Clara



Em vaig afanyar a agafar el llibre, però res més acostar-me em vaig adonar que era el nostre antic àlbum de fotos. Com era de nit vaig decidir donar-li una ullada a aquells records, ja que m'havia revelat. Sobtadament, em vaig descol·locar, ja que no m'acordava de tot el que ja havia viscut al costat del meu germà.



Primer, vaig trobar una foto desgastada de nosaltres i els nostres pares, en ella podia tornar a veure el feliç somriure de Lluïsa i els cristal·lins ulls de Marc. Ells van ser la nostra única família, però desgraciadament van morir com a ostatges en un atemptat, la qual cosa va fer que ens quedàrem solos amb tan sols jo 18 i ell 16 anys, ja que no ens quedava cap familiar.



Flashback



Era 4 de novembre, eixe dia Oriol va celebrar el seu quint aniversari. Tot ho va preparar mamà, va fer una gran pancarta i va cuinar un deliciós pastís de formatge. Papà es va encarregar de reunir a tots els seus amics i junts van organitzar una festa inoblidable al parc, en la qual contractem un mag que ens va sorprendre a tots. A més, vaig ser disfressada amb el meu millor vestit de princesa i a Oriol li van disfressar de pirata.



Poc després que acabàrem el pastís, va arribar l'hora dels regals, i entre molts joguets i obsequis, va destacar un viatge en família a PortAventura que va ser una de les experiències més memorables de la nostra infància. I allí ens vam fer una foto amb el monstre de les galetes.



Recorde estos moments molt poc, però al seu torn detalladament, després de la mort dels meus pares, el meu germà i jo creem un vincle vital que ens exigia compromís i suport mutu. Vaig passar la pàgina i em vaig topar amb una imatge de dos xiquets disfressats de Peter Pan i Campaneta, érem nosaltres, aquell carnestoltes en el qual guanyem el concurs de disfresses



Flashback



Mamà ens va confeccionar les disfresses, un bonic vestit verd, unes sabates amb un pompó blanc i les ales de fades al costat d'un detallat vestit verd pistatxo amb un capell de decoració. Aquella vesprada vam ser al concurs de disfresses infantils, allí vam poder observar personatges com Blancaneu, “Spiderman” o “Woody”, tots els abillaments eren impressionants, i nosaltres estàvem súper nerviosos, però alhora il·lusionats.



Després de desfilar davant dels jutges, els deixem sorpresos, no obstant això havíem d'esperar que tots els concursants passaren i decidiren els guanyadors. Poc temps després van anunciar als premiats, no obstant això, la decisió no era precisa, ja que els finalistes érem nosaltres i uns bessons vestits de minions. A continuació, el públic va haver de votar i, per decisió unànime, guanyem una videoconsola d'última generació.



En l'última pàgina em vaig afrontar a un significatiu abraç que va tindre lloc en la meua graduació de biotecnologia. A la foto estàvem Oriol i jo en primer pla amb un ram de flors.



Flashback



Aquell 7 de juny jo anava amb el meu vestit verd setinat i els meus talons platejats. Res més acabar l'acte de graduació vaig anar a donar-li un abraç al meu parent més pròxim, Oriol, qui va estar molt present durant la meua trajectòria en la carrera al costat d'Ana , la meua amiga de la carrera que em va brindar molt de suport en els meus moments d'estrés i dubtes. Posteriorment, em vaig anar a sopar amb ells encara que no sense oblidar-me d'acomiadar-me del meu director de la Universitat de Barcelona, el qual ens va servir d'ajuda per a afrontar les nostres adversitats.



Ja en el sopar, just abans de gaudir de les postres, Oriol va dedicar unes paraules:



Estimada Clara,



Hui és un d'eixos dies que marquen una vida. Veure't graduar-te de la universitat m'ompli d'un orgull difícil de posar en paraules. No ha sigut un camí fàcil, i menys encara sense els nostres pares per a guiar-nos, però precisament per això el teu assoliment val el doble. Has demostrat constància, valentia i una força que sempre m'ha inspirat. Si hui eres ací és perquè mai et vas rendir, fins i tot quan semblava que tot pesava més del compte.



Com el teu germà, he intentat estar al teu costat el millor que he sabut, però la veritat és que moltes vegades has sigut tu qui m'ha ensenyat a seguir avant. Gràcies per ser exemple, suport i llar.



I si em permets, vull aprofitar este moment tan especial per a dir alguna cosa més. Ana, sé que este no era el pla del discurs, però no volia continuar callant-lo. A través de l'amistat amb Clara he descobert en tu a una persona lluminosa, honesta i especial. Hui, envoltat de valentia i celebració, vull dir-te que m'importes, que t'admire i que m'encantaria intentar caminar al teu costat.



Res més recordar la unió que tinc al meu germà, vaig tancar l'àlbum i el vaig guardar. No obstant això, em vaig adonar que no quedava ni rastre d'Oriol, i per tant, vaig decidir revisar tota la casa, però quan vaig anar a entrar a la seua habitació vaig notar un lleu so d'unes claus, llavors em vaig afanyar a anar cap a la porta, estava obert, així que al lluny de l'escala vaig veure una ombra, per la qual cosa em vaig disposar a baixar, però quan vaig arribar a baix no el vaig trobar.



Mirant al voltant vaig veure la seua silueta al lluny, així que la vaig seguir, i al seu torn eixa figura s'allunyava més cada vegada que jo m'acostava. Encara que, finalment es va parar en un lloc i es va dissipar quan vaig intentar tocar-la. Estava davant de la consulta psiquiàtrica.