4 de març de 2068

Estimada Joanne,

Com estàs? Aquesta ja és la vuitena carta que t’escric, i és possible que sigui la més llarga. Ja saps que aquí no podem rebre cartes, i enyoro la teva veu i les teves paraules, però em consolo pensant que, quan tot això acabi, podrem viure feliços tota la vida.



Avui he fet una troballa que guardo com un tresor, i em fa il·lusió parlar-te’n. Primer, però, vull explicar-te que penso molt en tu. Penso en el teu riure, en els teus llavis i les teves mans, en la teva olor de mandarina –creus que en tornarem a menjar algun dia?–, i penso molt en la Daisy. Sé que no li falta gaire per néixer, i em sap molt de greu haver de perdre’m el part. Fes fotografies, si pots. Algun dia sabrà què va estar fent el seu pare, i per què es va haver de perdre el seu naixement.



Aquí, com ja t’he anat explicant a les altres cartes, la vida és bastant dura. Faig el cor fort quan veig els cadàvers, gairebé tots coberts de liquen. La majoria dels búnquers estan segellats, i han de venir els especialistes en rescats per poder accedir a l’interior. Conservem l’esperança de trobar supervivents, però, de moment, la Passa ha acabat amb tothom a qui hem trobat.



Avui hem entrat al novè búnquer d’Irlanda. No tenia res de diferent. Grans sales comunes buides, on ressonaven els nostres passos, unides amb passadissos, les parets dels quals estaven cobertes per la capa de color verd rugós del liquen. En repartir grups m’ha tocat entrar en una de les habitacions de dones. A gairebé cada llit hi havia un cadàver, però a mi m’ha cridat l’atenció un objecte que destacava entre els llençols, que cobrien un cadàver clarament jove.



Prefereixo no descriure l’estat en què es trobava el cos, però sobre el seu pit, entre les mans, tenia una bossa de plàstic precintada. L’he guardat, i he esperat a obrir-la i netejar-la quan arribéssim al campament. Un cop allà, com que teníem la tarda lliure, he desinfectat la bossa i n’he tret el diari que contenia. Està tot escrit en un idioma que es parlava a Espanya, el català, però l’he traduït, i així l’he pogut llegir còmodament. A continuació, copiaré alguns dels fragments que hi he trobat. L’he llegit sencer en una tarda, i m’ha fet plorar com mai ho havia fet cap altre escrit.



Aquest és el primer text del diari:



1 de novembre de 2067

Estimat diari. Sincerament, mai no he escrit en cap diari, però em sembla que és una bona manera de treure’m l’angoixa de sobre, que fa dies que acumulo. La meva psicòloga m’ho havia recomanat fa anys, però sempre m’havia semblat una cosa molt cursi. Ara, però, em veig obligada a donar-li la raó.

Em dic Naiara, i tinc disset anys. Avui ha estat un dia especial, perquè m’han traslladat de búnquer. Sembla que ja s’han acabat les obres d’ampliació dels búnquers més importants, i per això ja no cal que estiguem al petit búnquer que m’havien adjudicat, als afores de Barcelona.

Aquest búnquer és clarament més gran. De moment només he visitat el dormitori, que comparteixo amb trenta dones d’edats i nacionalitats molt diverses, i el menjador on ens reunim tots. Si no ho he calculat malament, som uns dos-cents reclusos. Ho dic així perquè sembla que estiguem tancats en una presó. Hi ha toc de queda, hi ha horaris… És un ambient que no m’agrada, però suposo que és necessari per a sobreviure.

No tinc gaire més a dir sobre aquest lloc. Espero sortir-ne tan aviat com sigui possible, perquè som a molts metres sota terra i no veig la llum del sol. Fins demà.



No trobes que és molt trist? Una noia, sola, traslladada de Barcelona fins a Irlanda per canviar de búnquer. Se sentia reclusa, Joanne. No ho sé. A mi m’ha impactat moltíssim aquesta primera entrada, però no és pas l’última. A continuació escric el següent text:



8 de novembre de 2067

Avui he conegut l’Armando. És un home interessant. Hem parlat poc. A l’hora de la dutxa els dos hem coincidit fora dels lavabos, i m’ha explicat que és de l’Argentina, i que el van traslladar directament des d’un búnquer d’allà, com a mi.

