El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.

Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa. Encara recordo l’adeu de la meva família, de la mare, dels germans, de l’àvia Maria, de la meva promesa Anne. Tinc una sensació estranya, no sé com explicar-ho, però és com si el pare estigués aquí al meu costat, ja sé que no pot ser, ell va morir ja fa temps, però sento com si estigués aquí al meu costat donant-me forces per poder emprendre el camí. Però ara, això ha quedat enrere.

Ja soc a l’avió cap a Sicília, Itàlia, és un avió monstruós, amb una bandera anglesa als laterals. La nit és fosca i intento dormir; tanmateix, no puc, recordo les caloroses tardes d’estiu. Jugant amb els meus germans petits, recordo com des de l’herba verda del pati veig la silueta alta de la mare venint cap a mi, per preguntar-me si tenia gana. Recordo les meravelloses nits amb l’Anne al terrat de casa observant les estrelles, igual de boniques que ella, i no sé per què, però no puc dormir.

Ja he arribat a Sicília, fora d’Anglaterra i Coventry, casa meva. Baixo de l'avió immens que m’havia portat fins a Itàlia i m'acomiado d’en Tom el meu millor amic i l’aviador al càrrec de l’avió.

— Espero tornar-te a veure, i si pot ser, d'aquí a poc — em diu en Tom.

— Això espero, això espero… — dic amb un somriure fals, intentant mostrar-me serè.

Així em vaig acomiadar del que va ser el meu millor amic, un company de vida, i una de les persones més importants per a mi. Amb els seus ulls blaus i un somriure de bat a bat es va acomiadar, aixecant la mà des de dins de l’avió em va mirar i va emprendre el vol de tornada.

Em vaig asseure a sobre d’un tronc gros, observant la interminable filera d’homes que s’estenia al llarg del prat. Gairebé adormint-me m'imaginava la silueta de l’Anne corrent cap a mi, els seus cabells rossos i ulls clars. De sobte vaig notar una mà que em tocava l’espatlla, en girar-me em vaig trobar amb una noia alta, gairebé com jo, prima, amb uns ulls verds com l’herba de primavera.

— Què fas aquí tot sol? — em va preguntar

— Res rumiant en les meves coses…

— Doncs estàs molt seriós, no?

— Això és igual — vaig dir, intentant que marxes.

Però l’únic que vaig aconseguir és que s'assegués al meu costat

— Suposo que serà aquí per la pàtria i l’honor, no?, és l’únic que us importa als homes — em va tornar a parlar.

No sabia com explicar-li que a mi no m’importava gens la pàtria o l’honor, sinó que jo era per un món més segur per a tothom, pel meu pare, per a sentir-me millor.

— No és problema teu — vaig respondre.

Ignorant-me, va dir: — Jo soc aquí per a canviar les coses, m’agradaria poder lluitar com vosaltres, els homes, però per ara el superior George S. Patton, només em deixa ajudar a les infermeres.

Sense respondre, em vaig aixecar i vaig unir-me al grup de soldats que estaven polint les armes, crec que aquella vegada va ser la primera vegada que vaig veure una arma. Allà vaig conèixer l’Àlex, un noi Espanyol, que no compartia la decisió del seu país, em va explicar com agafar una arma, com carregar-la i com disparar-la.

Són fosques i pesades, no sé com explicar-ho, però transmeten una sensació amarga, quan la culata et toca l’espatlla i poses el dit al gatell, saps que si dispares, t'emportaràs la vida d’allò que hi hagi endavant, una sensació de poder, com si fossis tu el que té el control.

Durant la marxa, mirava el cel taronja, em va recordar al taronger que hi ha a casa de l'àvia, i per un moment tot i que fos quasi nul, em vaig sentir com a casa. Jo sabia que casa estava molt lluny d’allà, i que no hi havia cap certesa que hi tornes, però jo allò ja ho sabia. La mare ja m’ho havia advertit, però no m’havia dit que les nits serien fredes, i que no podria dormir, per culpa dels records que una vegada i una altra em venien al cap.

I, vaig haver de dir adeu, a contracor…