Oriol caminava al costat de Clara pel passadís estret de l'edifici. Les llums blanques parpellejaven lleument i el ressò dels passos d'ella semblava omplir tot l'espai. Ell avançava sense pressa, observant els detalls que la seua germana no mirava: una clivella en la paret, una planta oblidada en una cantonada, el reflex borrós dels dos en una porta de vidre on sol Clara es distingia amb nitidesa.



Clara va cridar dos vegades abans d'entrar. El consultori feia olor de te i a paper vell. La psicòloga, una dona de veu suau i gestos continguts, li va somriure i li va indicar que seguera. Clara es va asseure en la butaca de sempre. Oriol es va quedar dempeus, prop de la finestra, amb les mans en les butxaques d'una jaqueta.



—Com t'has sentit estos dies? —va preguntar la psicòloga.



Clara va tardar a respondre. Va mirar un punt fix enfront d'ella, com si algú estiguera assegut allí.



—Cansada —va dir a la fi—. Tot em costa més del que deuria.



Oriol va inclinar un poc el cap. La coneixia massa bé. Sabia quan mentia i quan no trobava paraules.



—Què és el que més et pesa ara mateix? —va continuar la psicòloga.



Clara va estrényer els dits contra la tela de la butaca.



—Sent que no avance. Que tots esperen que ho faça, però jo seguisc en el mateix lloc.



La psicòloga va assentir a poc a poc.



—A vegades avançar no significa moure's —va dir—. A vegades és només aprendre a quedar-se amb el que fa mal sense fugir.



La psicòloga li pregunta si ha vingut acompanyada, Ella li comenta que en una certa manera sí i, a continuació, la professional observa la sala amb deteniment i fa una ganyota.



Clara va engolir saliva. Els seus ulls es van humitejar, però no va plorar.



—Hi ha dies en què sent que no puc més —va confessar—. Com si una força m'absorbira i m'arrabassara la força vital.



Oriol va tancar els ulls mentres empatitzava amb la seua germana.



—I eixa sensació et tranquil·litza o t'inquieta? —va preguntar la psicòloga.



—Les dos coses —va respondre Clara—. Em calma, però també m'espanta pensar que algun dia puga amb mi.



La psicòloga va guardar silenci uns segons, triant les paraules amb cura.



—Les sensacions que sentim diuen molt del que necessitem —va dir finalment—. No sempre són ací per a quedar-se, sinó per a ajudar-nos a creuar una cosa difícil.



Oriol es va acostar un poc més a Clara. En eixe instant se sentia més a prop que mai d'ella.



—No sé qui seria sense això —va murmurar ella— moltes vegades, els records són l'única cosa que de veritat m'importen.



La psicòloga la va observar amb atenció.



Clara va acatxar el cap lentament. Els seus muscles semblaven menys tibants.



La sessió va continuar entre silencis i frases incompletes. Clara va parlar de records, de rutines que ja no eren iguals, d'una emoció…



Quan va arribar el final, ella es va alçar amb un sospir llarg, semblava més lleugera, no feliç, només menys trencada.



—Gràcies —va dir—. Crec que… necessitava escoltar això.



Oriol va caminar darrere d'ella fins a la porta. La psicòloga es va acomiadar tancant el seu quadern de notes.



En el passadís, Clara es deté un segon.



—No et vages —murmura—. Almenys no encara.



Ella camina a poc a poc, com si no tinguera pressa per arribar a cap lloc. Ell va al seu costat, compassant els seus passos als d'ella.



Al carrer, el soroll de la ciutat l'obliga a alçar la mirada. Els cotxes passen, la gent parla, la vida seguix amb una normalitat que a ella sempre li resulta aliena. Clara es deté enfront del semàfor i sospira.



—No sé si això està funcionant —murmura—Però supose que he de continuar venint, almenys ací puc pensar sense que tot pese tant.



Ell l'observa, reconeix eixe to, és el que usava quan dubtava de si mateixa, quan creia que demanar ajuda era una manera de fallar.



El semàfor canvia. Van creuar. Ella s'aparta un floc de pèl de la cara i estreny els llavis, com si estiguera ordenant alguna cosa dins del seu cap.



Oriol es conforma amb caminar al seu ritme, amb ser ací quan baixa la mirada o quan es queda quieta sense saber per què.