A l’hora de sopar he estat escoltant les converses dels companys de taula. Hi ha una noia francesa de tretze anys. En veure-la, he recordat com eren els tretze anys per a mi. Semblen llunyans, ara, després de quatre anys, i tantes coses…

Em sembla que li estic agafant gust, a això d’escriure. Encara em faré escriptora, quan això acabi.

Bona nit.



Joanne, coneixes una noia que es deia Anna Frank? Fa més d’un segle, durant la Segona Guerra Mundial, va escriure un diari de la seva supervivència amagant-se dels nazis. Anys després, es va publicar aquest diari en forma de llibre i es va fer famós.



Estic pensant-hi, encara, però potser podríem publicar-lo, algun dia. Potser hi guanyem alguna cosa, i la gent pot veure la misèria que van passar els refugiats als búnquers.



La següent entrada és molt trista, però la poso, perquè em sembla molt important.



14 de novembre de 2067

Avui fa un any que vaig llegir aquella carta per primer cop. Aquella carta on el meu germà, en Víctor, ens explicava tot el que havia fet durant la seva fugida, tot el que va haver de passar per no viure el caos que s’estenia lentament per les ciutats.

Trobo molt a faltar les seves abraçades i la seva mirada de literat. Era tan reconfortant poder riure’m de quan explicava estranyes curiositats sobre qualsevol tema que considerés rellevant…

He plorat gairebé tot el dia, i no he volgut sortir de l’habitació. Les meves companyes, per sort, no m’han preguntat res, perquè més d’un cop alguna ha estat absent. Aquí tothom passa moments durs, i molts plorem, tot i que d’amagat.

He resat a Déu perquè ens salvi de tot això. Servirà? Espero que sí.



No sé com expressar el que sento en llegir aquestes paraules. Ja saps que no crec en Déu, però sé que la funció que té és tenir esperança, tenir alguna cosa en què confiar. En aquests dies, tots necessitem un déu, i el meu són els enginyers de la NASA.



La diferència entre ells i el Déu de la Naiara és que ells existeixen amb seguretat, i estan treballant per salvar-nos a tots, els que encara podem salvar-nos.



Des de l’últim text fins al següent, passen gairebé tres setmanes, en què no sabem què va passar, però no devia ser gaire rellevant. L’entrada que ve a continuació és breu, però potent:



4 de desembre de 2067

Ens arriben notícies de l’exterior cada certs dies. Sembla que podrem salvar-nos.

Estic cansada de la rutina.



“Sembla que podrem salvar-nos”. Qui els havia d’avisar del que passaria?

Em salto l’entrada del dia 6 de desembre, perquè és molt llarga, tot i que molt bonica. Ja la llegiràs quan estiguem junts. El text que ve després de la del dia 6 és molt interessant, però també molt llarg. Te’n poso un fragment:



7 de desembre de 2067

[...]

He estat tot el dia pensant en ell. L’he vist diverses vegades, i hem creuat mirades. Suposo que ell també té ganes de repetir-ho. Em sembla, però, que m’agrada perquè em recorda a en Víctor. És estrany que m’hagi enamorat d’algú que em recorda al meu germà? És possible.

Es devia sentir així, en Víctor, quan va estar amb l’Andrea? Se’n recordava de mi? Necessitava algú proper que li recordés a qui havia deixat enrere? Suposo que són preguntes que mai no tindran resposta. Sovint demano a Déu que perdoni en Víctor per haver-se suïcidat. Jo, si hagués tingut prou valor, també ho hauria fet. Ara ja és tard, perquè l’Armando em porta a viure. El necessito, i sé que em necessita a mi.

[...]



Potser em prendràs per boig, amor, però se m’ha acudit una idea. Sé que ens va costar molt triar el nom de la Daisy, però he pensat que li podríem posar Naiara. No sé com transmetre-ho, però em sembla que he entrat dins del cor d’aquesta noia, tot i que ara ja no hi és.



És una heroïna, és un exemple de tots aquells que vam abandonar. A més a més, és un nom bonic. Què et sembla la idea?

Et deixo amb la següent entrada, del dia de Nadal. T’imagines com el devien passar? Cada vegada que hi penso em sento més culpable.



25 de desembre de 2067

Avui és Nadal. Ho hem celebrat una mica, i un capellà que hi ha entre els reclusos ha fet la missa. Els cuiners han fet un dinar especial, i la veritat és que ha estat el primer dia que puc catalogar de feliç.

