Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

No ho podia evitar no paraba de pensar que en uns minuts hauria de tornar en reviure els últims tres anys de se vida...

Ja estic dintre, ja no puc tornar enrere, O si? Obro la porta i me'n vaig. Però si ho faig, no podré trobar les respostes que necessito, no avançaré, serà pitjor, però és que tampoc ho vull explicar o sí? No s...-Mariona?-

-M'acaben de trucar però no sembla la veu de la noia que m'ha parlat abans, és una veu més familiar... Ém giro i veig... Ai no, el que faltava, era una noia del meu curs, l'Arlet, tampoc em parlava gaire amb ella, però ni ganes, a l'institut era coneguda per parlar i fer rumors de tothom, ara que ella sabia que jo venia aquí ho dirà a tot el curs i em faran la vida impossible…

- De debò? Tu vens aquí? -va dir l’Arlet.

- Mariona Ambròs, ja pots passar! - em van cridar sense poder respondre. Ja no podia tornar enrere. Estava a punt d’obrir la porta de la sala, em tremolaven les cames i no era capaç de reaccionar. - de cop i volta vaig sentir com la psicòloga des de dins l’obria.

Ella amablement em va oferir seure a la cadira negra de pell, just davant del seu escriptori, però ja no només pensava en tot el que hauria de dir, sinó també el que em va dir l’Arlet, s’està rient de mi?

-Doncs comencem, no? Bé Mariona necessito que em parlis una mica de com et sents i sobre els temes que vols parlar, després jo et faré unes preguntes per anar mirant d’acord?- va dir amablement.

-Hola, doncs… bé, però si és veritat que, des de fa un temps tot va empitjorant i cada cop més ràpid…

-Per què ho dius, hi ha alguna cosa que t’inquieta?...

-És a dir, fa tres anys que els meus pares es van separar, a conseqüència la meva mare va continuar fent la seva vida, però no la vol continuar sola, va trobar un home alt de cabells obscurs i uns ulls blaus clars. Es van conèixer al treball i de seguida van començar a quedar més, no paraven de sortir i quedar, això va crear que la meva mare i jo no parléssim com ho fèiem abans quan jo li deia tots els meus problemes i em donava consells.

En canvi, el meu pare va ser com si desaparegués, és a dir, està, el continuo veient cada dimecres i alguns caps de setmana, ja que passo la resta dels dies a casa de ma mare, però és diferent, no mostra ni dòna a entendre que vol saber de mi, no em parla mai quan estem junts, saps? És com, no sé…

-Què està present, però no emocionalment?- va dir la Marta, la psicòloga.

-Exacte.- li vaig contestar.

-I amb el teu padrastre quina relació tens?

-Doncs, bé… no és gaire dolenta, però a vegades tinc la sensació d’estar obligada a dir o respondre coses que no vull, amb una pressió que m’obliga a respondre, fins i tot mentides, però és la sensació que tinc quan parlo amb ell, a part que no li dono molta importància, però crec que té comentaris fora de lloc i que moltes vegades m’ofenen, mai ho diu a prop de la meva mare i en el cas que digui alguna a prop seu són molt indirectes i tapades, de forma que la meva mare no les pugui entendre.

-Ja parlarem d’ell en profunditat en un altra sessió, també sobre la família, però crec que hi ha alguna cosa que no m’estàs dient, que et fa mal i et preocupa.- va acabar per dir la Marta.

Com ho podia saber, com sabia que m'inquietava dia i nit aquell tema? Mai no li havia parlat a ningú excepte la meva millor amiga, la Raquel. Els meus pares no acceptaven o millor dit, cada vegada que parlava amb qualsevol noi ja pensaven que era la meva parella, però no era així, ell era el meu millor amic. Per aquesta raó quan ma mare i jo parlàvem tampoc li comentava gaire d’ell.

-Com saps l’el del meu millor amic?- vaig dir sorpresa.

- No tenia ni idea que era per ell m’ho has dit tu, però sabia que tenies una petita estella clavada. Vols que parlem una mica abans que te'n vagis?

-Sí; tot va començar a l’escola quan anava a 6è; ell estava al pati jugant a bàsquet amb els seus amics, de fet no sabia ni quant de temps portava ni tan sols coneixia el seu nom. Per tant, vaig decidir preguntar a la meva millor amiga, la Raquel.

-Raquel qui és aquest noi? No recordo veure’l. Quant de temps porta aquí?- vaig preguntar.

-Com que no el coneixes Mariona? Es diu Aleix, i literalment ha estat tota la vida en aquesta escola.- em va contestar la Raquel.

No li vaig donar importància, però no seria l’última vegada que sentiria el seu nom…

-Gràcies per parlar-ne, la pròxima sessió t'espero amb les portes obertes…

Quan vaig sortir de l’habitació es va sentir de fons com cridaven a l’Arlet que seguia a la sala d’espera. Ella em va dedicar un somriure i finalment va entrar.