EL DIA A DIA

Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

Mentre queespere a quem’atenguen,mireles parets blanques. No hi ha res penjatmenys els títols de la psicòloga.

Jo pensavaque mai arribaria aquest momenten el que contava els meus problemes a una persona desconeguda.De totes formes, seràinútil contar els meus problemes i sentiments ja que a ningúl’importe, ningú a fet res per ajudar-me atrencarel cercleen el que estic ficat: els xiquets venen a burlar-se, la resta de les persones miren però no ajuden i jo nosóccapaç de contar-lo.

Ja és l’hora d’entrar, la psicòlogam’ha fet unes preguntes. Algunesd’elles m’han deixat pensant:Com et sents?Per quèet sents així?.

Quan era xicotet, em semblava que ser invisible era lo millor que et podiapassaren la vida, perquè ningú et fixava en el que jo feia i així podia ser lliureperò aquesta llibertat em va durar poc. Em vaig convertir en un esclau del“bullying”, de lesamenaces... pel simple motiu de ser diferent.

Ja he eixit de la psicòloga, els meus pensaments, com sempre, mai canvien. M’ha sorprès que la meuafamíliam’haja portat al psicòleg, sols perquè s’han adonat que estava un poc trist.

Tot segueix com abans.Els diespasseni elbullyingcada vegada va pitjor.

L’altre dia, en l’hora matemàtiques estava parlant amb el meu amic,que desprès va acabarcom el meu pitjor enemic, dient-li que vaig fer el cap de setmana, li vaig contar tot lo del psicòleg. Al principi, em pensava que era una bona idea però dubtavaen contar-ho. De totes formes,em vaig animar ja que la psicòloga em va recomanar en expressar els meus sentimentsambuna persona de confiança.Al dia següent, vaigarribar a classe i em vaig adonar que estaven més agressius amb mi,elmeu suposat amic els va contarque jo anava al psicòleg i els va fer gràcia, em van dir moltes coses però la que més em va afectar vaser la de quesócun bitxoraro.Vaig estar tot el dia pensant en aquells comentaris.-Què té deroïnquevageal psicòleg?Per quèsócaixí? Ésroïnser diferent? Per què ho ha fet el meu amic?Per què em volen fer mal?...-Moltes preguntes d’aquest estil van rondar per la meua ment.

Jo crec que el meu amic ho ha fet perquè li agrada una xica del grup delsabusonsi volcridar l’atenció per a ser igual que ells. Noentencperquètots volen ser iguals;no entencperquèel meu amic ha tingut que canviar la seua personalitat per a agradar-li a una xica. Nosóccapaç d’entendreperquèjosócdiferent si solssócjo mateix, quètincd'estranyque fa que els demès emtractendiferent?Si tots som iguals la vida no seriadivertida, aleshores si a mi m’agraden altres coses, per què nom'acceptental i comsóc?

Aquests pensaments van serinterrompitspels crits de ma mare dient-me queanàvema sopar.

Mentresopàvem, ma mare em va preguntar com va anar el dia. Jo li anava a contar el queels meus companys em van fer però em vaig tirar cap a darrere per la traïció del meu amic. De moment,no li vaig a dir res, sent invisible (com sempre).A l’estona d’haver sopat, em va entrar calor ja que era una nitcalorosa, em vaig llevar lajaqueta que portava i ma mare vavoreuns talls almeu braç. De seguida em va preguntar queera aixòi em vaig ficar tan nerviós que no sabia que contestar-li i em vaig anar a la meua habitació a plorar. Ma mare em va insistir unes setmanes més però sempre esquivava les preguntes. Van ser unes setmanes molt doloroses però dins de loroïnhi haalgobo. Com deiala meua àvia (que en paudescanse) “ dins de la tempesta,hi ha unralletde sol”.