Trobo a faltar els meus pares, però ja entenc que, fins que tot això no acabi, no els tornaré a veure. Per això he de ser pacient.

Bon Nadal!



Entens com em sento, Joanne? Algú va permetre que passessin el Nadal separats de la seva família. I no només el Nadal:



1 de gener de 2068

Feliç any nou!

Ahir vam crear nosaltres mateixos les campanades. Una mica trist, sincerament, però què hi farem. És el que hi ha.

Encara no he aconseguit que l’Armando cedeixi, però ara que hem canviat d’any… Potser tinc alguna oportunitat. Desitja’m sort, diari!



Estava feliç. Més que cap altre dia. Passen encara alguns dies fins a la següent entrada, i te’n poso dues de seguides:



8 de gener de 2068

Ahir vaig tenir la millor tarda des que hem entrat en aquesta presó de mala mort. L’Armando finalment es va deixar anar, i vam gaudir moltíssima estona. Aquell lavabo, amb els seus llums pampalluguejant, van acollir-nos com mai ho ha fet la meva habitació en aquest búnquer.

Avui, però, ens han donat la notícia que s’ha detectat liquen dins del búnquer. Per seguretat, ens han donat mascaretes i guants a tots. Espero que ningú no agafi la Passa.



14 de gener de 2068

La situació és preocupant. El liquen s’està escampant ràpidament malgrat els esforços dels equips de desinfecció.

Ja hi ha gent que té símptomes de la Passa, i tinc por de ser la següent. L’Armando, per sort, encara no ha caigut malalt. Per contra, no ens hem pogut tornar a trobar en aquell lavabo. Li he parlat de tu, diari. Potser algun dia deixo que llegeixi el que he escrit sobre ell.



Cada vegada que llegeixo aquests fragments de pensaments, tinc la sensació de poder connectar a la perfecció amb la ment de la Naiara, de saber exactament què sentia.



28 de gener de 2068

No em trobo gens bé. Tinc símptomes clars de la Passa, i fa dos dies que estic estirada al llit, convalescent. El liquen m’està parasitant el sistema respiratori, la qual cosa fa que tussi sang molt sovint.

M’ha augmentat la febre, i aquesta nit he tingut somnis molt estranys, amb cares deformades, lavabos, trens i coses que no sé identificar. Temo que moriré, diari. Potser aquesta és la meva última entrada. Potser demà ja no soc en aquest món.

Deu passar el mateix, a la resta de búnquers? Em trobaré amb la meva família, al Cel? Qui sap. Espero, però, morir ràpidament, sense dolor. Espero que Déu sigui compassiu amb mi.



No sents el patiment que traspuen aquestes lletres?

Aquesta és l’última entrada escrita per la Naiara que hi ha al diari, però hi ha un últim text, que no escriu ella.



29 de gener de 2068.

La Naiara ja és al Cel amb Nostre Senyor. Déu ha volgut endur-se-la abans que a mi, i per això escric aquestes línies, al costat del seu cos, tapat amb un llençol blanc.

Vaig conèixer la Naiara fa més de dos mesos, i no vam parlar massa. Era més jove que jo, però no semblava importar-li, perquè em suplicava mantenir relacions amb mirades i gestos subtils. No la culpo.

Suposo que jo no trigaré a morir. Ja han mort força persones, i no sembla que hi hagi res a fer. Em semblava important parlar en aquest diari que ara només conec jo, de la noia a qui pertanyia.

Sabia poques coses sobre la seva vida anterior a tot això, però era una noia alegre, animada, amb sentit de l’humor.

Espero que algú trobi això algun dia.



Atentament,

Armando.



Un gest preciós, no trobes?

Aquí s’acaba el diari, i les memòries d’aquests dos supervivents. Després de llegir aquestes paraules, he comprès una cosa: els instints bàsics manen per sobre de tot quan estem en perill. I suposo que no és culpa nostra seguir els nostres i mirar de fugir.



La Terra ja no és un lloc segur per la raça humana, i diuen que Mart serà prou habitable. Hem de donar gràcies a tots els déus per tenir prou diners per marxar i embarcar. Si no, podríem haver acabat com aquesta pobra gent dins dels búnquers.



M’imagino com, d’aquí a molts anys, podrem explicar tota aquesta història a la Daisy –o Naiara–. S’ho creurà? No ho sé. És tot tan surrealista, però alhora tan real…

Espero ser amb tu aviat.



T’estima,



George.