El sofà cruix quan s’asseu, però Lluc no s’hi mou. Té el cos rígid, com si qualsevol gest poguera fer-lo desaparèixer. Les mans li tremolen lleugerament, i per primera vegada nota com li piquen els ulls, però no vol plorar encara.

A la paret del davant hi ha dibuixos fets per altres xiquets: cases, famílies somrient, amics menjar... Ell no hi veu res d’això. Només pensa en el que ha passat a l’institut.

En Pol rient.

Els altres mirant.

El seu entrepà a terra.

Hui ha sigut pitjor que mai.

Quan li han dit que vinguera ací, ha dubtat. Temia que no el cregueren. Per si li deien que exagerava, que “són coses de xiquets”. Però ja no pot més.

Una dona obri la porta del despatx i diu amb veu suau:

—Lluc?

Ell alça el cap. Li costa, però s’alça. Cada pas cap al passadís és com llevar-se un pes de damunt, però encara no ho sap.

Per primera vegada en molt de temps, té una mica d’esperança.

Al entrar al despatx va veure a la seua profe de Mates, Lorena, ella estava allí, ja que la van cridar perquè ells saben que Lorena és el seu major suport en l’institut.

Però això no comença ací sinó que va començar fa dos mesos quan Lluc va complir els quinze anys i l’hi van detectar el síndrome de Tourette. En l'edat que té doncs estes coses són complicades de portar i més quan eres un xiquet tímid, et costa relacionar-te… Ja que Lluc és un xiquet que no té amics, li agrada molt dibuixar i llegir, és fan del Villarreal… També és un xiquet prim, ros amb ulls blaus i no és molt alt. Ell es pensava que tot anava a ser igual, perquè ell tenia el suport de la seua família: de la seua mare Carme que treballa cuidant xiquets i és la que més temps està amb Lluc, també el seu pare Adrià que és arquitecte, però mai està a casa. A més, tenen un gos molt blanquet amb uns ulls que et cau la bava, es diu Max i és el millor amic de Lluc, que no en té molts per no dir cap. Els quatre viuen en Alboraia en una casa gegant amb piscina i una sala de jocs. Lluc també té una àvia de seixanta-nou anys que el vol una barbaritat, però viu en Almassora, lloc que ell només va en estiu quan tenen vacances els seus pares.

Lluc va anar el dia de després a l’escola, i ell no sap com, però tot el món ja sabia sobre la seua malaltia, li deien que era un raret, que no s’acostara a ells… Ell pensava que ho havia vist tot fins que va arribar a classe i va veure que l’hi havien fet pancartes sobre la seua malaltia i la seua cara dient ``No et volem en classe el millor és que te’n vages´´ així mil més. Ell no entenia que per tindre una malaltia no el voldrien.Però, ell es va adonar de qui eren els companys que li havien fet això: Pol, és el líder del grup, manipulador i busca cridar l’atenció, també Nil, que és un xiquet que segueix a Pol i que vol encaixar en el grup i per última Júlia, ella és la parella de Pol i és violenta, agressiva i molt manipuladora. Lluc no sabia què fer, però va arribar la seua salvadora Lorena, que quan va veure això va cridar— Qui ha sigut el graciós de ficar això?— com en tots els instituts ningú va dir res, ja que els que ho fan sempre són uns cagats, el dia va continuar tranquil fins que va tocar l'assignatura d’Atenció Educativa, i per mala sort per a Lluc, li va tocar anar en el grup de Pol, Nil i Júlia. Ell es volia morir, però sabia que no li'n quedava altra, ja que tots els grups estaven complets. Lluc li va dir al professor que no volia anar amb ells, però ell li va dir que ho sentia molt, però que tenia que ficar-se amb ells passi el que passi. Lluc resava perquè no li digueren res, però no va ser el seu cas. Pel fet que Júlia l’imitava quan tenia un tic del Tourette i Pol i Nil es reien d’ell, fent-li ganyotes. Ell no aguantava més, però va tindre sort perquè va tocar el timbre d’eixida. Ell al eixir va veure a la seua mare que l'esperava al cotxe, no li volia dir res, ja que sabia que això només ficaria a la seua mare més nerviosa, la seua mare li parlava i ell responia amb un sec —No— la seua mare es pensava que havia tingut un mal dia i que se li passaria prompte.

