Capítol 3: Fi

La celebració no cessava, la felicitat ens envaïa per dins i l’orgull ens omplia el cor. Anaven passant els dies però res no canviava. Tots seguíem amb aquella immensa emoció. En Jan va poder celebrar Sant Jordi, un dels seus dies preferits, com calia.

Feia vida normal: anava a l’escola, sortia amb els amics, menjava tot el que li venia de gust… Ja no anava al metge tan sovint, no havia de preocupar-se pel tractament ni res del que es relacionava aquell fatídic càncer. La família també feia vida normal, als oncles ja no se'ls veia tan angoixats durant tot el dia, ja no hi havia preocupació als nostres rostres. Tot era com abans que comencés aquell malson.

La vida per a en Jan era ben diferent després d’aquell càncer. Ara era un noi decidit, valent i molt segur de si mateix, ja que després de patir tot allò es va adonar que ser dèbil i insegur no el portaria enlloc. Va aprendre moltíssim d’aquell càncer: va aprendre a confiar, a gestionar les seves emocions, a afrontar els problemes…, i tot això el va canviar com a persona. Ara era molt més fort.

Van passar uns mesos en els quals en Jan era el nen més feliç del món. Sempre volia estar amb la família, jugant a videojocs, o passejant pel carrer, però… creieu que en aquell moment pensàvem en què hi hagués alguna possibilitat de tornar a anar sovint a visites de l’hospital? Definitivament no, no ho creiem, tanmateix, mai sabem el que ens espera…

5 de juliol de 2024. Trucada entrant al mòbil de la tieta. Estàvem tots dinant a casa meva. La tieta es va aixecar i va marxar del menjador. No li vam donar gens d'importància, pensàvem que seria una trucada qualsevol. Minuts després la tieta va tornar a la taula com si res i tot va continuar normal. Va acabar el sopar i tots vam marxar cap a casa. Jo vaig anar a la meva habitació a posar-me el pijama i a veure una pel·lícula. Em va cridar la mare dient-me que m’estava sonant el mòbil. En agafar el telèfon, vaig veure que em trucava en Jan. Pensava que s’hauria deixat alguna cosa per casa, però en despenjar la trucada vaig notar una veu tremolosa. “Jan, que plores?”, vaig preguntar sorpresa. “Laia, un altre cop, no puc més”. Jo no entenia res, no sabia què em volia dir; sincerament no m’esperava el que m’anava a dir. “Però, un altre cop… què? Què passa, Jan?”. “Laia, el càncer ha tornat a la meva vida”. Aquelles nou paraules em van deixar commocionada. La història es repetia. No sabia què dir, no sabia com reaccionar, estava en xoc… Volia plorar, i molt, però havia d’ajudar en Jan. I ensorrant-me només el desanimaria més. No sabia gaire bé com afrontar aquesta recaiguda.

Aquella nit no vaig poder dormir, estava angoixada, sentia que tenia un nus molt fort a la gola.

Al cap d’uns dies va tornar l’antiga rutina d’en Jan, anava de casa a l’hospital, de l’hospital a casa… Va renéixer la por a la família.

Com sempre, jo seguía ajudant en Jan, l’acompanyava a les visites del metge i sempre intentava fer-lo feliç i que s’oblidés de tot el que passava. Era dur, molt dur. Tots estàvem tristos, patíem pel Jan.



En Jan ja portava més d’un parell de mesos anant a l’hospital dia rere dia. Era molt dur per a ell. Jo sempre intentava estar amb ell, encara que estava molt desanimat, i ja no sabia què fer. Cada dia el notava més distant, com més deprimit. Jo no el volia veure així, però aquell era el seu dia a dia.



Érem a l’octubre. En Jan no volia sortir a casa, sempre plorava i deia que la seva era vida una porqueria. Cada tarda l’anava a veure, jugàvem amb els seus jocs preferits, amb les consoles… però no era suficient perquè tornés a ser el Jan d’abans. Tota aquella força que havia adquirit durant tot aquell procés semblava que havia desaparegut per complet.