Van arribar a la parada de l'autobús. Clara s'asseu en el banc fred i deixa la bossa ocupant l'espai com si esperara que algú més el necessitara, d'esta manera ell es va asseure al seu costat.



—Tant de bo les coses foren més senzilles —murmura—. Tant de bo no tinguera esta sensació constant d'estar incompleta.



L'autobús apareix al lluny. Clara es posa dret i sacseja un poc els muscles, com si intentara traure's alguna cosa de damunt. Ho mira un segon més del normal, sense mirar-lo del tot.



—Anem—diu.



Pugen a l'autobús. Ell amb ella, es queda al seu costat mentres el vehicle avança, mentres la ciutat s'esvara després de les finestres.



I així i tot, seguix ací, acompanyant-la, guardant silenci, esperant. Perquè encara hi ha coses que Clara no pot nomenar, i mentres això seguisca així, ell continuarà caminant al seu costat, sense preguntes, sense respostes.



L'autobús avança i la ciutat es va desdibuixant després de les finestres, amb edificis que s'allarguen i es contrauen en reflexos de vidre i metall. Clara es recolza lleugerament contra el respatler del seient, amb les mans recolzades sobre la bossa, perduda en els seus pensaments. Oriol es manté al seu costat, sentint cada xicotet moviment d'ella:com el seu peu colpeja lleument el sòl, com els seus dits juguen amb la corretja de la bossa.



Ella sospira i deixa que la mirada es perda en la finestra, veient el món passar. Oriol observa en silenci, sense intervindre, només acompanyant. Tot el que pot fer és sentir la seua tristesa i el seu cansament, sostindre-la de la manera en què només ell sap.



L'autobús fa una corba i Clara s'estreny un poc més contra el suport, com si intentara contindre alguna cosa que no s'atrevix a soltar. Oriol sent com la seua respiració es torna més pesada, com es tensiona, i es queda allí, ferma, recordant-li que no està sola.



Quan arriben a la parada del seu barri, Clara s'alça amb lentitud. Oriol la seguix en silenci. Caminen pels carrers tranquils, on els fanals grocs il·luminen les voreres buides.



Arriben a la porta de la seua casa i ella trau les claus amb mans tremoloses. Ell la seguix, caminant al seu ritme. Quan ella gira el pany, la porta s'obri i els dos entren junts.



L'interior està en silenci, només el so lleu del rellotge de paret marca el temps. Clara deixa la bossa sobre la taula del rebedor i es lleva les sabates, mentres Oriol seguix cada un dels seus moviments sense fer soroll.



Ell es deté un instant al costat d'ella i observa com es deixa caure en la butaca del saló. Oriol roman allí, sempre al seu costat, movent-se només quan ella ho fa, compartint el seu espai.



Clara tanca els ulls, dona suport al cap en el suport i deixa escapar un sospir llarg, quasi sense adonar-se. Oriol se senta i l'observa, sentint cada pausa de la seua respiració, cada tensió que es dissol en la quietud de la casa.



Fora, la nit cau sobre la ciutat. La llum del carrer es filtra per les finestres, dibuixant ombres que ballen en les parets. Oriol seguix allí, quiet, a penes s'escolta la xiulada del vent a l'habitació.



Ella s'alça finalment i camina cap a la cuina. Obri el frigorífic, agafa una botella d'aigua i la deixa sobre la taula. Oriol la seguix a la distància justa, sense interrompre-la, sense ser vist. Quan Clara es gira cap a la finestra i mira el carrer silenciós, sospira de nou, i per un moment, els seus llavis dibuixen un lleu somriure que sembla dirigida a ningú.



Oriol l'observa. Però hi ha alguna cosa en eixe gest, en eixe somriure fugaç, que li dona un motiu per a quedar-se. Mentres ella continue necessitant sentir que no està sola, mentres necessite algú al seu costat encara que no sàpia qui, ell seguirà allí.



I llavors, just abans que el rellotge marque una altra hora, Clara escolta un lleu soroll darrere d'ella, com si alguna cosa haguera caigut. Es gira ràpidament i s’adona de que s’havia caigut un antic llibre. Oriol, assegut al seu costat, en silenci.



Eixe instant queda suspés, i amb ell, la sensació que una mica més està per vindre. Alguna cosa que ni Clara ni Oriol podrien preveure.