En Joan s'atura intentant alliberar-se d'aquella dona. La dona el té agafat del braç, estirant-lo com si fos la corda d'un globus que es vol escapar. En Joan no sap que segurament ella sigui l'única brúixola que el pot tornar a casa, ell només procura fer-la entrar en la seva raó mentre intenta treure's el braç de sobre.

-Disculpi, senyora, però crec que vostè es confon, jo no em dic Joan - Diu en Joan.

La seva mare no s'atura, ni es gira, només li diu amb to sarcàstic:

-I qui ets, doncs? Montserrat Caballé? No perdis el temps, sóc la teva mare Agustina i juro per Déu que et curaràs, com més aviat et posis bé, millor. - Diu de manera imponent.

El protagonista s'ofèn, ell és tossut, no deixarà que una desconeguda li digui el què ha de fer, per això li respon de manera cerciorada:zxc

-No, no! Estic perfectament, simplement em fa mal una mica el cap. No et conec. I, a més, el meu nom no és Joan, em dic... ehm... No em dic Joan. - Diu ja no tan segur.

La mare sospira i no pot fer res més que expressar les seves penes en veu alta per no tornar-se boja.

-És igual, ja hem tingut aquesta conversa massa vegades - Conclou la mare.

Ells segueixen la infermera, que els havia anomenat anteriorment, per un llarg passadís on s'aconsegueix veure al final una llum resplendent.

Ja arribant a la sala de confort sensorial, la infermera intenta interactuar amb Joan i proposar-li solucions.

-Hola, Joan, com estàs?, et pots asseure.

En Joan s'asseu en una llitera d’hospital que hi ha a la sala, mentre es posa a mirar-ho tot força marejat, més que abans a la sala d’espera. La infermera se n'adona, i li planteja ràpidament alguns remeis amb un to amable.

-Els nens joves com tu d'entre 10 i 11 anys solen estar nerviosos en entrar a aquestes sales. Si ho estàs i no et pots aguantar, podem passar a les estimulacions i saltar-nos les preguntes. Tenim estimulacions visuals, auditives i fins i tot tàctils, tot perquè et relaxis.

Ell dubta uns segons, amb el cor que li batega ràpidament i les mans fredes i humides. Alguna cosa a dins li diu que no té altra opció més que quedar-se. Les parets són blanques, massa blanques, i els llums li fan mal als ulls, fent que el món sembli estrany.

-Estic perfectament, no tinc cap problema - Afirma en Joan.

-Si, comencem amb les preguntes. Recorda una cosa molt important, no t'inventis les respostes, és pel teu bé. - Destaca la infermera.

Ella es gira cap a una taula on tenia totes aquestes coses de què parlava abans, tenia llums de colors, un CD de sons tranquil·litzants i objectes tous. Tot això per tranquil·litzar els pacients, però el nostre protagonista no està nerviós, està perdut. Després de cercar als calaixos de la taula es troba amb una llibreta i comença a preguntar.

-Bé. Recordes com vas arribar aquí? - Va preguntar la infermera.

El nen té un debat intern. No sap si hauria de mentir perquè no li facin res de dolent o si hauria de confiar i respondre sincerament a allò que digués aquella senyora. És difícil confiar en algú a qui acabes de conèixer. Però després de pensar-ho durant un petit moment, es decideix, sospira i respon.

-No, només recordo que ahir vaig venir aquí i em van fer esperar en una sala d'espera.

-No, Joanet, ahir no vam venir aquí, ahir a la nit estaves amb el pare. Això que dius ha estat fa pocs minuts - Diu la mare corregint el fill.

-Has tingut convulsions, marejos, desmais o vòmits? - Interroga la infermera.

-Marejos, he tingut marejos - Assegura Joan.

-Has tingut algun cop al cap recentment?

La sala s'omple de silenci, un silenci lleument incòmode, suficient perquè la infermera es preocupi i pregunti.

-Passa alguna cosa, Joan?

-No, res, simplement que sí que he tingut dolors al cap. - Declara en Joan.

-Bé, d'acord. Això és tot. No recorda coses recents. Confon passat i present. I té dolors al cap. Té tots els símptomes d'amnèsia anterògrada persistent, no pot fixar nous records.

La mare no es pot aguantar les paraules.

-Senyor, tingueu pietat.

-Ara, Joan, podries deixar-me mirar-te el cap? - Demana la infermera a Joan.

Com que no hi ha res a la vista, la infermera comença a examinar-li el cuir cabellut apartant els cabells per veure si hi ha algun cop, fins que el nen es sobresalta, just quan la infermera palpa un cop profund a la regió parietal dreta del cuir cabellut. Aparta els cabells i de sobte la infermera crida el següent:

AH! QUE ALGÚ PORTI AQUEST NEN A URGÈNCIES!