Darrere de mi, la porta es va tancar amb un ressò que es va sentir fins al vestíbul. La serventa em va assenyalar amb la mirada que continues jo tota sola i ella va desaparèixer per un passadís excessivament llarg amb passes silencioses. Feia l’efecte que el disseny estava creat per impressionar: cortines gruixudes que arrossegaven el sòl, miralls daurats i el pis de marbre. Però, no era tot luxe, també hi havia un ambient que m’oprimia el pit, com si cada quadre penjat a les parets estigues jutjant les meves intencions. Per fi vaig arribar a l’ampli saló on es trobava la Nina Winchester enfront d’una xemeneia que calava foc. Aquella dona de seixanta anys amb la qual ja havia parlat tenia una aura diferent; com sempre anava summament elegant amb la seva roba brutalment cara, els llavis de color vermell intens, un collaret de perles i anells d’or que brillaven a la llum. Em va observar detingudament mesurant els meus moviments i llavors va pronunciar el meu nou nom. La seva veu era greu i autoritària, no pareixia donar-me la benvinguda, més aviat m’advertia.
Em va fer seure davant d’ella i començà a fer-me estranyes preguntes que no tenien res a veure amb el treball que anava a exercir la casa. Em consultava si sabia guardar secrets, si estava acostumada a treballar sota pressió, si alguna vegada he hagut de canviar de vida… Jo no sabia com reaccionar, no era el que m’esperava i em vaig sentir que em feia més i més petita enfront d’aquella poderosa dona que em dedicava un mig somriure.
A continuació, va ensenyar-me personalment la casa, la qual cosa em va sorprendre perquè esperava que allò fos tasca d’una serventa i no d’ella. La mansió pareixia un laberint sense sortida i ella caminava a poc a poc com si volgués que me n'enrecordés de cada racó. Vaig reconèixer en una vitrina un rellotge de butxaca amb inicials, era molt similar a un de la meva mare, i un calfred que vaig tractar d’ignorar em va recórrer el cos. També vaig observar un quadre amb simbologia que em resultava familiar, crec que eren els que la mare dibuixava als quaderns. Sabia que res de tot allò era casual. La sensació de desassossec augmentà a la nit quan em varen assignar una habitació per passar les nits. Els mobles pareixien guardians de la nit i la fusta cruixint em recordava que aquell lloc no era segur.
Vaig baixar a cercar una tassa amb llet calenta per tractar de calmar-me i pel camí
vaig escoltar veus a l’oficina.
Vaig veure a la Nina de peu dret, parlant per telèfon, i jo
vaig tractar d’amagar-me entre la densa obscuritat de la nit.
--No vós preocupeu, la tenim a la mansió. - Va sentenciar serenament
El seu to de veu era tan clar que no donava lloc a la imaginació. Estava parlant d’algú que havia de ser observat, controlat… Capturat? No volia escoltar més i vaig pujar a correcuita a la meva cambra. Aquella nit no vaig poder dormir res ni mica. La mansió havia de ser el meu refugi i es va convertir en una opulenta presó, on la dona a la qual havia de servir no tenia cap dubte que estava relacionada amb la màfia que tenia a la meva mare.
Els dies a la mansió eren llargs i silenciosos, l’únic so que sentia era el que les meves sabates feien en caminar sobre la catifa. Vaig aprendre a recordar cada costum de la Nina Winchester i preveure el que els altres servents volien sense demanar-ho. Les meves habilitats em facilitaven les meves tasques, tenia la capacitat de recordar detalls que la resta passava per alt i percebia
el que els altres amagaven, però, amb la Nina era tot diferent, cap dels meus poders pareixia funcionar, ella era inabastable per a mi i la mateixa casa pareixia resguardar-la.
Cada dia tenia la mateixa rutina: rentava, organitzava i observava. Cada nit finalitzava de la mateixa forma: tancar les portes amb clau i comprovar que tot estigués igual. Així passaven els dies, continuant amb els mateixos hàbits, sense ser notada, sense ser capturada ni descoberta.
