Li han recomanat parlar amb la psicòloga de la presó per estar mentalment preparada, ja que fa vuit anys que no sap res del seu pare.
Entra una noia, d’uns trenta anysaproximadament,morena i escanyolida.
-Bon diaAgatha, per fi t’has decidit en venir...
-Bon diaIrena, si bé, encara tinc temps de marxar- Diu amb untóirònic.
L’Agathai laIrenahavien parlat per telèfon abans, a part de per consultar-li tota la informació de la visita també per parlar sobretotdel que va passar, el tema de laJanai dels traumes que li va generar viure aquella experiència de tan petita.
-Ja saps el que vam parlar,Agatha, has d’estar tranquil·la, no és el pare que tu recordes, fa molts anys que no surt d'aquí pel suposat crim de la seva pròpia filla, a part, el fet d'estar tancat durant vuit anys ha sigut el que menys el va afectar, l’impacte de tantes coses de cop, la mort de la seva filla, el fet que vas marxar de la seva vida... El va enfonsar- Diu esborrant el somriure del seu rostre.
-No crec que pugui,Irena, fa dos dies que no dormo, i que les ferides que van cicatritzar fa no gaire tornin a obrir-se no em tranquil·litza, no sé què va passar aquell vint-i-set d’octubre però ho descobriré.
Alguna cosa dins d’ella li diu que el responsable de la mort de la seva germana no va ser el seu pare, però mai l’han escoltat, la seva mare sempre evita el tema quan pregunta per laJana. Ella creu que si ningú lluitarà per saber el que va passar amb la seva germana ho farà ella.
-Agatha, no tenim gaire estona són 15 minuts els que pots parlar amb ell, tranquil·la val?- Diu amb seguretat.
-Ho faig per ella així que estic preparada.
Nota papallones a la panxa d’aquestes que venen quan vols plorar, però has de ser fort, i ho saps, te n'adones, papallones que aletegen tan fort que sembla que et vagin a arrencar el pit, les papallones són aquelles pessigolles que tens en els millors i pitjors moments, quan estàs tan feliç que no pots parar de somriure i també són allà quan vols plorar, cridar i desaparèixer, sempre hi són, algunes vegades més esverades altres més tranquil·les, quan les emocions fortes estan a flor de pell s'esveren.
S’aixequen de la saleta d’espera, i la psicòloga l’acompanya fins a una porta tancada, una portamoltgran i ferma.
-Ja no hi ha marxa enrere, ets valenta per fer tot això per laJana, saps que ella estaria orgullosa de tu,Agatha.- Diu laIrenaamb un somriure compassiu.
A l’Agathase li entelen els ulls, però no es permet plorar.
L'escorcollen ràpidament per assegurar-se que no porti res i per fi obren la porta, hi havia quatre guàrdies al voltant de la sala i un munt de càmeres.
I el veu allà, assegut en una cadira, a través d’un vidre, ell encara no s’ha fixat en ella, i l’Agathapensa que està exactament igual, amb més canes i més prim, però sota aquells ulls blaus seguia el pare que ella coneixia, el que havia jugat amb ella i la seva germana a nines, el que les havia llegit contes d'ençà que van néixer...
I les seves mirades es van creuar, l’Agathano notava les cames, no les podia moure, quan es va adonar que una llàgrima li havia caigut al jersei va tornar a tenir control en el seu cos i va avançar, va seure a la cadira de davant d’ell i es miraven, el David la mirava amb un somriure i llàgrimes acumulant-se a la part baixa del seu rostre, la mirava com si fos una obra d’art, el David n'és conscient de què ell no ha canviat gaire, però l’Agathaera moltpetita quan va passar tot allò,peròaraja no era tan petita, tenia divuit anys.
-Hola.-Va dir amb incertesa.
