Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui. Respira profundament i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.
Ja està.
Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.
No és la primera vegada que acudeix en aquell lloc; tanmateix, ell desitja que en sigui la darrera. Al sofà tracta de centrar-se en el seu voltant per entretenir-se una estona. Albira nous objectes. Al seu costat veu una planta tan avorrida com ell. Més endavant d’aquesta, un quadre sobre un home observant un paisatge gris i ennuvolat. Tracta de trobar el nom de l’autor i la firma, però únicament situa un número. S’aixeca per endevinar de quin número es tracta, però just quan aconsegueix distingir-lo una dona amb una bata interromp dient:
Passa dins de la consulta i s’asseu a la butaca de sempre. La doctora, anomenada Jefferson obri el seu quadern i prepara el seu bolígraf. Comença la teràpia.
Jefferson: - com et trobes, Levi?
Levi: - no sabria dir-te, fa temps que no distingeix què sent.
Jefferson:- perfecte. Millor recapitulem amb una altra formulació. Has tornat a veure el teu amic?
Levi: - sí. Ahir vaig anar a dormir, però, just em vaig despertar i sense adonar-me'n vaig acabar a fora del llit. No sé com, però vaig acabar en el jardí d’una casa molt allunyada de la meva.
Jefferson: - hi havia qualque cosa interessant?
Levi: - qualque cosa no, hi havia una persona. “Ell” tornava a estar defora.
Jefferson: - entesos. Vas mantenir alguna conversa amb el teu amic imaginari.
Levi: - t’he dit moltes vegades que no és una imaginació. Ahir era més real que tu i jo, més cert que les qüestions insignificants que sempre em planteges…
Jefferson: - tens raó. Llavors, vas intercanviar una conversa amb ell, m'imagino.
Levi: - de fet, jo no vaig parlar. Oh, bé, ho vaig fer, però just quan volia fer-ho i preguntar-li d’on venia o qui era em vaig desmaiar. Ell únicament em va dir que quedaven trenta dies.
Jefferson: - interessant. Deu dies per què?
Levi: - aquesta qüestió és la que m’ha motivat a tornar a la teva consulta.
Jefferson: - t’entenc perfectament. Però crec que les respostes a les teves preguntes únicament les pot contestar “ell”.
Levi: - tens raó.
En Levi s’aixeca decidit i surt de la consulta. Es troba amb un paisatge trist amb una pluja intensa. Corre ràpidament cap a l’estació de tren. Després de deu llargs minuts, el seu transport arriba. Quan és a la seva llar, observa detingudament que tant la seva habitació com el garatge estan completament destrossats. Completament confós, entra i pregunta a la seva mare què és el que ha passat. Ella li respon el següent:
Mare de Levi: - mentre no eres a casa la nit d’ahir, el cotxe va explotar i va afectar, afortunadament, únicament la teva habitació.
La policia ha conclòs que ha estat per una falla mecànica prèvia agreujada per una fuga. Amb la humitat d’un espai tancat com és el nostre garatge, i la calor després d’haver tornat de treballar, el cotxe no va poder resistir més…
Levi: - què? Això és massa estrany…
Mare de Levi: - sí, però afortunadament estàs bé. Això no obstant, no m’agrada la teva conducta tan estranya darrerament. Has estat anant al psicòleg, i has pres la teva medicació?
Levi:- és clar que sí! M’indigna que em preguntis com si estigués boig!
Mare de Levi: - únicament m’estic preocupant per tu.
Després de la seva conversa, en Levi decideix no prendre la mediació, a causa de la indignació amb la seva mare. Tots dos es van a dormir, ja que demà ella ha d’anar a treballar i ell a l’institut. La mare de Levi li indica que ell haurà de dormir al saló.
Obre els ulls. No es troba al seu llit. No sap on és, un altre cop. Tal vegada pot ser un somni. Es mou per observar millor el paisatge. Definitivament, allò és autèntic; es troba a una sala de màquines. Visualitza el seu rellotge i veu l’hora. Són les tres del matí. Es mou uns quants metres i de sobte sent un renou. En Levi entén que no es troba sol. S’apropa al soroll. Inclina el seu cos cap a un costat. Llavors observa que està acompanyat per aquella estranya entitat, i li diu: - Qui ets? Per què portes una màscara tan estranya!
