6 de desembre de 2067



No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.



Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.



Va ser ahir a la tarda, em sembla. Dins del búnquer no sembla que passin les hores, i aviat perdem el sentit del temps. L’Armando va esclatar en plors, de cop i volta. Ningú no s’havia adonat del seu silenci, de la seva mirada perduda, observant el terra polsegós de pedra. I de sobte vaig sentir els seus plors, en aquell racó, i m’hi vaig apropar.



L’Armando és un home corpulent, amb una barba frondosa i els cabells rapats ben curts. Té uns ulls foscos i penetrants, una mirada càlida que més d’un cop m’ha fet sentir acollida, tot i la situació, malgrat el fred i la gana.



Li vaig posar una mà, fina i estreta en comparació amb el seu bíceps ben dotat, a sobre del braç. Va semblar que s’estremia amb el tacte, i jo no vaig deixar de tocar-lo. Em vaig asseure al seu costat, passant-li l’altre braç per sobre de les amples espatlles, i ell es va apropar una mica cap a mi, mirant d’arraulir-se contra el meu cos, fugint de records que segurament preferiria oblidar.



—Estàs bé? —vaig preguntar, absurdament.



Aquí parlem en anglès, entre tots, però com que l’Armando venia d’Argentina i jo, d’Espanya, ens podem comunicar en castellà.



—Sí… És només… —Tenia la veu escanyada per les llàgrimes—. És només que trobo a faltar la meva família —va dir, amb el seu marcat accent argentí.



I vaig estrènyer-lo més fort. Potser, si algú llegeix aquest diari algun dia, pensarà que estic boja. Potser pensarà que soc mala persona, i que vaig aprofitar-me dels seus sentiments, o que, senzillament, com que soc jove, l’energia sexual em recorria les venes amb massa ímpetu. Però no em penedeixo del que va passar.



Després d’estar en la mateixa postura una bona estona, i de notar que les meves ganes d’estar més a prop seu augmentaven, ens vam aixecar. I, sense dir res, em va conduir cap a un dels passadissos que sortien de l’àmplia sala principal del búnquer. Els fluorescents il·luminaven un llarg passadís que feia corba cap a la dreta. No m’havia aventurat gaire per aquells passadissos, perquè la pintura escrostonada i els múltiples tubs que els recorrien els donaven un aspecte lúgubre i deixat, però ahir em van semblar un paradís, mentre avançava a pas ràpid seguint l’Armando.



Els pensaments m’anaven a mil per hora, igual que el cor, i em preguntava quina edat devia tenir aquell home amb qui havia parlat escasses vegades, i què coi estava fent. Però no m’importava, perquè aquell cos fet de músculs i bellesa, que es movien amb coordinació sota la samarreta grisa, m’atreia amb bogeria.



Em va fer entrar per una porta marcada amb les lletres “WC”, i va tancar-la darrere seu. A dins, les portes de tots els vàters estaven decorades amb un cartell on indicava, en anglès, que estaven fora de servei per reparació. Em vaig preguntar a quantes noies i dones com jo s’hauria endut l’Armando dins d’aquells lavabos, però tampoc no em va importar. Quan la situació és tan desesperada, els nostres instints més bàsics afloren i dominen.



Un cop a dins, ens vam aturar els dos, costat per costat, mirant-nos a un mirall llardós que presidia el lavabo, just a sobre d’una pica petita. Vaig buscar-li els ulls, i ell em va aguantar la mirada. Vaig mirar de fer-li entendre, sense paraules, que volia pecar amb ell, allà i llavors. I em sembla que ho va entendre prou bé.



Es va girar cap a mi, i jo vaig fer el mateix i, a poc a poc ens vam apropar l’un a l’altra. Em guardaré els detalls de com em va despullar, de com em va tocar i de tota la preocupació que vaig descarregar en una estona llarga de plaer per a la meva memòria, perquè si mai algú llegeix això, no n’ha de fer res. Per sort, ningú no ens va molestar.



Estesa al terra fred del lavabo, completament nua, suada i esbufegant, vaig tancar els ulls. Vaig allargar la mà cap al seu cos, que jeia al meu costat, i la hi vaig posar al pit.



—Gràcies —vaig dir-li.



No va dir res, però jo sabia que m’havia sentit, i que m’havia entès. Que havia entès tot el que li agraïa, tot el que li continuo agraint. Suposo que perquè, en el fons, ell també m’agraïa el mateix. No vaig deixar espai al record, no vaig voler que tot el que ens havia passat, a ell, a mi, a tots nosaltres, espatllés aquell moment tan bonic.



Ell, però, no va ser prou fort, o no va creure que es pogués espatllar. I potser tenia raó, perquè quan vaig sentir que tornava a plorar, malgrat que intentava ser el més silenciós que podia, vaig incorporar-me. Vaig admirar uns segons aquell cos, potent, morè i atractiu, el propietari del qual estava trencat per dins, com tots, i no li importava mostrar-ho.



Em vaig estirar al seu costat, notant cada centímetre de la seva pell contra la meva i vaig envoltar-lo tan bé com vaig poder amb els braços, i ells també em va agafar a mi, i em va estrènyer fort. Encara ara no estic segura de si ho va fer per consolar-me o per pura luxúria, però, un cop més, m’és igual.



Una estona més, ja vestits, i jo pentinada, tornàvem pels passadissos. Sabíem que s’apropava l’hora de sopar perquè ho havien anunciat per megafonia, o sigui que vam agafar directament el camí cap al menjador comú, que no quedava gaire de lluny de la sala principal. Un cop allà, on ja esperava un reduït nombre de gent, ens vam separar. Però abans, vaig apropar-me a la seva orella, posant-me de puntetes, i li vaig xiuxiuejar:

—Gràcies.



Em vaig allunyar, perdent-me entre la gent. Encara no he fet cap amic, en aquest búnquer, però em vaig unir a una conversa sobre música que vaig copsar. Un home jove, potser americà, argumentava que la música dels anys vint era molt millor que la que s’havia fet durant l’última dècada, i una dona gran, d’origen probablement africà, li recomanava que escoltés música de finals del segle passat. Vaig ficar-hi cullerada, però aviat es va acabar la conversa perquè cadascú va haver d’anar a seure a la taula que tenia assignada.



Aquesta nit no he dormit gaire bé. He somiat que sortíem del búnquer i la terra estava morta. No hi havia vida enlloc, i el cel era de color gris, sense núvols, com si el sol s’hagués destenyit. M’he despertat a la meva llitera panteixant, i m’ha horroritzat adonar-me que fa tants mesos que no veig el cel que el meu somni podria ser veritat i no ho sabria.



De moment, sembla que sobreviurem unes setmanes més, però les notícies de l’exterior no són gens esperançadores. I podria ser que aquesta fos una de les meves últimes entrades al diari, tenint en compte la constància amb què escric últimament.



Fa massa temps que som aquí dins, i cada cop em costa més trobar el motiu per continuar sobrevivint.