Capítol 1: L’inici del fi

Hola, soc la Laia i fa una setmana el meu cosí Jan va decidir acabar amb la lluita. Feia uns mesos que estava pendent d’unes proves mèdiques molt importants, que li van canviar radicalment la vida.



El 31 de desembre de 2023 ens vam reunir tota la família a la masia dels avis per celebrar Cap d'Any. En començar l’any, no sabíem que ens arribaria una trucada que transformaria tant les nostres vides.



El sopar ja era a taula i tots a punt per exhaurir-lo tot. L’avi, l’últim a seure, com sempre, va entrar des de la cuina, amb el vi a una mà i el llevataps a l’altra: “Va, comenceu”, va dir amb el seu somriure. Tots vam començar a menjar. Una estona després, l’àvia es va aixecar i va anar a la cuina per servir els segons plats. Ella sempre feia garrí al forn, cruixent, i xai amb aquella salsa tan bona. Ens vam posar les botes, però encara faltaven les postres.



Vam encetar l’ampolla de cava. El meu oncle es va posar dret i va demanar un brindis: “Per la salut i per més anys sense que falti ningú a taula”, va dir conscient que encara no coneixien els resultats d’aquelles proves mèdiques del seu fill. Tots vam brindar i ens vam beure la copa quasi sencera. Ens vam passar el temps que quedava fins a les dotze cantant, ballant, obrint els cotillons i passant-nos-ho pipa. Va arribar l’hora de les campanades i tots estàvem molt emocionats. Vam menjar el raïm, vam brindar i va començar la festa.



Al dia següent vam fer el dinar d’Any Nou. Tota la família va jugar a jocs de taula, vam ballar i vam fer una gimcana. En finalitzar el dia, ens vam quedar a dormir tots a la masia, ja que és una tradició en aquesta família.



Vam despertar el dia 2 de gener a les deu, vam esmorzar tots junts les creps amb xocolata que sempre ens cuina l'àvia. Ja eren les dotze del migdia, l’hora de marxar cap a casa. Ens estàvem acomiadant de tots, quan, de sobte, ens vam adonar que els oncles no hi eren. L’àvia va anar a buscar-los a la cuina, mentre que en Jan, el meu cosí, els buscava pel pati. En arribar a la cuina, l’àvia va trobar els oncles afligits i els va preguntar què els passava: “Aquest any serà un infern, mare” va dir la tieta amb els ulls plens de llàgrimes. L'àvia es va acostar a fer-li una abraçada: “Però, què ha passat?” va preguntar sense entendre res. “Últimament en Jan no es trobava gaire bé i vam anar a l’hospital a fer-li unes proves: ens acaben de trucar amb els resultats”, va dir l’oncle amb la veu trencada. L'àvia, impacient, va preguntar que quins eren els resultats i la seva filla es va enfonsar. En recuperar-se una mica d’aquell plor desconsolat, va dir “el Jan té càncer de pulmó”. Després d’assabentar-se d’aquella tràgica notícia, l'àvia no sabia què dir, es va quedar paralitzada.



Van transcórrer 20 minuts plens de plors, abraçades, tristesa i molta inquietud. Aleshores, l’àvia es va decidir a parlar: “en Jan sap alguna cosa de tot això?”. Just en aquell precís instant estava entrant per la porta de la cuina. “Que si sé res de què?”, va preguntar sorprès. “Res Jan, ara quan arribem a casa en parlem”, va dir el pare. “Però per què esteu tots plorant?” va preguntar ben espantat. “No pateixis, ara quan arribeu a casa t’ho expliquen tot els pares”, li va dir l'àvia intentant tranquil·litzar-se. “Us ha trucat el doctor, oi?” va preguntar ell imaginant-se el que podia estar passant. “Va, marxem cap a casa ja”, va dir el seu pare amb una veu inquietant.



Tant els oncles com en Jan van marxar cap a casa. Van arribar-hi al voltant de les dues del migdia. En Jan havia estat tot el trajecte preguntant-se què passava, què passaria a partir d’ara, què seria de la seva vida… mentre que els oncles havien estat aguantant les llàgrimes. Només arribar i obrir la porta de casa, en Jan va començar a preguntar i preguntar, sense obtenir resposta. Estava molt nerviós, volia assabentar-se de per què havia trucat el doctor, encara que ja sabia que no seria per una cosa gaire bona.



Els oncles van fer el dinar i en Jan només li donava voltes al cap assegut a la butaca del menjador. “Ja m’he cansat, necessito respostes” va dir començant a enrabiar-se. “Està bé Jan, vine, seguem-nos a taula i parlem” va contestar el pare. Tots tres van seure i va iniciar la conversa més complicada de les seves vides.



“Bé fill…” va dir la mare per abordar el tema, “sabem que intueixes que el doctor ha trucat”. “Doncs és cert, ha trucat aquest matí, per informar-nos dels resultats de les proves mèdiques que et van fer fa dues setmanes” va continuar el pare. “I què us ha dit?”. Els pares es van mirar i, amb les llàgrimes lliscant per les galtes, van dir-li la frase més horrorosa que havien dit mai. “Tens càncer de pulmó”.



Es va quedar en xoc, no reaccionava. “Jan, Jan, digues alguna cosa si us plau!”.



En Jan va estar un parell de dies sense parlar amb ningú, no volia acceptar aquella situació. No es podia creure que allò li estigués passant a ell. “Per què no li passa a un altre?”, pensava constantment. Dies després, ho va començar a acceptar.



Un dilluns, a l’hora d’anar a la primera visita de l’hospital, el Jan estava molt nerviós. Només arribar li van fer unes proves. “Molt bé Jan, ara ves a la sala d’espera mentre veiem els resultats” va dir la doctora. “Mama, tu creus que podré superar aquest càncer?” va preguntar en Jan amb la veu tremolant. “És clar que sí, fill!” va dir l’oncle. Portaven uns minuts a la sala, quan va sortir la doctora amb cara de preocupació. “Haurem de començar amb el tractament al més aviat possible, si no, serà molt complicat superar-ho” va afegir la doctora.



Tornant cap a casa van passar pel parc on en Jan sempre jugava de petit en sortir de l’escola. “Pares, em quedaré aquí una estona” va dir en Jan. “Aquí?, sol?, estàs segur, fill?” van afegir els oncles. “Sí, vull estar una estona sol. D’aquí una estona vaig cap a casa, tranquils” va dir amb seguretat. “D'acord, si és el que vols, et deixem. No tornis tard” va dir l’oncle.

Eren aproximadament les tres de la tarda, jo acabava de sortir de l’institut i anava cap a casa a dinar. Passava pel parc i em va semblar veure el Jan de lluny. Vaig apropar-me a poc a poc i vaig adonar-me que estava plorant. “Jan, què et passa?, què fas aquí tot sol?” vaig preguntar-li. “Laia… no sé per on començar” va dir-me. “Però què ha passat? Puc ajudar-te, si ho necessites”, vaig dir-li preocupada. “Res, Laia, no em passa res. Torna cap a casa” em va dir amb un to bastant desagradable. “Segur?” li vaig demanar. “Sí, marxa!”, em va cridar. Vaig decidir marxar, però seguia molt preocupada i sense entendre res. No sabia que m’impressionaria tant veure’l plorar. Havia vist nois plorant a les pel.lícules i el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura, amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por…