no em va quedar d’altre que deixar d’intentar-ho.

Aquella nit no podia deixar de pensar en tot allò que havia passat: la senyora Winchester i les seves preguntes, i després la trucada d’un desconegut. M’estaven assetjant? Però qui? I per què a mi? A més, què era tot allò de no haver de treballar a cals Winchester? Potser la trucada només era una broma cruel… però com sabia aquella persona que just acabava de sortir d’aquella entrevista? Definitivament, havia de ser una broma… o potser no. Bé, de totes maneres vaig decidir convèncer-me que ho era, per poder dormir tranquil·lament les poques hores que quedaven.

La següent matinada em vaig aixecar sobresaltada. El meu mòbil va començar, de nou, a vibrar com un motor en marxa. No esperava rebre una trucada en aquelles hores del matí. De seguida, la por em va envair quan vaig recordar la trucada del dia anterior. Seria aquella mateixa persona? Vaig agafar el telèfon, ja preparada per sentir aquella veu tenebrosa.

– Bon dia, Millie. – La veu era diferent… era la senyora Winchester!

– Em fa molta il·lusió poder dir-te que has estat contractada i pots començar a treballar avui mateix – va dir.

Vaig haver de reflexionar en silenci uns segons, sense saber què respondre i ni tan sols haver comprès del tot el que acabava d’escoltar.

– Moltes gràcies per aquesta oportunitat, senyora Winchester! – Vaig balbucejar mentre m’arrossegava fora del llit amb pressa. – Quan em digui, hi seré de seguida.

Estava, sens dubte, feliç d’haver aconseguit la feina, però alguna cosa a dins encara em feia posar en qüestió tot allò que havia passat. Caminant cap a la casa dels Winchester em vaig adonar que aquella incertesa provenia de la trucada misteriosa que havia rebut el dia anterior. Tenia raó aquell desconegut, i hi havia alguna cosa estranya dins aquella casa? M’estaven seguint, potser? Aquella persona el dia anterior sabia que acabava de sortir de l’entrevista… potser en aquell moment també sabia on era?

Quan em vaig adonar, ja era molt a prop de la gran i opulenta entrada de la casa dels Winchester. Vaig travessar el pas de vianants mentre posava de nou un somriure afable.

La Nina Winchester m’estava esperant. Em va guiar fins a la sala, on, gairebé com si fossin maniquins d’exposició, tota la família es trobava immòbil al centre. La senyora Winchester va començar a presentar-me els integrants de la família.

Primer, el pare: un home alt i corpulent. Entre la seva cabellera negra i l’ombra que el llum de la sala projectava al seu cap, ja començaven a aparèixer petites entrades. La seva mirada era intensa i penetrava els meus pensaments i la meva comoditat dins aquell espai.

Després, les filles. Dues adolescents amb aire despreocupat i una mirada una mica jutjadora. La més gran semblava impacient per marxar, però es quedà dreta, com si volgués demostrar alguna cosa. La mirada fixa de les dues em va fer saludar el darrer dels membres.

—I la relíquia del seu pare! —va exclamar la senyora Winchester llançant-se sobre el nen petit—. Aquest és l’Eros. — Vaig creure entendre, ja que la dona gairebé només balbucejava entre petons.

Quan la presentació va acabar, tots van desaparèixer de la casa, ja que, segons m’havien informat, tenien assumptes familiars a fora. Així jo podria familiaritzar-me amb l’espai i començar la feina, que avui seria avaluada amb deteniment.

Sense perdre temps, vaig començar a treballar de la millor manera que sabia, decidida a guanyar-me la confiança del matrimoni. Tan concentrada estava que no em vaig adonar que ja havia acabat de netejar tota la sala d’estar a fons.

Aquesta família no deixava de sorprendre’m a mesura que descobria nous racons. Les fotos eren literalment per tota la casa: sobre els mobles, a les parets, repetint-se fins i tot a la televisió. Era exagerat; n’hi havia tantes que juraria que, si les ajuntava totes, formaven una seqüència digna d’una pel·lícula. Mentre col·locava alguns marcs, em vaig quedar mirant una fotografia en concret on només apareixien els pares i les noies de la família. Semblaven extremadament alegres, amb una aura riallera i honesta que no era present a la resta d’imatges.

De sobte, el so d’un telèfon fix va retrunyir per tota la casa, fent-me sortir del meu tràngol i gairebé llençar el marc a terra. Hauria de contestar?, vaig dubtar. Al cap i a la fi, m’havien contractat per netejar i cuinar, no per respondre trucades.

Vaig continuar amb les meves tasques ignorant el so reiterat del telèfon... fins que ja no ho vaig poder suportar més i el vaig agafar amb certa ràbia.

—Bon dia, em sembla que el senyor i la senyora Winchester no són a casa ara…—vaig començar a dir. Una veu a l’altra banda de la línia em va interrompre.

—Millie? —va dir.

La sang se’m va glaçar en aquell instant. Vaig reconèixer qui parlava.