Jo mirava en Daniel des de la nau preocupat per si tindrà temps d'arribar a la nau abans d’enlairar-nos. La Maria tan optimista com sempre em va dir que el Daniel sap el que fa i que arribarà a temps. Just en acabar la frase en Daniel va prémer el botó, va sortir corrents per la plataforma de metall i va tancar l’escotilla. Em vaig tranquil·litzar quan el vaig veure entrar per la porta de la cabina, no vaig tenir temps de dir-li res perquè la Maria ens va empényer als dos als seients per no quedar-nos aixafats per la força de l'enlairament. El seient en el qual estava era tou d’un color taronja brillant al costat tenia una fila de botons de tots els colors i quan menys ho esperàvem vam enlairar-nos. La força em va aixafar contra el seient, tot va passar molt ràpid i en qüestió de minuts ja estàvem a l’espai en busca d’un nou planeta habitable per a la humanitat.



Em vaig deslligar i vaig començar a flotar per la cabina degut a la falta de gravetat.



Vaig a activar la hipervelocitat per anar a una altra galàxia -va dir en Daniel-, la Maria i jo vam assentir i ens vam tornar a lligar als seients. En Daniel va prémer diversos botons amb símbols diferents i va estirar una palanca i en qüestió de segons vam agafar una velocitat tan alta que era impossible veure les estrelles i els planetes al voltant nostre.



Al cap d’un parell de minuts vam deixar la Via Làctia i vam arribar a una altra galàxia propera a aquesta i en Daniel va desactivar la hipervelocitat. Quan viatjàrem per l’espai un cinturó de meteorits va aparèixer darrere un planeta al qual estàvem escanejant amb un radar que detecta si l’aire no era tòxic i respirable pels humans. Com l'escàner va indicar que no era apte per viure vam anar direcció al que pensàvem que era un cinturó de meteorits, que en realitat era un anell d’un planeta enorme, com trenta vegades Júpiter. Vam voler apropar-nos els meteorits ens hoimpedien, llavors volíem passar-los per sobre, però perdríem molt temps en sortejar-los.



Els hem de travessar -va dir la Maria.



Però això podria fer que hi hagués algun dany a l’exterior de la nau -va respondre el Daniel.



Jo ho faré -vaig dir de sobte.



El Daniel i la Maria em van mirar estranyats, ja que no tenia traça per a pilotar la nau i jo era només el tècnic del motor i les altres funcions de la nau.



Com ho faràs? -em va preguntar el Daniel-.



Activaré els escuts de força perquè els meteorits no xoquin amb la nau -vaig explicar-li-ho.



En Daniel que sempre es preocupa per tothom em va mirar a mi i a la Maria. A la Maria li sembla bé, però el Daniel no estava segur del tot, la Maria el va intentar convèncer, però no ho va aconseguir encara que va acceptar travessar els meteorits.



Al cap d’uns minuts, en Daniel i jo vam preparar els escuts i la Maria es va posar al canó per si algun meteorit no era expulsat pels escuts

Daniel es va dirigir direcció als meteorits, els anava esquivant i els escuts funcionaven al cent per cent quan a la llunyania vaig veure alguna cosa com de la mida d’un vaixell movent-se entre els meteorits. Em vaig espantar i em vaig allunyar de la finestra per la qual estava mirant els escuts, al principi vaig creure que era la meva imaginació, ja que era impossible que existís una nau o una criatura tan gran com un vaixell, no li vaig dir res a en Daniel o a la Maria perquè estaven molt concentrats llavors, ho vaig deixar passar.



Al cap de mitja hora vam travessar els meteorits i el Daniel la Maria i jo ho celebràvem, ja que no li havia passat res a la nau.



Vam començar a escanejar el planeta.Al principi l'escàner no mostrava res interessant a part de pedres i muntanyes, però després vam veure el que abans era una antiga civilització. Vam descendir per veure-la més de prop, però havíem de sortir amb les vestimentes per poder respirar, ja que l’aire semblava contaminat i era irrespirable, però quan sobrevolàvem la zona vam veure a la llunyania d'un ésser de quatre potes i tan alt com un gratacel, semblava una espècie de cavall de ferro, el que seria el cap, hi tenia unes vuit llums de color blanc, també de l'esquena sortia un braç que sostenia el que creiem que era un canó. Vam apropar-nos per veure’l amb més detall. Quan es va girar cap a nosaltres, no li vam donar molta importància, ja que potser s’havia mogut a causa del vent que feia, però de sobte va aixecar el braç i del que era un suposat canó va començar a sortir una llum blanca, nosaltres vam aturar-nos i aquesta estranya criatura va començar a caminar cap a nosaltres, en veure això en Daniel va girar cua i va començar a pujar cap al cel per anar-nos-en d’aquell estrany planeta, i sense previ avís del braç d’aquell gegant va sortir un raig de llum en la nostra direcció i de no ser pels ràpids reflexos d’en Daniel va descendir ràpidament i vam aconseguir evitar aquell poderós llamp. Després d'allò no vam tornar a baixar a veure què passava en aquell planeta.



Aquesta vegada no vam travessar els meteorits si no que vam vorejar-los, ja que ens resultava més fàcil.



A prop del planeta que acabàvem d'escanejar, hi havia un altre més petit, però era blau com un mar, ens vam apropar quan el radar de la nau va detectar alguna cosa apropant-se ràpidament cap a la nostra posició, vaig mirar per la finestra quan vaig veure el que jo creia que era un vaixell o una nau amb una forma semblant que havia vist entre els meteorits. Em vaig exaltar en veure-la.



Que et passa Martí? -em va preguntar la Maria en veure’m tan espantat-.



Jo ja he vist aquesta nau abans, entre els meteorits -vaig respondre jo- pensava que era producte de la meva imaginació.



Mentre la Maria m’estava calmant, el Daniel fugia de la nau quan ens van disparar, gràcies als escuts no va passar res, però van continuar disparant, fins que es va sentir una explosió… eren els escuts trencant-se. Jo pensava que aquest era el nostre fi, quan de sobte…