Capítol 2: Gràcies, Laia.

Em va fer por… molta por. Mai havia vist algú plorar així. Sentia calfreds passant pel meu cos, em va tocar molt veure així al Jan. Era la primera vegada que el veia d’aquesta manera. Mai diria que em trobaria a aquell nen tan alegre i rialler amb aquell estat d’ànim tan trist.



Vaig arribar a casa, em vaig estirar al llit i no vaig parar ni un sol segon de pensar en el Jan. Què li haurà passat? Per què estava sol? Els oncles ho deuen saber? Van passar unes hores, i jo continuava donant-li voltes al cap. Vaig decidir escriure-li, no sabia si em respondria, però… ho havia d’intentar. Ja donaven les deu de la nit, encara no havia rebut cap resposta per part d’en Jan. Vaig intentar adormir-me, però se'm complicava molt.



L'endemà, en llevar-me, vaig veure que tenia un missatge d'en Jan, em vaig alegrar, però en un batre d’ulls vaig perdre el somriure. “Laia no puc més, no vull seguir aquí”, aquella va ser l’única resposta que vaig rebre. Li vaig començar a enviar molts missatges intentant que m’expliques a què venia aquella terrible resposta, però no donava senyals de vida. Em vaig posar histèrica. I si s’ha anat per sempre de veritat? I si ho ha fet? Això era l’únic que passava constantment pel meu cap.



Vaig decidir arriscar-me i trucar als meus oncles, per esbrinar el que li passava a en Jan, si és que ho sabien. Trucada en espera. No l’agafaven, cap del dos. No sabia que més fer, no sabia a qui preguntar-li, no sabia si sortir en cerca d'ell… Just en aquell instant, quan estava a punt de sortir corrents, la pantalla del meu mòbil es va encendre. Amb els ulls plens de llàgrimes vaig llegir el missatge. “Vine a casa i t’ho explico tot”. Immediatament, vaig obrir la porta del carrer i vaig marxar sense dir res.



Ding-dong. El meu oncle em va rebre i vaig entrar a casa seva. En Jan i la seva mare estaven asseguts al sofà, esperant la meva visita. “Bon dia, Laia” va dir la tieta. Jo em vaig acostar a saludar-los i vaig seure al costat del Jan. “Bueno, a causa de la teva topada amb el Jan, tots tres creiem que et mereixes una explicació.



“D’acord, doncs comenceu” vaig dir tota preocupada. “Tot comença el dia 2 de gener. Aquell dia abans de marxar a casa, el teu oncle i jo vam rebre una trucada de l’hospital.” Va explicar la tieta. “Ens van informar que tenien els resultats d’unes proves mèdiques que li havien fet al Jan dues setmanes abans.” Estava impacient per saber què deien aquelles proves. “La doctora, va explicar que les proves havien donat que en Jan té càncer de pulmó” va afegir la tieta amb una llàgrima caient-li per la galta.



No sabia què dir. Simplement, vaig agafar-li la mà al Jan el més fort que vaig poder i el vaig abraçar, mentre ploràvem tots dos. L’oncle va decidir continuar. “Ahir, vam anar a la primera visita de l’hospital. La doctora ens va informar de què si no començàvem amb el tractament al més aviat possible, seria molt complicat superar el càncer”, va afegir mentre en Jan tremolava sota els meus braços.



Ara entenia per què me l'havia trobat plorant d’aquella manera. Segurament va ser després de la visita amb el metge, i va decidir quedar-se sol, perquè quan no està bé no li agrada estar amb gent. Encara que em costava pensar això, hi havia una part en mi que sabia que potser aquest era l’últim any d’en Jan, així que vaig decidir començar a passar molt més temps amb ell. Sempre l’acompanyava a les visites al metge, anaven tots quatre, en Jan, els oncles i jo. Vam començar a fer molts plans junts, anàvem a parcs d’atraccions, al cinema, als recreatius del poble…



7 de març de 2024. L’aniversari d’en Jan. No sabia si seria un aniversari qualsevol o seria l’últim. Vaig decidir fer-li una gran sorpresa. Unes setmanes abans, vaig parlar amb tota la família i amb tots els seus amics i amigues per preparar-li una festa inoblidable. Al Jan sempre li han encantat els videojocs, així que vam decidir inspirar la festa en aquella temàtica. Vam llogar un local i ho vam decorar tot genial. Va arribar el dia, estàvem tots molt nerviosos, volíem que li agradés tot. Vam parlar amb els oncles perquè el portessin sense veure res. En Jan ja estava arribant, nosaltres estàvem amb les llums apagades. Va entrar, i tots el vam sorprendre, feia cara d’alegria, bueno això era el que semblava…



Tots ho estàvem passant genial, quan de sobte em vaig adonar de què en Jan no hi era enlloc. Vaig anar al lavabo, sentia plors. “Jan, ets tu? Estàs bé? Necessites algo?” vaig preguntar. “Sí, sóc jo, marxa Laia, siusplau” em va dir. “No Jan, no marxaré, obre'm la porta” vaig dir-li molt preocupada. Em va obrir la porta, estava desconsolat. “Però Jan, és el teu aniversari, t’hem fet una festa, què et passa?” vaig preguntar. “Laia, tu no ho entens. Aquest podria ser el meu últim aniversari” va dir decebut. “No pensis això, ho superars” li vaig dir mentre que en el fons sabia que tenia raó.



L’aniversari va acabar bé, i el tractament cada cop millorava més. Semblava que el tractament estava fent efecte i el càncer anava desapareixent. Tots estàvem molt feliços, semblava que aquesta lluita estava a punt d’acabar.



20 d’abril de 2024. Tres dies abans de sant Jordi, un dels dies preferits de l’any d’en Jan. Tocava visita amb el metge. Jo vaig decidir acompanyar-los, ja que tenia la sensació de que seria un gran dia. Vam arribar a l’hospital, estàvem tots molt nerviosos. “Jan pots passar a la consulta 26” vam sentir després d’uns minuts d’espera. L’oncle i jo ens vam quedar a la sala, mentre que la tieta i el Jan entraven a la consulta. Feia ja 30 minuts que esperàvem, jo ja tremolava, no sabia que estava passant allà dins, i això em posava massa nerviosa. Passaven 10, 20, 30, 40 minuts… ningú sortia. Gairebé al cap d’una hora van sortir. L’oncle i jo patíem. “Què tal? Com ha anat?” Vaig dir amb la veu molt tremolosa. “No t’ho creuràs Laia” em va dir en Jan amb els ulls ben brillants com si hagués plorat. “Tot bé Jan” vaig afegir amb por. “ESTIC CURAT!” va dir en Jan d’un bon crit. Tots vam començar a plorar de l’alegria, no ens ho creiem.



Uns dies després vam decidir fer una festa familiar per celebrar-ho. Tota la família estava super contenta i orgullosa, sobretot jo, que l’havia acompanyat desde l’inici. Era un gran motiu de celebració, perquè tota aquesta lluita s’havia acabat, bueno això era el que pensàvem, perquè el que no sabíem és que uns mesos després l’alegria de la família marxaria d'immediat…