He estat pensant tota la setmana en la sessió que tindré amb la psicòloga demà, ja que no em puc treure del cap el fet de parlar d’aquell tema que tant em costa expressar. No estic segura de com explicar aquella situació amb una altra persona amb qui no tinc tanta confiança com amb la meva millor amiga. No tinc ganes que sigui demà.

S’apropa l'hora d’anar a la sessió, només em queden cinc minuts per arribar, de sobte veig de lluny a l’Arlet amb una cara una mica trista. Volia passar pel seu costat intentant ignorant-la, però finalment preguntó:

-Hola, Arlet… Et passa alguna cosa? Sembles una mica apagada.- estava molt preocupada per ella.

-Hola, Mariona, no és res, només estic una mica cansada.- la seva veu sonava com si en qualsevol moment es pogués posar a plorar.

- N’estàs segura?

- Sí, no et preocupis.

Em vaig acomiadar d’ella ràpidament perquè si no arribaria tard.

Vaig entrar i em va atendre la mateixa noia. Em va dir que m’assegués a la sala d’espera. No li vaig prendre atenció perquè estava amoïnada de com aniria la sessió amb la Marta.

Em va dir que passés a la sala, jo estava molt nerviosa pero vaig passar, asseient-me en la cadira una mica inquieta.

-Hola Mariona.- va dir la psicòloga amb un somriure càlid.

-Hola…

-L’altre dia ens vam quedar una mica a la meitat de la conversa. Vols acabar-me d’explicar què passa?

-Sí, és clar..

-Com ja vaig esmentàr l’altre dia, aquell pati no sería l’ultima vegada que estaría al meu cap. Vam passar a secundària deixant enrere molta gent que estimàvem.

Va ser un estiu llarg, i quan vam arribar vam veure que ens van separar molts grups entre ells el meu i les meves amigues, tot i que jo no volia acceptar el grup s’estava trencant des de feia un temps. I allà el vaig tornar a veure, era ell, el vaig reconèixer immediatament, però aquesta vegada el veia amb uns ulls diferents, tenia una sensació que no sabia com descriure i que no vaig dir a ningú.

Anàvem a la mateixa classe i per alguna raó jo no parava de girar-me per veure’l, era tot molt estrany i confós, a vegades les mirades es creuaven, però quasi mai ens dirigíem la paraula, només tenia l’oportunitat d’acostar-me hi ell a les taquilles, ja que estàvem molt a prop.

Un dia em vaig posar a la taquilla de la meva amiga Raquel per esperar-la, però no vaig pensar que la d’ell estava més amunt de la mateixa filera i just s'estava apropant. Va ser el primer dia que vam parlar, sentia la calor de la seva pell mentre ell agafava les seves coses, en aquell instant em vaig posar molt vermella i nerviosa, sense saber formular oracions coherents. La Raquel no arribava i jo ja volia marxar. Ell em va començar a parlar.

-Mariona, que fas aquí esperant? La teva taquilla és aquella, no?- Diu assenyalant la taquilla del costat.

-Hola… estic esperant a la Raquel… I sí, la meva taquilla és aquella.

De lluny vaig veure a la Raquel que venia en la nostra direcció, estava cridant com una boja.

-Sembla una mica contenta- Diu l'Aleix amb ironia, fent que se m'escapi una petita rialla

-MARIONAAA- Em va cridar, fins arribar al meu costat, gairebé tirant-se sobre meu.

Es veia emocionada, els seus ulls brillant de l'emoció.

-A què no devines què m'ha passat?!- Els seus ulls vibraven de la il·lusió, però la seva mirada va passar darrere meu, on es trobava l'Aleix, canviant el seu goig per lleugera confusió.

-Hola, Aleix, què he interromput alguna cosa?

L'Aleix li va dedicar un somriure.

-No, tranquil·la, només estava parlant amb la Mariona. Fins demà!- Diu dedicant-me un últim càlid somriure abans d’anar-se’n.

-Baja, Mariona, no sabia que tu eres una persona tan coqueta, sembla que ja al tens tot enamorat!- Diu rient una mica, com sempre exagerant la situació.

-Vinga, si us plau, no exageris, només ha sigut amable.- Sentia com les meves galtes es tornaven una mica calentes.

-Per què estaves tan emocionada fa com dos segons?

-Ai, sí! És que estava venint cap aquí, i justament m'he trobat al Víctor, i hem començat a parlar, i m'ha dit que avui anava molt guapa, i una cosa ha portat a l'altra i he quedat aquesta tarda amb ell!

-Per fi, porteu dos mesos com babaus enamorats. Ja estava plantejant en demanar-li sortir per a tu.

La Raquel i jo vam anar cap a casa, com sempre. Quan va ser l'hora de la seva petita sortida em va obligar a fer-li videotrucada per ajudar-la a escollir que portar de roba, estan aproximadament uns 40 minuts per un conjunt que la satisfés.

Quan vam penjar vaig començar a fer els meus deures, escoltant de fons com el meu padrastre es barallava en telèfon, probablement amb algun company de la feina. Vaig acabar bastant ràpid, tan sols eren les cinc de la tarda.

-Quin avorriment...-Em queixava en veu baixa, deixant anar un sospir més llarg del necessari.

Una idea em va venir el cap, aixecant-me de la meva cadira, posant-me l'abric i agafant la meva petita bossa, on portava un clauer de la Hello Kitty.

Vaig sortir per la porta de darrere, per evitar trobar-me algú de la meva família, començant a donar una volta al parc de sota casa.

Mentre em gronxava em van cridar de lluny.

-Mariona! Hola!- Era l'Aleix, amb un somriure, apropant-se, seient al gronxador del meu costat.

-Ah, hola, Aleix, què fas per aquí?

-No gaire, només donant una volta, i tu?

-El mateix...

Vam estar parlant una estona, fins que es va fer fosc i ens en vam anar.

No va quedar així, en l'escola cada cop parlàvem més, i les meves converses amb ell en el mòbil van passar de trigar minuts a hores, l'Aleix tornant-se una persona diària en la meva vida, fent que me n’enamorés perdudament d'ell.

Però això va canviar, de cop i volta m'evitava, em deixava en vist i no sortíem com abans. Se'm va trencar el cor quan em vaig adonar que tenia una xicota, i després una altra, i una altra. Cada setmana en tenia una de nova. Sentia enveja, ràbia i tristesa. És que, com pot deixar-me de banda perquè sí?! Ja m'agradaria a mi tenir com a parella noies tan guapes. O a ell, a qui encara estimava!

La meva veu es va trencar una mica quan estava acabant d'explicar-ho, els meus ulls amenaçant de plorar, però la meva cara expressant una mena d'indignació.

-Crec que per avui està bastant bé, Mariona.-Diu la Marta dolçament, els seus ulls mirant-me com si ella també hagués tingut una experiència similar.

-D'acord, sí... Gràcies... Ja ens veurem la setmana que ve.

Vaig sortir d'allà, lleugera, com si pogués volar... Pot ser, parlant amb algú que no sigui només una sola persona està bastant bé.

-Adéu, Arlet, fins dilluns!- Li vaig dedicar un somriure a l'Arlet, que passava pel meu costat.

-Ah, sí, fins dilluns!- Semblava una mica sorpresa que li somrigués. Li van cridar, però just abans d'anar-se'n es va girar cap a mi.

-Per cert, gràcies per preocupar-te abans, estic millor ara.- Amb això va donar mitja volta i va anar cap a dins.