L’Arcadi estava netejant els passadissos com de costum, quan de sobte va sonar un crit que denotava decepció provenint del rei. Sense pensar-ho massa, es va apropar sigil·losament a la porta per sentir la seva conversa, però el que va escoltar no li va agradar gens.



-No m’ha agradat gens això que m’ha fet la meva filla!-deia l’emperador Constantí- Per servir-li d’exemple a les altres infantes de palau, segresteu-la i al matí la portarem a la guillotina.



-Però emperador, no és motiu de matar la teva filla per no haver volgut jeure amb

tu-explicava el general.



-Vols que et mati a tu per traïdor?

-No, ja me n'encarregaré jo personalment de segrestar-la.



-Així m’agrada.



Se senten unes passes i l’Arcadi surt corrents del passadís per anar a buscar a la Princesa Ruth.



La Ruth es desperta de cop i volta per uns cops a la porta, ràpidament obre la porta i es troba l’Arcadi, que encara exaltat i sense respiració comença a dir paraules a una velocitat sobrehumana.



-Calma’t Arcadi-deia la princesa, encara confusa de la manera que havia entrat l’Arcadi.



Després d’aquesta interacció, l’Arcadi va explicar el que havia sentit a la Ruth

-No és possible Arcadi, estàs dient bogeries.



-No dic bogeries, si us plau, creu-me, hem de marxar d’aquí.



-Això no ho faria el meu pare.



-Mira Ruth, ens amaguem sota el llit i si venen uns guàrdies a segrestar-te marxem corrents.



Seguidament, l’Arcadi i la Ruth es van amagar i pocs segons després van sentir uns cops a la porta.



-Princesa Ruth, es hora de llevar-se!

Es va obrir la porta de bat a bat i van entrar dos guàrdies, van revisar l’habitació, i en veure que no estava la Ruth, van anar a mirar al lavabo.



Quan van marxar els guàrdies, la Ruth i l’Arcadi van sortir per la finestra (ja que era un primer pis) per anar a la sortida de palau.



Després de córrer durant un o dos minuts van arribar a la sortida oest de palau i es van trobar dos guàrdies que estaven vigilant la sortida, sense cap opció més van haver de recórrer a la violència i els van donar uns quants cops de puny per deixar-los inconscients.



L’Arcadi que era astut va recollir l’armadura i l’arma d’un guàrdia i li va donar a la Ruth perquè no es veiés la seva cara, ja que poques hores després s’escamparia la notícia i haurien de ser molt més cautelosos per evitar que es descobrís la seva identitat.



Així van continuar durant hores. Com el viatge se'ls estava fent llarg van començar a parlar.



-Arcadi, recordes quan érem petits?

-Sí, com si fos ahir. Encara recordo quan jugàvem als jardins de palau.



-I recordes aquell dia que ens vam escapar dels guàrdies per anar a jugar al bosc

que està al costat del palau i ens vam perdre?

-I de com vam arribar al palau després d’unes hores gràcies a un caçador que

estava caçant pel bosc?

Els dos recordaven melancòlicament quan eren petits i la seva vida quan encara era com un conte de fades.Van haver de sortir de les seves fantasies perquè van trobar una casa abandonada on van poder refugiar-se.



Semblava una casa de pagès i només tenia un pis.



Van entrar i van veure que el terra era de fusta, però era de color gris per l’acumulació de pols, les finestres eren petites i algunes d’elles estaven trencades. Van avançar i van entrar a la primera habitació, era petita i tenia un llit individual, també hi havia un armari que a dins hi havien peces de roba per a un nen.



Després de sortir de l'habitació del nen es van separar per trobar objectes útils. Van trobar algun tros de llenya dins d’un armari de la cuina i van poder fer foc gràcies a unes pedres que van trobar.



No havien agafat res de menjar, així que van haver de passar fam i l'endemà ja agafarien alguna cosa.



-Ruth, hauríem de dormir una mica que demà serà un dia molt llarg.



-D'acord, jo faig el primer torn de vigilància i després et desperto a l'hora de fer el canvi.



Una hora després que l’Arcadi es posés a dormir, la Ruth va escoltar uns guàrdies que s’aproximaven, i llavors se'n recorda que en encendre el foc, els guàrdies havien vist el fum i havien vingut cap aquí.



Ràpidament, va despertar l’Arcadi i es van amagar sota una taula

De cop, els guàrdies va entrar i els van començar a buscar.



En aquell moment l’Arcadi només podia pensar en la Ruth, els seus meravellosos ulls blaus com el cel de primavera, els seus cabells rossos i el perfum que li recordava a les flors dels jardins on jugaven quan eren petits, ja que el pare de l’Arcadi era cavaller i l’Arcadi es quedava al castell amb la Ruth quan el seu pare anava a les disputes de poder dels nobles.



Contràriament, la Ruth pensava en els cabells castanys, els ulls marrons de l’Arcadi i la seva personalitat tan alegre que podia fer oblidar tots els mals moments que et succeeixen.



Quan ja pensaven que estava tot perdut van aparèixer uns homes vestits de negre que van atacar als guàrdies que rodejaven als nois i entre la confusió es va sentir una veu.



-Nois veniu amb nosaltres, no podem retenir als guàrdies molt més.



Sense remei van córrer com van poder i van pujar a un cavall que els havien deixat aquells homes. En aquell moment la Ruth els va reconèixer.



Eren els bandits de l’esquadra.