14 de novembre de 2066

Ho sento. Sé que no em comprendreu, sé que m’odiareu pel que he fet, però vull que sapigueu que ho sento, que no volia fer-vos mal, que el que pretenia era no fer-me’n jo. M’agradaria que, d’aquí a un temps, quan us hagi passat el disgust, quan em pugueu perdonar, em recordeu per qui era, i no per qui soc ara.



M’agradaria que tu, mama, recordis aquell moment del qual tant m’havies parlat. Aquella primera contracció que vas notar, fa poc més de disset anys, a altes hores de la nit. Com, amb el pare, vau córrer cap a l’hospital més proper, quan els hospitals encara funcionaven i no estaven col·lapsats de gent ingressada amb el que, en aquell moment, anomenàvem “la Passa”. Us en recordeu?

Com el pare va estar tota la nit i bona part del matí prement-te fort la mà, mentre tu cridaves, i era jo qui et feia mal. Com, després de moltes hores de suplici i de nou llargs mesos d’espera, vaig sortir de dins teu, i vas poder abraçar-me, calent i humit, i les llàgrimes d’alegria que vau vessar, tant tu com el pare, en veure’m. Pots recordar aquest, o qualsevol altre moment en què t’hagi fet feliç.



Voldria, papa, que de mi et quedis amb aquell nen –i ja no tan nen– a qui explicaves amb tanta il·lusió, la teva feina de periodista. Recordes els articles que em llegies, i la meva mirada d’impressió? El meu pare creava novel·les a partir de fets normals, i això era un superpoder. Potser per això vaig decantar-me per l’escriptura, malgrat que no era un camí fàcil.



També pots recordar aquella primera nit, quan vaig fer catorze anys, en què em vas dur amb els teus amics a fer una timba nocturna de cartes, que vam tornar a altes hores de la nit i no li vaig explicar mai a la mare. Va estar molt bé, aquella vetllada, entre el fum dels vostres cigars i els glopets del meu refresc –perquè no, mare, tranquil·la que no em va deixar beure alcohol, i no va ser perquè no l’hi demanés–.



Se’m trenca el cor quan començo a escriure aquest paràgraf, perquè t’ho escric a tu, Nai. Tu, la germana petita –ja sé que només ens portem un any– a qui, tot i que amb el pas dels anys ens hem anat distanciant, sempre he estimat amb bogeria. Ets meravellosa, Nai, no ho oblidis mai. He gaudit de l’orgull que em causava veure’t créixer, veure’t desenvolupar les teves habilitats com a il·lustradora. Tens un futur prometedor, o sigui que quan tot això acabi, no dubtis a dedicar-t’hi.



Sé que tota aquesta situació et pot superar, i sé que et pot enfonsar. Però necessito que sobrevisquis en aquest món en runes. Si et sents trista, plora i busca algú amb qui parlar. Parla amb els pares, parla amb les amigues, o amb qui vulguis, però parla amb algú en qui confiïs i que t’escolti de veritat. I quan et sentis feliç, riu. Quan t’enfadis, crida. I quan tinguis por, recorda’m. Sempre estaré amb tu, Nai. Al teu cor, o on em vulguis tenir.



No hem tingut una relació fàcil, tu i jo. Ens estimàvem, sí, però ens barallàvem sovint. No me’n penedeixo perquè, digui el que digui la mare, això va enfortir la nostra relació. Bé, excepte, potser, aquella vegada que em vas clavar un cop de puny al nas i me’l vas fracturar.



I de tothom a qui vull dir alguna cosa, només quedes tu, amor. T’he estimat com a ningú, durant molt de temps. No sé com ho vas passar, durant la meva absència. Ho sento, si et vaig fer patir quan vaig desaparèixer sense donar explicacions a ningú. Ara, però, he marxat per sempre, i no pots esperar que torni.



Si estimes algú altre, fes-ho fort, amb passió i fins que s’acabi. Enamora’t, viu la vida. Si mai necessites refugi saps que el meu pare, la meva mare i la Nai, estaran encantats d’acollir-te i escoltar-te. Però recorda’m. Recorda els meus petons, les meves carícies, les nits de sexe, i les nits de llàgrimes. Ho vam passar bé, i és important que te’n recordis. T’estimo, Tània, amb tot el meu cor.



Però l’objectiu d’aquesta carta és explicar per què tot ha acabat d’aquesta manera.



Primer de tot, m’agradaria explicar-vos per què vaig marxar. Va ser un vespre, sopant amb les notícies de fons, quan vam sentir que la Passa havia arribat a un estat greu i que, gràcies a les últimes investigacions, s’havia descobert que la causa d’aquella estranya infecció, era una espècie que havia evolucionat i s’havia tornat invasora, com un paràsit.



Els líquens, per reproduir-se, necessitaven que les seves hifes fúngiques flotessin per l’aire, per tal de caure en un altre sòl fèrtil. Fins llavors, no hi havia hagut cap problema, però la massa de líquens al planeta havia augmentat per raons llavors desconegudes, i la seva concentració a l’aire s’havia tornat tòxica pels humans.



