Eren al cotxe, l’Agatha i l’Àfrica, l’Àfrica l’havia esperat a fora del centre penitenciari, l’havia d’acompanyar, es coneixien des dels tres anys, van anar a la mateixa escola, però mai s’havien portat tant com ara, I feia ja uns anys que l’Agatha li va explicar el que va viure als deu anys. L’Àfrica sempre li havia donat suport i ara que la seva millor amiga estava disposada a saber tota la veritat no va dubtar a ajudar-la en tot allò que li fes falta, com en aquest cas, arribar a la penitenciària, l’Àfrica era bona conductora, i l’Agatha bona companyia, no els hi faltava res.

-M’ho he passat molt béAfri, gràcies per portar-me.

-Agatha sempre estaré aquí per fer-te de taxi. Va dir amb untódivertit.

Quedaven uns 15 minuts per arribar aVilariera. Un silenci va apoderar-se del cotxe.

-Que li diràs al Lucas? Va dir la noia amb els cabells rossos arrissats.

-Faré el que m’ha dit el meu pare, li diré que només hem anat de compres i a dinar a Barcelona. Va contestar amb seguretat.

-Confies en ell? Va preguntar la conductora del Volkswagen Golf vermell.

-En qui? L’Agatha va esperar quediguésel nom del meu pare, però la seva resposta la va sorprendre.

-En el Lucas, mai m’ha caigut bé, ni m’ha donat bona espina potser no és qui creus del tot, no em quadra el que t’ha dit el David, no té sentit que el Lucasconeixia la teva mare abans de el que va passar.

-Ja ho sé, de moment deixem les coses així, la setmana que ve agafaré el tren i parlaré amb ell. Va dir pensativa.

-De cap manera, vinc amb tu. Va dir la seva amiga amb un somriure.

Va començar a sonarStaydeRihanna, una de les seves cançons preferides

Van arribar ràpidament aVilariera. L’Agatha li va donar les gràcies un altre cop a l’Àfrica i es van acomiadar.

L’Agatha va obrir la porta de casa seva.

-Ja soc aquí! Va dir amb untóalegre. Va continuar caminant fins arribar a la cuina on estava en Lucas a la taula. Va apartar la mirada de la televisió.

-On eres? Va dir malhumorat.

-He pujat a Barcelona ambl’Afri, hem anat al Gran Via 2. Va contestar.

-Què heu fet?

-Hem anat de botigues i hem dinat a laTagliatella.On és la mare? Va preguntar estranyada.

-És al despatx llegint.

Una de les coses que compartien l’Agatha i la seva mare era l’amor per la lectura, i quan es van mudar van decidir fer una petita biblioteca, que també era un despatx.

Va dirigir-se a la biblioteca i va tocar la porta.

-Endavant! Va dir contenta.

-Hola, mare!

-Hola, bonica, què tal ha anat per Barcelona? Digué amb estima.

-Molt bé, hem dinat molt de gust. Me'n vaig a canviar d'acord?

La relació amb la seva mare ha tingut les seves èpoques, quan va passar tot lo de la Jana la seva mare va entrar amb una depressió horrible, i no podia mirar a l’Agatha la cara, com eren bessones, li recordava a la Jana, van estar poc més de sis mesos així, la mare va sortir de la depressió, però continuava distant i diferent. Va arribar un punt que la relació va millorar, la seva mare va començar a involucrar-se més en la seva vida, però l’Agatha ja estava acostumada a fer-ho tot sola.

La Agatha sempre havia anat al psicòlegdes dels deu anys, a causa dels seus traumes i l'ansietat que havia generat des de molt petita.

Es va dirigir a la seva habitació, era gran i espaiosa, tenia un llit de matrimoni just al centre de l’habitació, acompanyat d’una tauleta de nit, una butaqueta, un tocador, un armari de fusta blanca, un mirall de peu i unprestatge plede llibres.

Es mira al mirall i observa a la noia d’ulls blaus que té al davant, aquells ulls amaguen dolor, amaguen històries i por, molta por, aquells ulls han vist massa coses per tenir només divuit anys, es tira els flocs castanys enrere, i mira al seu reflex, a vegades no li agrada, a vegades li agradaria tenir una fesomia diferent o unaltre cos,a vegades li agradaria ser més prima, més guapa i menys semblant a ella. Des dels deu anys tota la seva vida va deixar de ser seva i tot va començar a rondar en aquell dia, i l’Agatha estava cansada, però mai ho havia mostrat, solia tenir un somriure màgic al rostre, no li agradava mostrar les seves emocions, la feia sentir dèbil, per això els psicòlegs mai la van fer sentir còmode del tot.

Es va netejar les llàgrimes i va posar-se el pijama ràpidament.