9 de juliol de 1943, la nit era freda (com sempre), el terra estava humit, per la pluja del dia anterior, els plats del peta-te eren incòmodes i no podia dormir, no hi havia coixins així que ficava el fusell a sota d’una jaqueta en forma de bola, per simular-ne un. Em va despertar un xiulet, i seguit una mà em va arrancar de sobtà del terra. Era l’Àlex, el noi que preparava les armes ja fa uns dies.
Quan el meu cap va sortir de la tenda, els meus ulls van veure per primera vegada, el que era una guerra, una guerra de veritat. No les marxes dels dies anteriors, o els vols a la nit en aquells monstruosos avions de guerra, sinó un cel gris carregat de fum i pólvora, continus dispars, canyons en moviment, gent cridant. I després, la imatge més inquietant i sorprenent que una persona pot veure a la guerra. Més que qualsevol persona desmembrada o restos de cossos, si no gent quieta com estàtues, immòbils, impotents, amb una por immensa que no els deixa moure’s.
Vaig tornar a la tenda, vaig agafar el fusell, i em vaig vestir. Vaig equipar-me amb les coses necessàries, però justes per no anar molt carregat. Aleshores em vaig dirigir cap al lloc d’on se sentien els trets de les metralladores. Quan ja quasi havia arribat, vaig sentir uns crits darrere meu, no sabia qui era, ja que hi havia milers i milers de persones allà, així que em vaig quedar quiet durant uns segons, per veure qui era. De sobte vaig notar una mà darrere meu, em vaig girar aterrat, tement que fos un enemic, per era aquella noia, la que vaig conèixer aquell dia segut en aquell tronc.
Era allà parada amb una mirada perduda, em mirava a mi, però alhora no, com quan et quedes mirant a un punt fix, pensant en altres coses, com si estiguessis en un somni i no pots sortir-hi, una mirada perduda. Envà li vaig preguntar que feia allà, perquè no havia marxat amb les altres infermeres, més ben dit perquè no havia marxat d’allà, si ella no era ni metge. No va respondre, en canvi, va aixecar el cap, i amb una veu tènue va intentar dir:
— Vull lluitar, no vull que la gent pateixi— va dir tímidament.
Era molt guapa, em va sorprendre en mirar-la als ulls. “—Bé, et recomano anar a casa—Vaig dir la veritat—No veus les persones que estan al camp de batalla? Vols acabar com ells?—hi havia una incomptable filera de cossos immòbils a terra, sense vida que descansaven mentre les bombes continuaven caient, la noia es va quedar pensant una estona, jo pensava que marxaria sense dir res, però em va mirar amb i amb uns ulls plorosos, va cridar: “—Vull lluitar, vull defendre el meu país!—”.
Sense dir paraula es va dirigir cap a on havíem muntat l’armeria, des d'allà és on donava les ordres el superior Patton, que competia amb el mariscal de camp Bernard Law Montgomery, per emportar-se la glòria de la victòria. Perquè com ja sabreu en les guerres els honors i les medalles no se l’enduen els soldats que moren o que tornen amb vida, amb innumerables traumes de per vida, sinó els generals i capitals, que ‘lideren’ des d'un lloc segur.
A les guerres, no hi ha bàndol bo o bàndol enemic, no hi ha un heroi o un bitllà, hi ha interessos, líders polítics que discuteixen per un territori. Sempre s’ha dit que un home va a la guerra per defendre la seva pàtria, per guanyar honor, per convertir-se en un ‘’home’’.
Però quan estàs allà, tombat, amb el fusell a les mans, la motxilla carregada, cansat de tant córrer i amb la por que potser la pròxima vegada que aixequis el cap sera l’última, t'adones que anar a la guerra no comporta tot això. No et proporciona res més que mort i tristor, una ànima morta, i penses que ets una titella més, i que si mors, diran que és per una causa major, que seran danys col·laterals.
Després d’hores vorejant el camp de batalla, va caure la nit, plovia i feia fred, com de costum, així que vam treure el peta-te i vam muntar els sacs de dormir mentre jo ho acabava de preparar ella va anar per alguns troncs de llenya i algunes pinyes per poder encendre un foc. Quan va tornar vam sortir a buscar algun conill, per no fer soroll amb els fusells, vam preparar una trampa amb un ganivet de cuina i algunes xarxes que incloïa l’equipament de la motxilla.
No sé si van ser deu minuts o mitja hora, però vaig despertar al meu sac, ensumant una olor de conill fent-se lentament al foc. Quan vaig aixecar la vista vaig veure a la meva companya asseguda al meu costat fent el conill, mentre la mirava vaig recordar que quan la vaig conèixer no li vaig preguntar ni el seu nom. Aleshores em vaig aixecar del sac i li vaig preguntar com havia acabat allà, ella va riure, i somrient em va dir que sense voler havia trepitjat la trampa per com encara no havíem col·locat el ganivet em va donar la pedra que l’aguantava.
Mentre sopàvem vaig recordar el seu nom:
—Perdona, però quin és el teu nom?— vaig dir amb veu de nen petit. Ella va riure, i va dir d’on surt aquest interès per mi, em vaig posar vermell, perquè jo no ho havia dit amb aquella intenció. Vaig repetir la pregunta. Ella va deixar de riure i va respondre: “—Astrid, i tu?— Eliot—vaig respondre—”. No sé per què no t’ho vaig preguntar quan ens vam conèixer, vaig ser un maleducat. No et preocupis va respondre, no té importància.