A l'altre dia la mare de Lluc i el seu gos Max se'l van anar a despertar, però ell no volia anar, la seua mare es pensava que era perquè li donava vergonya fer Educació Física, ja que a Lluc no li agradava fer natació i menys amb els tics que li complicaven nadar. La mare li va dir — Lluc ves que hui van els jugadors del Villarreal i pots portar la camiseta del Villarreal i que te la signen, Lluc es va ficar dret d’un salt i no va tardar ni 5 minuts en estar llest per anar al col·legi. Quan va arribar a classe va preguntar— A quina hora venen els jugadors?—La classe es va començar a riure d’ell, ell es va adonar que la seua mare l’havia enganyat. Però això només era el començament, ja que Pol a l’hora del pati es va escapolir a classe, li va agafar la camiseta del Villareal i li la va trencar, a més li va posar un dibuix seu fent tics de Tourette. Lluc quan va arribar a classe no es podia creure el que havia passat i no va acabar amb això el dia. Pol li va dir a Nil que li tirara el quadern de dibuix que tenia Lluc, però Nil va tindre la mala sort que Lluc el va veure i el va cridar — Nil deixa això a la meua motxilla! Però això només va anar a pitjor, ja que el van agafar i li van pegar fins que Lluc es va desmaiar de dolor, Lluc cridava— Per favor ajuda! Em mataran! així mil vegades. La directora Berta es va trobar a Lluc en terra i se’l va emportar a la sala de descans on Lluc es va despertar i, al moment, va ser quan Lluc va ser cridat al despatx.

Al entrar al despatx va veure a Pol i a Nil asseguts en dues cadires i a la seua profe Lorena. Ell es pensà que els havien vist a ells quan li pegaven, però va ser tot el contrari. Ells van i li diuen a la directora que s’havia desmaiat d’un ensurt, la directora els pega la brega i els diu que no ho tornen a fer, i la directora li diu a Lluc—Lluc estàs millor? Què t'ha passat?— Lluc li respon—No sé el que m’ha passat, però estic millor— La directora li diu que si vol pot cridar als seus pares i Lluc respon— No fa falta, gràcies per tot—. Lorena no es va creure les paraules de Nil i Pol per el que va estar atenta a qualsevol moviment. Els tres van tornar a l’aula i en eixe moment tocava Música, amb el professor que li diuen el Senyor Soler. Només arribar els pega la brega per arribar tard, però a Lluc li és igual que li diga qualsevol cosa. La classe va seguir bé fins que el senyor Soler es va començar a riure de Lluc pels tics que tenia, va començar a riure i va dir— Fixeu-vos en ell— Lluc estava desconcertat perquè no es podia creure que un professor es poguera riure d’un alumne i a més incitant a la classe perquè es rigueren d’ell, ell no podia més. Després d’una pallissa sense conseqüència, que un professor és riolera d’ell i el pitjor era que encara quedava quasi tot el dia. Però el pitjor va arribar quan va tocar Mates, la seua profe Lorena els va dir—Xics i xiques avui m’acomiade de vosaltres, ja que he aconseguit una plaça en un poble de la província de Castelló i per motius familiars me n’he d’anar— ella va continuar acomiadant-se d’ells, però Lluc no va poder continuar escoltant que el seu suport se n'anava de l’institut i pensava: Ara qui serà el meu suport?, la meua defensora?, l’única en qui confie?… Lluc volia que la terra l’engolira, Lorena li va dir a Lluc—Lluc gràcies per tot, espere veure’t en el futur— Lluc no es va adonar, ja que ell estava bloquejat només en pensar que ella se n’anava. Però el que sí que va escoltar va ser que Laura no se n'anava hui sinó demà, però ja que demà no tenien classe, ella s’acomiadava. Lluc volia fer tot el possible perquè Lorena no se n’anara, però ell sabia que se n'havia d'anar per a cuidar a la seua mare i que segurament ella no canviaria d’opinió, perquè era una cosa que ella desitjava des de feia temps. El timbre d’eixida no va tardar molt a tocar i Lluc va eixir amb una cara que millor no veure-la, perquè amb tot el que li va passar eixe dia ell no estava com per a tirar coets. Eixe dia no va vindre la seua mare a replegar-lo sinó que ell havia d'anar caminant, ja que els seus pares estaven en el treball. Ell va eixir i abans de girar la cantonada es va trobar amb Pol i Júlia els quals li van agafar la motxilla, li van trencar tots els llibres i li van furtar els pocs diners que tenia per a comprar-se el berenar. Ell no es va oposar, ja que sabia que ells eren molt agressius. Va arribar a casa fet merda, però el seu gos Max no el volia veure així, Max li donava milions de petons i pareixia que Lluc millorava, però no, perquè Lluc no volia que el seu gos patira per veure’l així.