Entitat: - no fas les preguntes adequades.
Levi: - està bé. Què vols de mi?
Entitat: - has encertat. Tens una missió per complir. I m’has de fer cas.
Levi: - què és allò que em demanes?
Entitat: - has tornat a endevinar. Vull que vagis cap a un lloc en concret.
Levi: - de quin indret es tracta?
Entitat: - en unes hores ho sabràs.
Després de la seva conversa, en Levi es desperta, afortunadament, al mateix lloc on ahir es va adormir. Això no obstant, distingeix al seu braç un conjunt de números. Així doncs, decideix apuntar aquells números a una llibreta i prepara les seves coses per anar a les classes. Ell és conscient que no podrà concentrar-se a causa d’aquests successos. Així i tot, decideix començar el seu dia.
Agafa la seva bicicleta. Una màquina polida de color negre. Amb les rodes acabades de canviar, i detalls de fibra de carboni. S’asseu, estreny la seva motxilla i agafa el manillar, fermament. Comença a pedalar. Al cap d’una estona, arriba al seu institut: l’institut John F. Kennedy. Aparca la seva bici i li posa el seu respectiu cadenat. Camina uns metres i ja se situa al costat de la porta. El col·legi és extremadament ampli, i d’un color blau esperançador. Així mateix, és envoltat per molts de miralls que deixen veure el seu interior; on pots observar totes les aules que hi ha. Al seu voltant, hi ha un jardí d’un color verd molt fort, travessat per un camí de ciment.
En Levi el travessa com sempre. Deixa el material que no necessita a les seves taquilles. S’aproxima a l’aula. Ara té matemàtiques. Quan ja arriben tots els seus companys, així com el professor, s’adona que s’ha oblidat un element imprescindible per aquesta classe: la calculadora. En conseqüència, li pregunta al seu professor si pot anar a cercar-la. L’agafa, s’acosta a la porta, l’obre lleugerament per no fer renou. El professor està passant llista. Mou els ulls i observa que al costat del seu lloc hi ha una persona nova. Es tracta d’una noia. Obre la porta completament per poder passar. Travessa la classe. Tothom el mira, però ell es fixa únicament en ella. El seu cor s’accelera, les seves pupil·les es dilaten i nota com augmenta la seva temperatura. Decideix presentar-se.
Levi: - ho-hola. Encantat, soc Levi!
Alumna nova: - ja m’ho han dit el temps que te n’has anat a cercar… Això que portes a les mans…
Levi: - correcte, la meva ca-calculadora!
Irònicament, la calculadora cau a terra.
Alumna nova: - no et preocupis, jo l’agafo.
Ella li dona la calculadora. Tots dos noten la calor de les seves mans. Ara ella també s’enrojola.
Alumna nova: - per cert, m'anomeno Valentina. Encantada!
Levi: - ah ja deia jo, pensava que no tenies nom.
Valentina: - que graciós que ets.
Amb uns minuts de retard, comença la classe. El professor explica conceptes matemàtics molt complicats. En Levi, com de costum, intenta prestar atenció, però la seva ment comença a divagar. Això no obstant, ara no pot deixar de pensar en Valentina.
Una vegada finalitzen les classes, es torna a encontrar amb l’alumna nova.
Valentina: - quina desgràcia tornar a trobar-nos!
Levi: - sí, qui m’ho diria!
Valentina:- vius per aquí?
Levi: - sí, just a tres carrers de l’institut. I tu?
Valentina: - jo m’acabo de mudar. Abans vivia als afores de la ciutat.
Levi: - a què es deu aquest canvi?
Valentina: - a la separació dels meus pares.
Levi:- ho sent molt. Si vols parlar, ja em tens aquí.
Valentina: - no et preocupis; tanmateix, he conegut a un al·lot molt maco.
Levi: - on, on l’has conegut? Però si no has parlat amb ningú més que jo.
Valentina: - aquí tens la teva resposta.