Les papallones que tenia l’Agathaa la panxa van passar a la gola deixant-la sense poder dir paraula, i els records van tornar a passar per la seva ment com si fos una pel·lícula, una pel·lícula de terror, la cara de laJanali recorria la ment amb una velocitat brutal, i després una veu molt familiar va tornar a trencar el silenci.
-Agatha, tot bé?- Va preguntar, la seva mà va anar a la barbeta, l’Agathava recordar que ho feia quan estava nerviós, un dia va caure d’un arbre al parc del poble i de camí al metge s’hi va fixar, ho feia contínuament.
-Si, venia a fer-te unes preguntes ràpides, David.- Va dir amb un fil de veu, el David va sentir com si un ganivet li tallava totes les venes del cos deixant-lo amb un malestar molt intens dins del seu cos quan ella li va dir pel seu nom, era de les primeres vegades en què la seva pròpia filla li deia pel seu nom, i va ser estrany, estrany i dolorós.
-Agathajo... jo vull saber de tu, vull involucrar-me en la teva vida, vull estar present.- Va dir nerviós, però en untó de veu normal.
Elseu cos estava envaït de nervis, les papallones no havien aletejat tan fort des de feia anys, concretament vuit.
Vaig fer un gest amb el cap dient que si volia preguntar era el moment.
- Encara viviu a Sant Julià?.- Va dir abaixant eltóde veu.
-No, ens vam mudar.- Va fer que si amb el cap i va seguir.
-Què estudies?.- Va dir amb untódolç però la veu li tremolava.
-Estic al primer curs de la Universitat de Barcelona estudiant dret i criminologia. Feia temps que l’Agathava canviar els seus somnis de ser professora a ser advocada, volia ser advocada especialitzada en homicidis, volia enviar a la presó a gent que havia fet patir a famílies, amics, veïns i pobles sencers com va ser el seu cas, volia descobrir i estirar el fil de la veritat.
-Que béAgatha! Que orgullós estic de tu. Tens parella, amics, mascota?- Va dir amb untódivertit.
-Parella de moment no... Però te'n recordes del’Afri? Ara som inseparables completament,desdeque vam acabar l’insti vam començar a parlar.-Li va escapar una rialla i de cop se'n va adonar i va mirar al seu pare, el seu somriure de poc no li arribava a les orelles.
L’Agathano sabia que sentir, era com si tornésa ser una nena, i li explicava al seu pare com li havia anat l’escola. I el seu pare no podia parar de somriure.
-David, t’haig de fer unes preguntes...- L’Agathaes va tornar a posar seria.
-Digues,Agatha.- Va dir el seu nom d’una manera dolça, com abans.
-Perquè el teu advocat ha decidit reobrir el cas González?.- Diu amb una seguretat que ella no disposa.
-Agatha, vull que se sàpiga la veritat, jo no vaig matar-la, t’ho juro per tot el que tinc.- L’Agathano ho entén però sent que diu la veritat, però no es fia.
-I doncs perquè estàs aquí?
-Era el principal sospitós perquè ho va dir un testimoni, en Lucas Vázquez.
-Com en Lucas? Si encara no es coneixien amb la mare no?- Va dir, ella no entenia res.
-Us queda un minut!- Va cridar un guàrdia situat a la porta.
En David es va posar a mirar a l’infinit i va dir:
-Agatha, no et refiïs d’ell, no li diguis que has estat aquí, no li farà gràcia, si us plau, no confiïs amb ell, ho dic per tu, i ves amb molt de compte, és més llest del que sembla, bonica haig de marxar, t’estimo princesa, vull tornar-te a veure!
-Adeu, pare, tornaré.
Amb un somriure, dos dels quatre guàrdies que hi havia a la sala se’l van emportar. Va mirar al seu pare i es va posar a pensar per quina raó li havia dit tot allò d’en Lucas, ella no es portava del tot bé amb ell, la seva relació era normal, sí que és cert que al principi no el suportava i encara tampoc el suporta del tot, però s’hi ha acostumat.
