Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



Es poden sentir els seus nervis fins a kilòmetres. No era una situació gens fàcil ni còmoda. Mai et penses que et pot ocórrer una cosa tan greu a tu.

Quan s’escolten a la televisió casos d’agressions sexuals, molta gent pensa que no són crims reals perquè ningú ha mort ni es veu sang. Però aquella nit alguna cosa dins la Xisca va morir, i la seva essència es va escapar amb el silenci de la nit.



Es troba a la comissaria d’un poble d'Alacant, Ondara. Aquest matí s’havia aixecat del llit plena de valentia, disposada a dir la veritat i expulsar als dimonis que li recorren pel cap cada segon del dia. Volia denunciar una agressió que es considera física, però que sobretot li havia deixat un caos mental difícil de suportar.



Minuts després d'haver estar esperant, un policia la crida pel seu nom i l’indica que entri dins la sala amb ell. El seu cor comença a batejar amb rapidesa, està preparada per dir la veritat, se sent amb confiança.

Entra a la sala on es troben dos policies ben uniformats i amb una serietat que fa por.



El primer agent li pregunta què vol denunciar. En aquell moment els dimonis aparegueren i les paraules es queden encallades a la seva gola. S'havia bloquejat, però finalment ho va aconseguir i va pronunciar les paraules que li cremaven a dins:



-Vinc a denunciar una violació que vaig patir dijous a la nit.



Poden semblar unes simples paraules, però tenen un significant terrorífic. Com és possible que una frase tan curta pugui resumir un esdeveniment que t’arruïna la vida?



-Estàs segura del que estàs dient?, va preguntar l'agent com si fos una mentida o una broma juvenil.



Na Xisca es va sorprendre. Com anava a fer una broma amb una cosa així? Tot i això, podia arribar a entendre els dubtes dels policies, ja que ni ella mateixa s’ho podia creure.



Va respondre amb seguretat a totes les preguntes que li anaven fent, volia demostrar que era real i que sentia por de veritat.



Després d’una estona parlant, l’ambient semblava haver-se calmat. Els dimonis havien desaparegut i podia respondre amb serenitat. Fins que li varen preguntar si sabia qui havia estat l’agressor.

Imatges borroses li recorren la ment, no podia identificar la cara. No era capaç de fer memòria.



-Te’n recordes d’alguna frase que va dir específica l’agressor? O la roba que portava?



De sobte, una visió fugaç d’un home de rostre conegut amb una samarreta negra li va aparèixer al cap. La resposta estava a punt de sortir-li dels llavis, però els dimonis van tornar. La imatge es va esborrar. La seva ment s’havia quedat en blanc després de tant de temps, com si algú l’hagués esborrat la memòria.



Els dimonis que envoltaven el seu cap se l’havien portat, no tenia cap resposta més a les preguntes dels agents.



Tot va ser molt esgotador per ella. En aquell moment li va semblar absurd haver anat a denunciar, ja que no sabia qui havia estat l’agressor, ni tenia les proves per demostrar-ho, només tenia les imatges clavades a la ment.



-Moltes gràcies per les teves declaracions, Xisca. Obrirem una investigació i et derivarem a un psicòleg especialitat per ajudar-te i veure si trobem així a l’agressor amb més facilitat.



Va sortir de la comissaria. El seu xicot i la seva germana esperaven fora per donar-li ànims. Eren els únics dos que ho sabien. Na Xisca era incapaç de parlar amb els seus pares o amb altra gent, a més ja tenia divuit anys i la policia no estava obligada a avisar-los.



Tot era més complicat, el que semblava un dia assoleiat, era un dia gris i apagat. El seu somriure s’havia esvaït i no trobava la motivació que sempre tenia per fer front als problemes. Només sentia esgotament i un pes al pit, com si uns elefants estiguessin calcigant-li el pit.



Com tornaria a la normalitat? Ha estat culpa meva? I si ningú em creu? I si mai torno a sentir-me feliç? Aquestes eren algunes de les moltes preguntes que li rondaven pel cap.

Després de les hores de declaracions, na Xisca i la seva parella van anar a menjar a un restaurant que a ell li agradava molt. A ella no li feia gaire il·lusió el sushi, però només amb veure el somriure del seu xicot, ja se sentia millor. Quan ell no hi era, tot si li venia a sobre.

Sempre parlava d’ell com si fos un àngel, el seu salvavides.

Els seus pares havien estat molt absents en la seva infància, i necessitava aquella sensació de sentir-se estimada per altra persona. Per això volia estar sempre al seu costat i no podia imaginar deixar-ho amb ell. A més, els dimonis li deien que ell era bo i que l’ajudaria a superar l’agressió que havia patit.