Valentina es dirigeix cap a la seva llar, s’acomiada d’en Levi fent-li un petó a la galta esquerra i donant-li les gràcies per preocupar-se pel divorci dels seus pares. Alegrat, es dirigeix cap al grup dels seus amics, ara té la valentia per contar-les el que ha passat. Decideix parlar amb els seus companys.
John: - què t'ha semblat el cap de setmana Levi?! Jo he estat amb una noia guapíssima!
Levi: - bé, han succeït coses molt estranyes.
Tony: - estrany dius?! Estrany és el que t'ha passat abans amb la noia aquesta nova!
Levi: - això, això és realment insignificant, Tony!
John: - agh Levi, alegra aquesta cara!
Tony: - explica’ns què t’ha passat!
John: - t’has trobat un bitllet de 100 euros pel carrer?!
Levi: - bé ja és suficient. Durant dos dies seguits m’he despertat mentre dormia a llocs molt estranys i amb un home amb una màscara mirant-me. He parlat amb ell.
John i Tony: - però què cojons!
Levi: - m’ha dit que he d’anar a un lloc en concret.
John: - Levi estàs completament boig, era òbviament un somni.
Tony: - si, Levi, això no pot ser real.
Levi: - que no, de veritat!
John i Tony:- estàs boig!
Levi: - sabeu què, sí, teniu raó.
En Levi decideix anar-se'n i no parlar més amb el seu grup d’amics. Com a resultat de la seva indignació, es veu obligat a donar un significat a tot el que li està succeint. Així doncs, a la nit, va cap al lloc descrit a les coordenades. Quan arriba, observa que es tracta d’una biblioteca, de fet, la del seu propi institut. No pot donar crèdit a la situació. Va cap a la porta, la qual evidentment està tancada. Fa una volta pel perímetre i veu que hi ha una altra entrada, però ha d’accedir escalant una barrera. Una vegada es troba de dins, es troba molt marejat. Sent que una cosa dolenta està a punt de succeir, però no sap concretament què.
Passen unes quantes hores fins que es torna a despertar. Ara és a la seva llar. Tracta de cercar els seus pares, però ambdós estan treballant. La seva germana ja ha partit a classe i li ha deixat una nota dient el següent:
Germana de Levi: - t’he deixat l’esmorzar preparat. Me n'he anat abans, que tenia un examen.
Per consegüent, es vesteix, esmorza i prepara el seu material escolar. Abans d’anar-se'n, es fixa que a la televisió està posat el canal de les notícies locals. No es pot creure el que està veient.
Canal de les notícies locals: ahir a la nit, la biblioteca de l’institut John F. Kennedy ha estat cremada. Les autoritats no han trobat el responsable encara, i s’està especulant la possibilitat d’un accident.
Així doncs, després de veure les notícies, en Levi deixa el seu menjar, agafa la seva bici i es dirigeix directament cap al lloc de l’accident. Quan arriba, es queda bocabadat. La biblioteca on més d’una vegada havia estudiat amb els seus companys ha estat completament destruïda. Ara únicament queden cendres i paper policial que delimita la zona.
Comença a fer-li voltes. Evidentment, no ha estat un accident, ha hagut de ser algú. Torna a casa. Cerca qualque evidència a la seva habitació. Sap que si ha estat algú, podria haver estat ell; tanmateix, la probabilitat sigui remota. Obre calaixos amb pols de tot el temps que han estat tancats. Explora per davall del seu llit. Per darrere de les cortines. Obre quaderns, notes. Mou papers, mobles, i, finalment troba la seva resposta. Es fa a prop, entretanca els ulls i observa un encenedor i una botella buida. Comença a respirar ràpidament. El seu cor batega significativament més aviat. Desesperadament, passa pel passadís donant-se un cop amb la porta. Mira per tota la casa, com si a les parets hi hagués una resposta a tot això. No pot creure que hagi estat ell. No és lògic.
Decideix anar a l’àtic. Un indret que cada cert temps visita per a desconnectar del món i estar sol. Està desesperat. Demana per l’entitat.
Levi: - HAS ESTAT TU! TU HAS FET AIXÒ!
