Capítol 2

De petita sempre li havien dit que els bandits de l’esquadra eren dolents, ja que eren un grup de criminals al marge de la llei que es dedicava a robar a la noblesa i als rics en general. En adonar-se’n, li va intentar xiuxiuejar a l’Arcadi que fugissin d’allà tan ràpid com poguessin, però els van sentir i els van dir que vinguessin amb ells i que els explicarien tot quan arribessin a un lloc més segur.

Van continuar galopant i en uns quinze minuts van arribar a una espècie de cova.

A dintre només hi havia una sala rodona amb llits i mobles al costat de les parets. Al centre hi havia unes quantes fogueres fent-se sopes.

-Fa molt bona olor-Va dir l’Arcadi referint-se a una de les olles i intentant trobar un tema de conversa.

-Ja veus, si vols una mica pots agafar-Va dir un dels encaputxats.

-Anem al gra, ja sabem qui sou i estem segurs que això no és més que una trampa-Va dir la Ruth.

-Princesa, si us volguéssim capturar ja ho hauríem fet fa estona-Va dir un altre dels deu bandits que estaven a la sala.

-I doncs què voleu?-Va tornar a dir la Ruth.

-Tenim coneixement de la situació en la qual us trobeu i tenim pensat ajudar-vos a fugir en un vaixell que tenim ancosat a la costa de la ciutat. Però primer hem d’encarregar-nos dels guàrdies d’abans, que ens han seguit.

Seguidament, el líder dels bandits, l’August i un altre bandit, l’Arvai van acompanyar a la Ruth i l’Arcadi mentre els altres vuit bandits s’encarregaven de defensar el seu amagatall dels guàrdies, o això van intentar, perquè poc després que tots quatre marxessin van venir més de cinquanta guàrdies a empresonar als vuit bandits amb els quals combatien.

Mentre escapaven l’August els va explicar la història del seu origen, de com eren gent que vivia humilment i com un dia el rei va apujar tant els impostos que amb el poc que guanyaven no els quedava ni per menjar, van haver de vendre totes les seves pertinences. Fins que va arribar un dia en què ja no els quedava res de res. En aquell moment van decidir dedicar tot el que els quedava de vida a evitar que tornés a succeir una injustícia com aquesta i així van començar a robar als nobles rics i ambiciosos per donar els diners als pobres i ells només es quedaven amb el just per viure.

A continuació van arribar a la ciutat costanera.

Era una de les ciutats amb més delinqüència del país, així que la Ruth i l’Arcadi mai hi anaven.

Els carrers estaven plens de paradetes on cada persona venia un producte diferent i estrany, ja que la Ruth mai havia vist aquells objectes.

Una cosa que sorprenia la Ruth i a l’Arcadi era que molta gent anava tapada, sense que se'ls veiés la cara.

-La gent es tapa perquè els guàrdies no els reconeguin.-Va dir l’August.

-Nosaltres també ens podríem tapar.-Va proposar l’Arcadi.

Van avançar i van veure un carreró on al fons hi havia una paradeta amb capes per poder tapar-se.

Després d’haver-ne comprat 4 (una per a cada un), van anar cap al port.

Aleshores van veure uns guàrdies que revisaven les cares per poder entrar al port i van començar a pensar algunes idees.

-Podríem entrar corrent, no s’ho esperaran i així agafem avantatge-Va dir l’Arvai.

-És molt arriscat.-Va dir l’August.

-I si millor ens posem dins d’una casa i saltem per aquells balcons.-La Ruth va assenyalar uns edificis que tenien uns balcons que estaven molt a prop del port.

Seguidament, es van colar dins d’una casa i van córrer per arribar al balcó.

Quan van arribar-hi, en van anar saltant un per un i quan només quedava l’Arcadi, un guàrdia el va veure.

-Vosaltres, veniu cap aquí!

Van córrer cames ajudeu-me per dins del port, el qual estava ple de vaixells i embarcacions. Després de buscar una estona, van entreveure el vaixell que estava disfressat de galera de l'exèrcit. Van pujar i es van preparar per partir molt lluny d’aquí, a més els guàrdies als quals creien haver despistat els van trobar, aprofitant que constaven d’arquers van intentar disparar-los i amb una fletxa amb foc van aconseguir fer diana al vaixell.

El pànic va regnar al vaixell, i l’Arcadi amb reflexos ràpids va agafar un cubell d’aigua i el va tirar per apagar el foc, encara que va ser en va perquè el foc ja havia deixat un forat a la popa del vaixell. Sense més remei van haver de mirar al mapa on hi havia una illa propera, ja que sinó el vaixell s’enfonsaria tard o d’hora.

Durant la travessia l’Arcadi va recordar com va arribar fins aquí, que de petit va decidir estar amb la Ruth i com, ella li va suggerir que es quedés de servent personal que li pagaria molt bé i així podrien estar junts. Així va transcórrer la seva vida fins aquest moment on mai no va arribar a imaginar que acabaria vivint una aventura d’aquesta magnitud.