Capítol 3: Els batecs que es troben

El temps havia continuat el seu curs, però aquesta vegada, en comptes d’allunyar-los, semblava voler acostar-los cada cop més. Des d’aquella nit d’hivern sota els llums de Nadal, la Gabriela i en Quim s’havien convertit en una part essencial l’un de l’altre. No va ser res sobtat ni forçat, sinó un vincle que es va anar teixint a foc lent, amb cada conversa, amb cada trobada inesperada convertida en una cita planejada.

Els dies de primavera es van omplir de llargues passejades pels carrers empedrats de la ciutat, parades en llibreries petites on s’intercanviaven recomanacions i tardes de diumenge llegint en silenci a la cafeteria de sempre. Era un ritme pausat, tranquil, com si cadascun dels dos hagués trobat en l’altre un refugi.

Però amb l’arribada de l’estiu, una pregunta inevitable va començar a rondar la ment de la Gabriela. Durant setmanes, havia intentat no pensar-hi, però sabia que, tard o d’hora, en Quim ho havia de saber.

Aquella tarda, asseguts a la terrassa d’una cafeteria, la llum del sol dibuixava ombres suaus sobre la taula de fusta. La Gabriela girava la cullereta dins la seva tassa de te fred mentre, amb la punta del dit, traçava cercles petits sobre la fusta.

—Què farem quan jo torni al poble de l’avi?

Havia intentat que sonés casual, com si només fos una pregunta més enmig de la conversa. Però per dins, el cor li anava a mil. No volia viure un altre estiu ple d’incerteses. No volia que el setembre tornés a separar-los.

En Quim, assegut davant seu, la va mirar amb aquell somriure tranquil que sempre semblava tenir totes les respostes. Va recolzar el colze sobre la taula, passant els dits per la vora de la seva tassa.

—Potser aquest cop t’hi acompanyo —va dir, amb la senzillesa d’algú que ja havia pres la decisió feia temps.

La Gabriela va alçar la mirada, sorpresa.

—De debò?

—És clar. A més, mai he estat en un poble tan petit. Pot ser tota una experiència.

Ella va riure fluixet.

—Doncs et tocarà conèixer el meu avi. I t’aviso que és més crític que un professor de literatura.

—Accepto el repte.

Les setmanes següents van passar amb rapidesa, i aviat es van trobar carregant les maletes al tren que els portaria al poble. El trajecte va ser llarg però entretingut: en Quim va intentar aprendre algunes de les històries del poble a través de la Gabriela, i ella li va explicar anècdotes de la seva infància, rient quan ell feia comentaris burletes sobre la seva antiga obsessió amb els contes de fades.

—Llavors, de petita creies que el llac amagava criatures màgiques? —va dir ell, amb un somriure de complicitat.

—Encara no descarto la possibilitat —va respondre ella, fent-li l’ullet.

Quan van arribar, el poble lluïa com sempre sota el sol de l’estiu: les cases de pedra, els carrers estrets amb finestres plenes de testos de flors, i el llac, brillant i serè al final del camí.

L’avi de la Gabriela els esperava davant de casa, dret i amb els braços creuats. En Quim es va quadrar instintivament, com si s’hagués de preparar per a una prova de foc.

—Avi, aquest és en Quim —va dir la Gabriela, intentant sonar despreocupada.

L’home el va observar en silenci durant uns segons, fins que finalment va fer un moviment de cap.

—Així que aquest és el noi de qui tant parles a les cartes.

La Gabriela es va posar vermella.

—Avi!

En Quim va somriure, divertit.

—Espero que només hagi dit coses bones.

L’avi no va respondre de seguida. Va fer una petita pausa abans de dir:

—Ja ho veurem.

I va entrar a casa.

Els primers dies al poble van ser una barreja d’adaptació i descoberta. La Gabriela treballava a la biblioteca, com cada estiu, ajudant els nens que venien a buscar contes i organitzant els prestatges amb paciència.

En Quim, que inicialment només passava per veure-la, va acabar trobant-hi un refugi. A les tardes, es quedava en una de les taules de fusta, escrivint a la seva llibreta petita o llegint algun llibre recomanat per la Gabriela.

—Encara no m’has dit què escrius —va dir-li ella un dia, recolzada sobre la taula.

—És un secret.

Ella va arrufar el nas.

—Tens por que no m’agradi?

—Tinc por que t’agradi massa i et pensis que sóc un geni —va dir ell, amb un somriure murri.

Ella va riure i li va prendre la llibreta de les mans. En Quim va protestar, però no amb gaire insistència. Quan la Gabriela va obrir-la, es va adonar que moltes de les pàgines parlaven d’ells. De converses, de moments, de records compartits.

Va aixecar la mirada, sorpresa i commoguda alhora.

—Així que escrius sobre nosaltres.

En Quim es va encongir d’espatlles.

—Potser sí. Potser no.

Ella va somriure.

—M’encanta.

Cada tarda, després de la biblioteca, caminaven junts fins al llac. En Quim sempre deia que ell no era gaire bon nedador, però la Gabriela insistia que no hi havia millor manera de passar la calor.

—Vinga, Quim, un últim intent! —el provocava ella, just abans de llançar-se a l’aigua.

Ell la seguia, resignat, i sempre acabava perdent la competició. Però no li importava. Li agradava veure com ella es tirava enrere, flotant sobre l’aigua, amb els ulls tancats i el sol reflectint-se en les gotes que li regalimaven per la pell.

Aquella nit, després d’un d’aquells dies llargs i tranquils, es van quedar asseguts a la vora del llac. L’aigua reflectia la lluna i les estrelles, i la brisa era suau, càlida.

Durant una estona, no van dir res. No calia. Només sentir la presència de l’altre ja era suficient.

Fins que en Quim va trencar el silenci.

—L’any passat, quan ens vam acomiadar aquí, vaig pensar que mai més et tornaria a veure. Però alguna cosa dins meu em deia que la nostra història no s’havia acabat.

La Gabriela va somriure i va recolzar el cap a la seva espatlla.

—Jo també ho sentia. Però crec que no estava preparada.

En Quim la va mirar.

—Ho estàs ara?

Ella va aixecar la mirada i va trobar els seus ulls.

—Sí.

I aquest cop, l’estiu no seria només un record.

Aquest cop, era real.