Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

S'asseu, a la sala només hi ha 3 persones: una amb el mòbil; una altra llegint un llibre (un llibre que tracta sobre què fer en un estat de crisi de salut) i un altre que simplement espera a que l’atenguin, callat i analitzant els altres pacients per avorriment. És a dir, el nostre protagonista. Tots van a la seva, tot està molt silenciós, l'únic que se sent és una dona que va cridant als pacients.

Joanot, pot anar a la sala de vacunació. - Diu la infermera.

Mentre espera, ell es grata els cabells, i en gratar-se, de sobte sent un lleu dolor al seu cap, no sap per què, tot és molt confús en aquest moment per a ell. No sap per què és a la sala, no sap què espera, no sap res, i a sobre sempre es nota amb un mareig com si estigués en un vaixell.

En un moment donat, una dona de mitjana edat, es col·loca al seu costat. Això és força peculiar, no té gaire sentit, la sala està buida, hi ha llocs de sobra per seure on ella vulgui, per què s'asseu al costat d'ell?

Passa el temps i cap dels dos no s'atreveix a parlar l'un amb l'altre, és un moment silenciós i incòmode. El nostre protagonista no pot més amb això i no es pot aguantar la curiositat de per què s’ha assegut aquí la dona, així que acaba amb la incomoditat intentant començar una conversa:

-I vostè per què és aquí? S'ha assegut al meu costat i volia saber per què no s'ha assegut en un altre lloc - va demanar de manera alegre.

La dama ni va dirigir-li la mirada, el va ignorar d'una manera tan descarada que el nostre protagonista va quedar de molt mal humor, per què ignoraria així una persona que acaba de conèixer?

La dona no vol contestar, això no és cap problema, ja que sense dir ni una sola paraula, les seves expressions facials ja diuen suficient. Se la veu amb una cara trista quasi plorant i preocupada alhora, unes emocions que transmeten desànim. Això canvia la percepció del nostre personatge principal, i intenta empatitzar amb la senyora:

-Perdoni, no era la meva intenció molestar-la - va dir intentant disculpar-se.

La senyora para de sanglotar, s’eixuga les llàgrimes i el mira a la cara.

-No passa res, no és culpa teva. El meu fill, Joan, té una malaltia molt greu que li impedeix recordar moltes coses, és horrible. Al meu marit no sé què li ha passat, però ja no és el d’abans, està molt canviat, i no per bé, i… i ja no sé què més puc fer, nen. Diuen que Déu t’exigeix, però no et deixa caure, i cada cop m'ho crec menys per què m'estic quedant sense esperança. - li va comentar tristment.

I ara el nen té la necessitat de disculpar-se després de posar la cara aquesta d'enuig a la pobra dona, tan malament com ella ho està passant, és el mínim que podria fer una persona amb sentiments i compassió.

-Vaja... ho sento moltíssim, has d'estar passant un mal moment, jo també ho estic passant malament. Jo sóc aquí perquè m'han de... ehm... Jo estic aquí per... - Va dir intentant mostrant empatia.

Quan de sobte es sent una veu d’una doctora que interromp el diàleg del jove, per cridar al següent pacient.

-Joan Campos... Joan Campos, aneu a la sala de confort sensorial.

La dona agafa el braç al nostre protagonista i li diu seriosament:

-Vinga, Joan, fill meu, veurem què podem fer amb tu. Vinga que et posaràs bé, t'ho juro.

Ell mira la dona estranyat i demana:

-Fill meu?