A l’altre dia no va ser com cada matí. Eixe dia el van despertar els tres, son pare, sa mare i el seu gos, perquè els seus pares s’anaven a comprar uns mobles a Alacant i a veure a uns amics. Lluc es va acomiadar dels seus pares, com mai ho havia fet. Ell se’n va anar a l’escola, com sempre, però a mig camí es va trobar amb Lorena, que ella el va abraçar i li va dir—Lluc, bonic eres de les millors persones que he conegut, i vull que sàpigues que algun dia et vindré a veure— A més, li va regalar una polsera dels set nucs, perquè el protegira. Ell es va il·lusionar en escoltar-ho, però després pensant-ho es va adonar que, segurament, no anava a ser així, que això li ho deia per a tranquil·litzar-lo. El dia va continuar fins a l'hora del pati quan Lorena va veure que la polsera que li va donar a Lluc estava en terra, i ella sabia que Lluc no l'hauria tirat a terra. Al fi d’una estona va veure a Lluc i quan ella li va preguntar —Lluc t'ha caigut? Et passa alguna cosa?—Lluc la va respondre nerviós— M'haurà caigut, no me n'he adonat. Lluc no li volia dir la veritat, ja que Pol li ho va tirar tot a terra i el va amenaçar que si deia alguna cosa el mataria a colps. El dia va continuar tranquil, va sonar el timbre d’eixida i tots se’n van anar, Lluc va traure al seu gos a passejar mentre berenava, però per a mala sort per a ell es va trobar amb Pol i Júlia, ells van veure que ell va estar parlant amb Lorena, i tenien por a que li haguera dit alguna cosa, Lluc els va dir que no li havia dit res, però ells no s'ho creien per això Júlia li va agafar al gos mentre ell es va distraure per un segon, ell els va dir—Per favor dona-me’l! Donar-me’l ja!—Així va repetir mil vegades, però Júlia no li va fer cas, en un d'eixos crits de Lluc, Júlia va decidir soltar al gos i deixar-ho que correguera sense rumb, Lluc va intentar anar darrere d’ell, però Pol el va agafar perquè no poguera córrer darrere d’ell, quan el gos va desaparéixer, el van soltar. Lluc els volia matar, però no tenia prou força per a fer res. Va arribar a casa i va esperar als seus pares per a dir-los tot el que havia passat. Lluc va estar esperant des de les set de la vesprada fins a les nou de la nit, que es va començar a preocupar pels seus pares, ell els va cridar mil vegades, però no li agafaven el telèfon, en cada missatge de veu deia el mateix amb veu preocupada i quasi plorant—papa, mama em podeu cridar, estic ací en casa molt espantat i vos he de contar una cosa.— Ningú li va agafar el telèfon. A les tres i mitja de la matinada ell va decidir anar a la policia a preguntar, no es podia llevar del cap la imatge del seu gos corrent sabent que no el tornaria a veure. Al voltant de les quatre va arribar a la policia i li va dir al xic que estava atenent-lo—Hola, em dic Lluc i estic buscant als meus pares, ja que no els trobe, em podries ajudar a trobar-los?—El policia es va sorprendre que un xiquet, no tant xiquet anara buscant als seus pares. Només li va dir qui eren els seus pares, el policia el va abraçar i li va dir amb una veu apagada i mig plorant—Lluc t’he de dir una cosa—Lluc es va sorprendre i li va dir amb veu espantada— Que ha passat?— A el que ell li va dir—Els teus pares han mort hui el migdia en un accident de trànsit, el seu cotxe ha eixit volant i els dos han mort— Lluc es va posar a plorar com mai, ell no volia viure, ja que no tenia als seus pares ni al seu afectuós gos, que el volia com ningú, ell encara tenia en el cap el moment del seu gos, que no el deixava descansar. Ell no sabia què fer,però el policia el va ajudar en tot encara que el policia era nou i inexpert en esos casos.