Aquesta notícia em va alarmar. Només tenia setze anys, i vaig decidir que havia de marxar lluny. Els hospitals eren un caos, i tot s’havia de desinfectar perquè el liquen no cresqués dins dels locals ni les cases. Algú gran, potser l’avi, va comentar una vegada que allò li recordava a una pandèmia que hi havia hagut a principis de segle.



Així doncs, equipat amb una motxilla amb un paquet de mascaretes, un ganivet de cuina, una corda, una cantimplora, una llibreta, un bolígraf i una petita farmaciola, vaig fugir. Vaig caminar durant molts dies, allunyant-me de pobles i ciutats, i vaig sentir-me sol. Us vaig trobar a faltar, ho admeto. La bateria dels dispositius electrònics que duia aviat se’m va acabar i em va impedir explicar-vos el que havia fet, i com estava.



Vaig escriure molt, durant aquelles setmanes. Us deixo, al costat de la carta, la meva llibreta, amb tots els escrits. Si podeu, quan això acabi, publiqueu-los. Segur que algú comprarà el llibre, i llavors hauré complert el meu somni de ser escriptor.



Després d’un parell de mesos d’haver marxat, vaig trobar-me un grup de gent. Anaven bruts, i vestits amb parracs, però aviat em vaig adonar que era l’aspecte que devia tenir jo. Llavors, ja havia sortit de Catalunya, cap a Aragó. Ells em van explicar que eren del País Basc. Eren sis, i havien marxat perquè a la seva ciutat, la situació havia empitjorat moltíssim.



Vaig passar moltes setmanes amb ells, acampant a algun quilòmetre de Saragossa i alimentant-me de les seves provisions. Per allà on anàvem, podíem veure com el liquen s’anava escampant. A poc a poc, cobria les pedres, el terra i matava plantes. No ens va preocupar massa, però, perquè d’un cop de peu podíem retirar-lo d’on calgués.



Les provisions, però, amb els dies, es van anar esgotant, i vam decidir entrar a Saragossa. La ciutat semblava normal. El liquen s’escampava per alguns trossos de voreres, façanes i fanals, però la gent vivia amb relativa normalitat. No dúiem diners, i sabíem que hauríem de robar, i això és el que vam fer. Vam entrar en un supermercat per endur-nos menjar i llavors ho vam veure: els prestatges eren gairebé buits.



Un grup de dones joves van venir cap a nosaltres, que agafàvem les últimes llaunes de tonyina, i ens va demanar que els les donéssim. Davant de la nostra negativa, van atacar-nos. Una dona d’uns vint-i-tants anys em va fer una empenta, i jo m’hi vaig tornar. No donaré gaires detalls de com va anar la baralla, però vam acabar matant-les a totes –sí, jo vaig matar a la que m’havia atacat–, menys a una. No puc justificar aquesta acció, però puc dir que, com he anat experimentant últimament, els instints bàsics dominen en situacions de perill o supervivència. I, per desgràcia, matar per viure n’és un.



La noia que havia sobreviscut era jove, un any més gran que jo. Es va presentar com a Andrea, i ens va demanar que no li féssim mal i ens l’enduguéssim amb nosaltres. Deia que la seva família havia mort per culpa de la Passa i que no tenia on anar ara que havíem matat al seu grupet.



Com que ens va portar al local on havien anat arreplegant durant mesos provisions i material, i ens va permetre agafar-ho tot, vam accedir que vingués amb nosaltres. Era una noia entre set nois, i no amagaré que, un altre cop cedint davant dels nostres instints bàsics, tots vam descarregar les nostres tensions sexuals amb ella. No us espanteu, no la vam violar. Suposo que ella també tenia certes necessitats, i ens entenia, i va accedir a passar moltes nits amb gairebé tots nosaltres.



Suposo que en llegir això, amor, deus estar notant com la ràbia t’omple el cor, i potser no em podràs perdonar mai. Ara que ja no hi soc, no té sentit que t’amagui que jo vaig ser l’únic dels set que va mantenir una relació real amb ella. Una relació més enllà del plaer, una relació sentimental, i que me’n vaig enamorar. Suposo que tant de temps sol, pensant en tu sense tenir-te, em va afectar. No et demano que em perdonis, només que m’entenguis.



Després d’això, va passar un mes més, fins que em vaig decidir a tornar a casa. Però no esperava el panorama que vaig trobar en arribar. Potser no he fet el millor que podia fer. Potser he estat molt egoista, però crec que només el suïcidi em pot salvar dels remordiments que se’m mengen per dintre. Per abandonar-vos a tots, per assassinar, per ser-te infidel, Tània.



Espero de tot cor que aviat s’arregli tot això, que algú trobi la manera de salvar-vos a vosaltres. No us enfonseu per mi, sobreviviu. Recordeu-me com us he demanat i, si podeu, perdoneu-me algun dia.



Sempre vostre.



El vostre fill, germà i parella,

Víctor.