La Gabriela conduïa amb les mans una mica tremoloses. Encara no estava del tot acostumada a portar el volant, però li agradava la sensació de llibertat que tenia mentre recorria aquells paisatges que coneixia des de petita. La carretera, amb tants revolts, li recordava que l’estiu podia ser tan imprevisible com aquell trajecte. Anava al poble de l’avi perquè havia de treballar a la biblioteca durant les vacances. Era el seu primer sou, i encara que la feina no semblava gaire emocionant, estava contenta de tenir una cosa nova a fer. A més, després de la ressaca de la revetlla de Sant Joan, necessitava un canvi d’aire. Encara li donava voltes al fet que les seves amigues estiguessin enfadades perquè havia marxat amb un noi sense avisar-les. “Ja els passarà,” pensava mentre somreia. Quan va arribar a la casa de l’avi, va descarregar les maletes i de seguida va decidir anar al llac. Aquell lloc sempre l’ajudava a relaxar-se i a pensar. L’aigua estava fresca, però la Gabriela s’hi va llençar sense pensar-s’ho gaire.
Mentrestant, en Quim també havia arribat al poble. Ell i uns amics havien llogat una casa per passar-hi l’estiu treballant i descansant. Però ell no podia deixar de pensar en la festa de la nit anterior. Hi havia alguna cosa que no parava de donar-li voltes al cap, com una cançó enganxosa que no pots oblidar. Per això va decidir sortir amb bicicleta per aclarir-se, però la cadena es va trencar i va acabar anant al llac per nedar una estona. La Gabriela estava al mig del llac quan va veure el Quim arribant. Al principi no li va fer gaire cas, però ell li va dir alguna cosa sobre com estava de freda l’aigua, i van començar a parlar. Era una conversa senzilla, però tots dos es van sentir còmodes. Quan van sortir de l’aigua, van decidir anar cap al poble junts. Durant els dies següents, la Gabriela i el Quim es van trobar unes quantes vegades. Ell passava sovint per la biblioteca per saludar-la, i ella començava a esperar aquells moments amb impaciència. No eren amics encara, però hi havia alguna cosa entre ells que feia que cada vegada que parlaven, es coneguessin una mica millor. La Gabriela no sabia ben bé per què, però el Quim li feia sentir diferent. Potser era perquè ell no semblava esperar res d’ella, ni jutjar-la per com era. Per la seva banda, el Quim trobava que parlar amb la Gabriela era com un descans del que ell solia viure. No li calia fingir res amb ella. Una tarda, mentre passejaven prop del llac, el Quim li va dir: “Tu ets diferent, Gabriela. No sé com explicar-ho, però ets com... com un batec que et fa sentir viu.” La Gabriela es va posar a riure. “Un batec? Això sona molt poètic,” va dir, però per dins també sentia alguna cosa especial. No sabia si era per ell o per l’estiu, però aquell moment li semblava màgic.
Les amigues de la Gabriela van venir a visitar-la un dia, i quan van veure el Quim, no van estar gaire contentes. Li van dir que no s’oblidés de la nit de Sant Joan i del noi amb qui havia marxat. La Gabriela es va sentir malament, perquè sabia que tenien raó. Potser estava fent el mateix amb el Quim, jugant amb ell sense saber ben bé el que volia. El Quim també es va adonar que alguna cosa no anava bé. Va notar que la Gabriela estava més distant, com si dubtés d’alguna cosa. Això li feia mal, però també sabia que no podia forçar res. Li agradava massa la Gabriela com per pressionar-la. Quan l’estiu s’acabava, la Gabriela i el Quim sabien que havien de separar-se. Una tarda, es van trobar al llac, però no van parlar gaire. Només van nedar i es van mirar, com si intentessin recordar aquell moment per sempre. Abans de marxar, la Gabriela li va dir: “Potser ens trobarem l’any que ve. O potser no. Però m’alegro d’haver-te conegut.” El Quim va somriure. “Jo també. Que et vagi molt bé, Gabriela.” Quan ella va marxar, el Quim es va quedar una estona mirant el llac. Va pensar que aquella història sempre seria especial, encara que només hagués durat un estiu.
