La mateixa sala des de l’últim any, amb aquell paper pintat avorrit sense gràcia, aquelles làmpades estrafolàries que semblen del segle passat; aquelles plantes de plàstic que no tenien res a veure amb l’estètica de tot l’edifici, no ha canviat res en aquella sala, només ell.

Passats trenta minuts no ha vingut ningú a buscar-lo, s’està posant nerviós, veient com estava la secretària li va oferir un got d’aigua, ell mut, va rebutjar-lo amb el cap, ella hi va insistir repetidament:

-No! - va exclamar l’Àlex.

Sentint aquest crit el Sr. Fernández va sortir a buscar-lo:

-Ja pots passar

Era un experimentat psicòleg, d’uns cinquanta anys, alt i fort, amb unes ulleres raríssimes, la relació amb l’estètica de la consulta era evident. La seva figura imposava autoritat, però era una persona tendra, massa fins i tot, havia ajudat un munt a l’Àlex i la seva relació amb ell era molt bona, ell li estava molt agraït; però mai podria superar la por d’entrar-hi cada dijous.

La sala de la consulta era àmplia, decorada amb el mateix paper pintat, una taula gegantesca amb una cadira amb una mida proporcional a la de la taula i una làmpada que semblava que estigues a punt de caure’t a sobre.

-Àlex, pots seure -Va dir-li mentre recollia uns papers.

-Prefereixo estar dret.

-Com vulguis –Va respondre sorprès -Es pot saber què t’ha passat?

-A mi? No m’ha passat res, no he fet res, res de res.

-Àlex, estàs bé?

-Perfectament, que no em passa res t’he dit! -Va exclamar, semblava que es posava més i més nerviós, la seva expressió era diferent, clavava la seva mirada als seus ulls, mentrestant el Sr. Fernández mirava atònit aquella estranya actitud en l’Àlex.

-Àlex, passa res amb els teus pares, les darreres setmanes no has vingut, a més no has anat a l’escola, el meu fill no t’ha vist –Durant uns segons va haver-hi un silenci sepulcral, ningú es va atrevir a parlar, l’Àlex va fer el pas.

-Res va bé.

-Àlex si no m’expliques més coses no podré ajudar-te, ja ho saps.

-I qui t’ha dit que jo vulgui ajuda? Ningú! -Amb aquella resposta es va quedar immòbil, ningú va voler parlar, aquell silenci es va trencar de cop,de sobtealgúvatrucara la porta.

-Qui és?

-Sr. Fernández, la seva dona al telèfon, jo marxo s’ha acabat el meu torn.

-Sí, sí tranquil·la, fins demà.

Mentre ell parlava per telèfon, l’Àlex va anar al lavabo, per anar cap allà havia de passar per un llarg passadís, típic d’una pel·lícula de terror, amb làmpades a banda i banda i una moqueta que no es netejava des de feia un temps; el lavabo era gegant, hi entrava molta claror, a sobre del lavabo hi havia una gerra amb flors grogues, tota la consulta li agradava; ell deia que s’hi quedaria a viure si pogués, però concretament aquella gerra no li agradava, sentia com una espècie d’odi cap a ella, no la volia veure mai més.

La va tirar a terra, els vidres van quedar estesos per terra, la llum que entrava a l’habitació es reflectia en els vidres i la llum anava a parar als seus ulls, acotant la mirada va veure tots els vidres escampats, estava més content, satisfet, ara sí que li agradava, un vidre va acabar a la seva cama esquerra, estava sagnant molt, va sortir deixant un rastre de sang per tot el passadís, no va escoltar absolutament res, encara parlava amb la seva dona.

-Hola, Àlex, vols continuar parlant?

-Si tu vols...

-Val doncs continuem, parlem sobre... espera un moment, que és tot allò, que ha passat? Àlex! La teva cama! Es pot saber que has fet?

-Hi havia un gerro molt lleig, no m’agradava gens, i crec que a tu tampoc t’agradava, gràcies a Déu que ja no està -Va córrer cap al lavabo, veient tot el rastre de sang, va accelerar el pas; l’Àlex va seguir-lo, ell continuava pensant en què no li agradava d’aquella consulta, s’hi volia quedar a viure, així que ho volia tot al seu gust.

-Perquè l’has trencat? -Va preguntar sorprès -Que t’ha passat pel cap?

-Simplement, no m’agradava, era lleig, com m’hi vull quedar a viure aquí vull treure totes les coses que no m’agraden de la consulta, i saps que més no m’agrada d’aquí, tu.

Sense temps de respondre l’Àlex va clavar-li un tros de vidre al pit, mirant-se mútuament mentre ho feia, el Sr. Fernández no va reaccionar, ni tan sols va oposar resistència, quan va caure a terra va tornar a apunyalar-lo, i va fer-ho repetidament sense parar ni un moment, sense cap reacció; al cap d’uns minuts va parar i va contemplar el que havia fet, en el fons sabia que tindria problemes, però sense el Sr. Fernández sabia que estaria millor, després d’una bona estona va decidir-se a sortir, ningúva aparèixer,satisfet,va anar al carrer a l’altre bandade la consulta, sense mirar els cotxes que passaven, va contemplar aquell edificipensant com organitzaria la seva nova casa.