• - Jo… Em dic Millie Garrix. Em considero una persona molt responsable, organitzada i discreta. Mantinc molta cura dels detalls i l’ordre. Hi ha valors molt importants per a mi com la puntualitat o la rutina. A més a més, soc bastant reservada, em prenc molt seriosament la privacitat de les persones, sé qué allò que succeeix en una casa es queda dintre.

Vaig recitar tot aquell discurs que me’l vaig aprendre fil per randa la nit anterior. En finalitzar l’entrevista no vaig mirar cap enrere fins a arribar a l’habitació de vint-i-cinc metres quadrats que vaig llogar un parell de dies enrere per un ronyó i mig a quasi vint minuts caminant de la mansió Winchester. No coneixia la zona, ni tan sols el nom del barri on em trobava, però l’única cosa que em permetia pensar era en trobar un treball per pagar al meu amo el mes següent. Per aquest motiu vaig decidir tractar d’aconseguir el treball d’interna, ja que no hauria de pensar en l’habitatge.

Dins d’aquella capsa de llumins em sentia com un peix fora de l’aigua. En aquest poble trobo a faltar la costa i perdre'm passejant pels seus camins empedrats tot i que de vegades ensopegava, fent-me passar vergonya enfront dels artesans. Aquesta barreja de records que m’apareixien en la ment em posava nostàlgica. Desitjava amb tota la meva ànima tornar a casa, però, feia tant de mal… jo ja no soc qui era. Combarro s’havia quedat molt petit per a mi i sense la seva mà al meu costat jo no em sentia amb prou forces per caminar per a mi mateixa i suportar tot el que vaig deixar enrere el dia que vaig pujar a l’avió amb destinació Londres.

Mentre pensava en tot això em vaig sobresaltar en sentir una trucada des del meu telèfon. Qui seria en aquesta hora de la tarda? Era Nina Winchester. Estic dins. Començ demà. És d’aquesta manera com vaig recordar el motiu de la meva sobtada mudança des d’Espanya a Anglaterra. Havia d’empacar el meu escàs equipatge i presentar-me en la residència Winchester a les vuit del matí. A la vegada que organitzava aquest petit caos, anava estructurant pas per pas el meu pla des que vaig marxar de Galícia.



Em dic Emilia Garrido Johnson, vaig néixer a Pontevedra una ciutat ubicada al sud de Galícia, més específicament a Combarro. Aquest és un petit poble que enllaça el mar, les pedres i la tradició donant com a resultat un lloc que encantador. El meu pare és natiu d’allí, i ens hem criat a una casa marinera ubicada a un carrer estret, on invertíem les hores col·laborant en el negoci familiar de la pesca i el cultiu de musclos. Prop de la meva llar, hi havia una petita plaça on els veïns de la meva edat jugaven junts; jo, sempre ansiosa per gaudir temps amb ells, li suplicava entre plors a la meva mare per anar-hi. Encara que ja sabia la resposta “està terminantment prohibit parlar amb els veïns, joveneta”. Per aquest motiu em conformava a sortir a navegar amb ella amb la vella dorna de l’avi.

Era molt petita per saber-ho, no va ser fins als divuit anys quan la mare em va contar el misteri de la dinastia Johnson, la meva família materna que resideix a Liverpool amb la qual no tinc relació.

• - Emilia, com ja sap nosaltres som… especials. Tant nosaltres com la nostra família sempre hem viscut en secret per una raó. Som éssers extraordinaris, diferents de la resta. Tenim una habilitat que ens fa destacar, són aptituds essencials de cada un dels Johnson que anem desenvolupant amb la passa del temps, tard o d’hora arriba. Allò que uns anomenen intuïció, nosaltres ho convertim en certesa. Jo ho vaig heretar de la meva mare i ella de la seva, ara és el teu torn. És per aquest motiu que sempre he estat tan estricta amb la discreció, ja que si descobreixen que sents el que ells oculten o recordes el que ells obliden no pensarien que tens un do… sinó que ets una amenaça. Fa molt de temps que tracto d’ocultar-te això, però, els secrets pesen, i tard o d’hora acaben sortint a la llum. Des de petitona t’he ensenyat a callar i ara és el moment d'ensenyar-te a controlar les teves habilitats. Hauràs d’aprendre a protegir-te a tu mateixa per si algun dia no estic al teu costat per fer-ho per tu.

Des del primer moment que vaig conèixer aquest fet vaig continuar amb el llinatge familiar sense posar una pega. La meva vida va continuar, no com sempre però, sí amb tranquil·litat, curiositat i alegria. La meva mare i jo estàvem molt unides, no veies a l’una sense l’altre. No obstant això, un dia tot va canviar, ella desaparegué i jo… em vaig perdre a mi mateixa. Vaig passar tres mesos tancada a una habitació investigant sobre la seva desaparició, vaig acabar tornant-me boja. En contactar amb la germana de la mare em va contar que ella va fugir de Liverpool perquè una màfia la va trobar, així que segurament es tractaria d’això. Quan vaig descobrir aquesta informació vaig començar a planejar la meva retirada d'Espanya.



Mai hauria pensat que viuria a una altra banda que no fos Galícia, però no tenia opció. Si havien descobert la meva mare a Anglaterra i després a Espanya, jo podria ser la següent. Per aquest motiu, vaig inventar-me una identitat, Emilia Garrix, un nom que no cridava l’atenció, un nom que no recordaves dues vegades. El meu accent de Liverpool era impossible d’ocultar, l’utilitzaria a favor meu, com a falsa pista que despistés a la màfia. Vaig escollir Wiltshire pel fet que era un lloc tranquil, la gent no era molt curiosa i em podia perdre entre la rutina dels altres. No era un lloc amb bullici, se sentia reservat amb un ritme de vida més calmat on el temps pareixia perdre’s entre els seus paisatges infinits.



Havia donat moltes voltes al meu cap per arribar fins allí, tant la meva nova identitat com el pla per trobar a la meva mare. L’anunci del treball com interna havia aparegut en la meva vida com un flotador salvavides, ja que no hauria de preocupar-me per llogar una habitació. Encara que el salari era modest, em permetia aparentar una vida normal sense cridar l’atenció, a més a més, viure dins d’aquell lloc em donava la discreció necessària per continuar amb la investigació.



I ara estava allí, davant l’enorme porta de fusta obscura, on una mansió se sentia imponent, amb una atmosfera d’elegància antiga. Vaig respirar profund, estava preparada per cridar a la porta.



El primer dia de la meva vida estava a punt de començar.