<div style=""text-align:" justify;"="">La Gabriela no havia tornat al poble de l'avi des de l'estiu passat. Tot i que la seva vida continuava entre classes, tardes de biblioteca i trobades amb les amigues, la seva ment sovint divagava cap als records d’aquelles vacances. Enrere quedaven els dies càlids, les passejades a la vora del llac i les llargues nits de converses a la fresca.
I, inevitablement, també pensava en ell.
En Quim havia aparegut de manera inesperada en aquelles vacances, gairebé com una d'aquelles persones que el destí et posa al davant sense que t'ho esperis. Era amic d'un grup de nois del poble, i des del primer moment havien connectat d'una manera natural. La Gabriela recordava com, durant aquelles tardes de sol suau, es trobaven asseguts sota l’ombra d’un arbre, parlant de tot i de res. Com les seves rialles trencaven el silenci dels capvespres, com ell sempre trobava la manera de sorprendre-la amb alguna observació enginyosa.
Però els estius, com tot el que és fugaç, tenen una data de caducitat. Quan el setembre va arribar, ella va tornar a Barcelona i ell es va quedar al poble. Les seves vides van reprendre el seu ritme, i encara que al principi es van intercanviar alguns missatges, a poc a poc la distància es va imposar. No hi havia hagut un comiat dramàtic ni promeses de retrobament. Només records que persistien.
I després, el temps. I el silenci.
Fins que, una tarda de tardor, la vida li va jugar una d’aquelles bromes inesperades.
Era un dissabte plujós, d’aquells que conviden a refugiar-se en llibreries petites, amb l’aroma de paper vell i una suau melodia de fons. La Gabriela caminava entre les prestatgeries d’una botiga amagada en un dels carrerons del barri gòtic, perduda en els títols dels llibres, passant els dits pels lloms amb aquell costum seu d’explorar amb el tacte abans de decidir què llegiria.
—No em diguis que també t’agrada aquest autor.
Aquella veu li va sonar tan familiar que el cor li va fer un tomb. Es va girar bruscament i el va veure.
En Quim.
Tenia els cabells una mica més llargs, un aire més madur, i aquell somriure desenfadat que tant recordava. La Gabriela es va quedar un segon sense saber què dir, entre sorpresa i emoció.
—Quim! —va exclamar, amb un somriure que li va escapar sense voler.
Van sortir junts de la llibreria i van acabar en una cafeteria petita i acollidora, amb les finestres entelades pel fred de fora i una aroma de cafè recent mòlt omplint l’aire. L’escalfor de la tassa entre les mans la reconfortava mentre parlaven, com si el temps no hagués passat.
Ell li va explicar que ara treballava en una editorial, una feina que li agradava perquè li permetia estar envoltat de llibres cada dia. Ella li va parlar dels seus estudis de filologia i de com li fascinava analitzar els textos i les històries que amagaven.
Al principi, el retrobament va semblar una coincidència bonica, una casualitat d’aquelles que et deixen amb un somriure. Però després d’aquella tarda, van començar a veure’s cada cop més sovint.
Al principi, semblava accidental: trobades fortuïtes en una plaça, en una biblioteca o en un cafè qualsevol. Però a mesura que passaven les setmanes, es feia evident que tots dos buscaven aquells moments. Qualsevol excusa era bona per quedar.
—He trobat un llibre que crec que t’agradaria.
—Han obert una exposició d’art i sé que et fascinen aquestes coses.
—Tinc entrades per a un concert. No és exactament el teu estil, però confio a convertir-te.
I així, entre llibres, converses i passejades, la tardor es va fondre en l’hivern.
Gabriela es va adonar que esperava aquelles trobades amb impaciència. Li agradava la manera com en Quim escoltava, com feia broma amb naturalitat, com la mirava quan pensava que ella no se n’adonava. I en Quim, per la seva banda, se sentia còmode amb ella d’una manera que no ho havia experimentat amb ningú més.
Una nit de desembre, mentre caminaven pels carrers il·luminats amb els llums de Nadal, van acabar en una plaça petita i acollidora. El fred era intens i la seva respiració formava petits núvols blancs a l’aire. Però Gabriela gairebé no el notava.
Els llums de colors es reflectien a les llambordes humides per la pluja recent, i l’ambient tenia aquella màgia especial que només les nits d’hivern poden tenir.
—És bonic, oi? —va murmurar ella, amb la mirada fixada en els llums.
En Quim va assentir, però ell no estava mirant els llums. La mirava a ella.
Gabriela ho va notar i es va girar cap a ell. Hi havia alguna cosa en aquell moment, una energia que ho impregnava tot. Com si fos inevitable. Com si haguessin estat seguint una línia invisible que, finalment, els havia dut fins allà.
Amb el cor bategant-li fort al pit, es va apropar lentament. Va somriure, vacil·lant un segon, abans d’alçar-se de puntetes i besar-lo.
Va ser un petó suau, càlid, gairebé com un secret compartit.
Quan es van separar uns centímetres, ella va xiuxiuejar amb un somriure tímid:
—Suposo que el destí volia que ens tornéssim a trobar.
En Quim la va mirar un instant abans de somriure. I aquesta vegada, va ser ell qui la va besar.
Va ser un petó més profund, més segur. Les seves mans van envoltar la Gabriela amb suavitat, atrapant-la en una bombolla càlida enmig del fred de l’hivern. En aquell instant, la ciutat sencera va desaparèixer.
El fred, la pluja, el temps que havien passat separats... Res d’això ja no importava.