Allà es va acabar la conversa, després de l’última caixelada al conill, els meus ulls van dir que ja era hora de dormir així que sense dir res em vaig estirar al petate rodejat per l'humit sac de dormir. Aquella nit els pensaments de la família, de la mare, dels germans, de l’àvia Maria, i sobretot de l’Anne van tornar, eren més reals que les altres vegades, com si estiguessin allà al meu costat.
Va ser l’Astrid qui em va despertar aquell matí, era un dia solejat, ple de vida una cosa estranya quan ets enmig d’una guerra, em vaig posar darrere un arbre perquè ella es pogués vestir tranquil·la, després ho vaig fer jo, només que ella no va marxar d’allà. Sense esmorzar res, ens vam posar en marxa cap a la base.
Diria que van ser quatre hores les que va estar parlant l’Astrid sobre com seria de meravellosa la seva vida quan sortís d’allà amb la glòria d’haver sigut una de les primeres dones a lluitar a una guerra. Jo pensava que ja n'hi havia hagut alguna, però no vaig voler dir res, perquè a les guerres no hi ha moltes alegries. Al cap d’una estona vam arribar a la base, estava rodejada de sacs de sorra, i trinxeres, homes camuflats entre les bardisses apuntant amb els fusells.
Quan vam passar a dins, ens va sobtar veure allà al mariscal Bernard Law Montgomery, era un home alt de complexió més aviat grassa, de cabells canosos, i uns ulls negres embriagats del que semblava ira. Més tard vam saber que el superior Patton havia pres una gran decisió estratègica que consistia a esperar a l’enemic des de les copes dels arbres del bosc on acampessin i atacar durant la nit, aquesta estratègia li semblava absurda al mariscal, ja que considerava que no érem indígenes sense honor.
Aquella mateixa nit el superior Patton ens va fer cridar a la seva tenda de campanya. Després d’uns cinc minuts d’espera, va arribar. Era un home baix, de complexió atlètica, cabells foscos i ulls blaus, la seva pell era d’un color marró fluix, com si portes fang enganxat per tot el cos. Era un home peculiar no només per la seva aparença, sinó per la seva manera de parlar, semblava que tot li fos igual, que res tingues importància, com si fos un nen petit.
Després d’una estona parlant, l’Astrid va demanar que fos assignada per alguna missió o batalla pròxima. Primer el superior Patton va riure, però quan es va adonar que l’Astrid ho deia de debò li va canviar l’expressió riallera, per una més formal i seria. L’home la va mirar i amb veu seria li va dir que allò no era cap broma i que a la guerra mor gent. Una afirmació una mica irònica tenint en compte la forma en com havia parlat anteriorment.
Va demanar a l’Astrid que sortís de la tenda, tot seguit em va felicitar pels resultats a la prova de punteria, que havíem fet ja feia uns dies. Quan va acabar amb el seu discurs sobre l’important que eren els soldats del seu destacament per a ell, va explicar-me una nova missió l’operació Husky. Aquesta consistia a prendre una posició estratègica a prop de la base enemiga, ja que en uns dies un important cap del bàndol enemic passaria allà uns dies per veure els progressos aconseguits. Em va dir que només hi aniríem jo i una acompanyant escollit per mi. Suposo que la meva resposta el va deixar una mica impactat, perquè li va tornar a canviar la cara: ‘’Molt bé noi, si l’Astrid és la persona que consideres adequada endavant’’.
L'endemà al matí vaig explicar-li a l’Astrid el parlat amb el superior Patton, es va aferrar a mi amb força, amb els ulls brillants d’emoció. No va dir res, no calia. Perquè quan algú t’abraça d’aquella forma no necessites que et digui res. Vam preparar les motxilles i vam emprendre el camí cap al nord a on estava ubicada la base enemiga. El camí va estar ple de rialles amb l’Astrid. Als dos ens va anar bé coneixe'ns una mica més tot i que fos per un temps limitat, perquè com ja he aclarit anteriorment a la guerra les alegries i rialles no duren molt temps.
Era de dia quan vam arribar tot i que la llum del sol que embriagava la vall que vorejava la base enemiga cada vegada era menys intensa, l’Anne va proposar de muntar el campament al costat d’un riu a uns kilòmetres del bastió enmig. La idea em va semblar bona, ja que al costat d’un riu hi ha aigua il·limitada i per aquella zona hi havia tapacles i tres cues (tipus de peixos). Aquella mateixa nit mentre dormíem vaig sentir uns passos a l’exterior de la petita tenda de muntanya que havíem muntat, vaig suposar que era l’Astrid, però no va ser així, ja que l’última cosa que vaig recordar l'endemà va ser la culata d’una arma impactant contra la meva nuca.
Em vaig despertar lligat a un tronc alt, ple d'imperfeccions, suposo que devia ser perquè no intentes pujar la corda i deslligar-me, per era impossible, pel fet que quasi no podia moure les mans. Ja era de nit, però es podien apreciar les siluetes dels soldats amb les armes a les mans rient i cantant cançons des de dins d’una de les casetes vorejades per l’alta muralla feta amb troncs, sacs i tota mena de deixalles.
Sorprenentment, vaig aconseguir adormir-me, estava una mica incòmode, ja que els meus peus estaven encreuats en forma d’indi i no veia les meves mans pel fet de tenir-les lligades a altre extrem del tronc. Aquella nit el pare va tornar als meus somnis, estàvem a casa estirats al sofà escoltant la ràdio, sonava un entretingut programa d’acudits protagonitzats per Arthur McGregor. El pare reia mentre jo el mirava feliç i content, tot sabent que era un somni. Però els somnis s'acaben, aquesta vegada va ser una culata de fusell la que em va despertar seguit d’uns crits en un idioma que no vaig entendre.
|
