Passaven els dies, les setmanes i res canviava, el curs dels meus dies allà sempre era el mateix, la mateixa misèria d’alimentació, un plat de puré mig buit amb el que semblaven llegums. No em donaven aigua, la veritat no calia, perquè el puré estava fet majoritàriament d’aigua. Però el pitjor no era l’alimentació, sinó l’hora de fer les meves necessitats, si havia de fer les meves necessitats no tenia una altra opció que pixar-me a sobre, ja que com tenia les mans lligades a l’altre costat del tronc, no podia abaixar-me el parrac que em feia de pantaló.

I a l’hora de defecar no es dignaven ni a donar-me un cubell, així que havia de fer el mateix que quan tenia pipí, cada set dies em portaven a un barracó on em dutxaven amb l’aigua més freda que la meva pell havia tocat mai, i després em canviaven els parracs.

Cada nit en tancar els ulls, mentre notava com les formigues em pujaven per les cames, quan notava aquell dolor intens a la panxa provocat per la fam. Jo somiava, somiava que tornaria a casa, que tornaria amb l’Anne, que tornaria a passar les tardes amb els meus germans petits, que riuria sense parar amb en Tom, que faria totes aquelles excursions amb bicicleta al riu amb els amics, i no sé per què, però aquesta vegada el pare no hi era.



Després del que em van semblar mesos, vaig veure un una oportunitat per escapar, quan em portaven al barracó, després de dutxar-me el guàrdia sortia un moment a fumar. No sé si perquè era tan ingenu que pensava que no ho intentaria o simplement perquè li era igual, però no tancava la porta amb clau. Així que des de dins també es podia obrir, i com era de nit no es veia a uns quants metres de distància, així que sense pensar-ho dos cops vaig obrir la porta i em vaig llençar al coll del guàrdia. No sé on vaig aprendre a reduir a algú, sobretot si l’altre va armat, però vaig aconseguir noquejar-lo. Tot seguit em vaig canviar els draps que portava, per la seva vestimenta de guàrdia.

Sense alertar els meus captors, vaig aconseguir introduir-me pel conducte de ventilació per acabar al garatge de la base. A la part davantera del garatge hi havia dos guàrdies, tots dos fumaven, mentre reien l’un de l’altre. Hi havia diferents tipus de vehicles, vaig agafar el que semblava més apte per a una fugida en cas que m’enxampessin. Vaig fer contacte amb els cables per arrancar-lo i immediatament vaig fer marxa endarrere, per a sortir per la part posterior, així no hauria de parlar amb cap dels guàrdies. Però en sortir del garatge vaig adonar-me que hauria sigut més fàcil sortejar als guàrdies abans de passar per davant de tres casetes repletes de soldats enemics. Quan ja quasi era a la sortida de la base enemiga, vaig sentir uns crits de fons, seguits d’una ràfega de trets. Sense mirar enrere, vaig prémer l'accelerador el més fort que vaig poder.

Després del que em van semblar hores de persecució vaig aconseguir deixar-los enrere, però en creuar un camp, el comptador de gasolina va començar a brillar, no el sabia llegir, perquè estava en un idioma desconegut per a mi, però normalment si hi ha una llum vermella que parpelleja no sol ser un bon senyal. Després vaig agafar un fusell que hi havia a la part posterior del vehicle, unes mantes i ho vaig posar tot dins de la motxilla. Vaig prosseguir la meva marxa a peu, no tenia destí, no sabia on era, però de sobte vaig recordar que abans de ser capturat jo no estava sol, l’Astrid era amb mi.

La meva ment es va submergir en un terrible estat de culpa, com no havia pogut recordar-me d’ella, com no havia pogut pensar ni tan sols una vegada en aquella pobra noia. Em vaig asseure abatut a sobre d’una roca, rumiant en com podria tornar a rescatar-la, però després d’una estona, em vaig adonar que tot i que aconseguís desfer el camí ja recorregut, no podria introduir-me jo sol i treure-la d’allà sense que almenys un dels dos resultes ferit. Així que tot i sabent que no era el correcte, vaig decidir continuar el meu camí de tornada a la base aliada.

No sé quants dies, setmanes o mesos van passar, fins aquell dia, els lectors i lectores d’aquest text podran anomenar-lo com ells prefereixin, però pels fets d’aquell dia jo sempre el recordaré com el dia ‘’0’’. Per a mi té aquest nom, perquè els successos d’aquell dia, em van fer canviar la meva manera de veure a la gent. Aquell matí semblava com qualsevol altre en el meu viatge de tornada a casa, ja que no vaig notar res estrany, però després d’una estona caminant, vaig sentir unes veus que venien darrere d'uns arbres, no parlaven en anglès, però em resultaven familiars.

En apropar-me més, vaig poder veure les seves cares, se'm va glaçar la sang només en veure aquella escena, no donava crèdit! Semblava com si tot el que conegués s'ensorrés, allà davant meu hi havia tota mena d'alts càrrecs militars del bàndol aliat, parlant i rient amb comandants del bàndol enemic, incloent-hi el superior Patton. Però el pitjor de tot va ser veure a l’Astrid allà, estava asseguda, prenent té i parlant amb un idioma desconegut de nou. No sabia què fer, no em semblava real. Per més que parpellegés, en obrir els ulls, sempre apareixia la mateixa escena.

En aquell moment vaig recordar unes paraules del pare, en el seu moment, no em va semblar important, jo era un nen quan m’ho va dir, però en aquell instant les seves paraules van prendre sentit. Hi és que el pare tenia raó quan em va dir que les persones no actuen segons el que està bé o el que no, sinó segons el seu propi benefici. Era per allò que estaven tots aquells alts càrrecs militars allà reunits. A en vells no els importava quanta gent, resultes ferida, no tenien en compte les conseqüències que comporta la guerra, perquè ells només pensaven en el seu propi benefici, i tot i que en aquell moment estiguessin xerrant i rient tots junts, cap d’ells dubtaria ni un segon a eliminar l’altre si fos necessari.

Deu dies després del dia ‘’0’’, la guerra va acabar, el bàndol aliat va sortir guanyador, la guerra va finalitzar amb un nombre de soldats aliats caiguts d'1.400.000. Tot i que mai es podrà saldar el deute que el món té amb ells, espero que amb aquest relat dels fets ocorreguts la gent pugui reflexionar i entendre l'immens sacrifici que comporta una guerra. Crec que no cal explicar com va finalitzar la guerra, però sí que relataré el final de la meva història. Mentre prenia el vol de tornada a casa meva, se'm va comunicar la mort d’en Tom, i mentre contemplava la immensa foscor de l’oceà, no vaig poder contenir les llàgrimes. Però vaig aconseguir agafar el son mentre somiava en el meu retrobament amb els meus éssers estimats.

En baixar de l’avió, en Christopher un conegut meu em va rebre amb una forta abraçada, jo vaig pensar que era l’alegria de veure'm de nou, però uns segons més tard em va explicar que la meva estimada Anne i la resta de la meva família havia resultat morta, per culpa d’una explosió ja feia uns mesos. El cor se'm va trencar en dos, les llàgrimes em queien per la cara, no podia ser veritat, però ho era. En arribar a casa meva no hi havia res, només runes i pols, no quedava ni rastre del qual havia sigut la meva llar.

Escric això sabent que serà l’última cosa que faré abans de reunir-me amb ells, perquè que és la vida si no viure experiències amb ells i poder ser feliç al seu costat així que aquí acaba la meva història, aquí ja puc dir adeu.