Un dia, de sobte, em va arribar un missatge que em va estranyar molt. Era d’en Jan, era un text extens. Em va desconcertar, ja que en Jan mai sol escriure tant. Ell sempre diu que és molt millor enviar àudios, pel fet que diu que li fa mandra escriure. Em vaig sorprendre molt, però vaig decidir llegir-ho.



“Bé, Laia, gràcies per tot el que has fet per mi, però crec que ja és hora de dir adéu…” Aquest era el començament d’aquell llarg text que en Jan m’havia enviat. A l’instant de llegir aquella curta frase, em van començar a brollar les llàgrimes. “Què diu? No pot ser…” Dins el meu cap només m’imaginava el pitjor.

Immediatament vaig trucar a la mare i, seguidament, a l’oncle. “Oncle, saps on és en Jan?” “Laia… Pensava que havia anat al parc amb tu”.

Ens vam adonar que estava sol en algun lloc, que desconeixíem. Però en aquell moment vaig recordar que tenia la ubicació del seu telèfon. Ja sé on és, vaig pensar.

A la ubicació del telèfon em sortia que era el parc. Em va semblar estrany el missatge, però si era al Parc no hauríem de preocupar-nos per res, oi? Vam anar cap al Parc, estàvem espantats, no sabíem el que ens esperava. En arribar al Parc vam veure que ja no hi era i vam començar a caminar cap al final, cap al riu, que era on ens portava la ubicació. El pare, de sobte, va cridar: “Jan, baixa d’aquí, si us plau!”. “Què ha sigut aquest soroll?” va dir la tieta. Tots vam córrer seguint la veu que havíem escoltat. En arribar vam veure el Jan dret sobre el penya-segat. Si queies eren uns vint metres, que acabaven en un torrent. El meu pare estava darrere suplicant que no ho fes. “Jan, no!”, vaig cridar. “Laia, t’estimo, us estimo a tots, però no sabeu el que és això, no vull sentir més dolor” va dir desconsolat. No paràvem de demanar-li que baixés i que no es mogués. Ho vam intentar, però… en Jan va saltar.



Tots vam cridar, els oncles van córrer per agafar-lo, però no van arribar a temps.

En aquell mateix instant vaig sentir un buit dins meu, com si acabés de perdre un tros de mi. Estava paralitzada, no sabia què fer, només vaig caure al terra de genolls totalment desfeta per dins.

Vam trucar als bombers, a l’ambulància, a la policia… En arribar l’ambulància, el van portar a l’hospital de la ciutat. Estava en coma, tenia hemorràgies cerebrals i havia perdut el coneixement. Hi havia esperança, encara que tots sabíem que era molt difícil que sobrevisqués.



Els dies se'm feien eterns, no podia dormir, només visualitzava tota l’estona la imatge d’en Jan saltant al buit. No despertava. Tots estàvem destrossats.

Dia 3 de novembre, a les 20 del vespre. “Us deixo perquè us acomiadeu d’ell, no li quedaran mases hores”. El moment ja havia arribat, feia dues setmanes que estava en coma i empitjorava. El càncer se li continuava expandint mentre duraven aquestes setmanes. Ja no es podia fer res més. Vaig fer cor fort i vaig dir-li unes paraules, encara que no estigués conscient, abans de perdre’l per sempre. “Jan, sé que tot això t’ha vingut molt gran i t’entenc, perquè tan sols ets un noi jove que no tenia cap raó per passar pel que has passat tu. Els metges diuen que ja no es pot fer res, però jo sé que ets molt lluitador i que encara et queden forces. Tots et trobarem a faltar moltíssim i vull que sàpigues que no estic enfadada amb tu pel que vas fer. T’estimo molt i, si no vols lluitar més, sé que sempre seràs aquella estrella que em cuidarà des del cel.” Uns minuts després em vaig desmaiar, tot allò era massa.

“Hora de la mort, 9:20 del matí”. Ara haurem d’aprendre a viure sense ell.