Quan la porta es va obrir, allà estava ella. La meva mare. En aquell moment tot va perdre sentit. Com era possible allò que els meus ulls presenciaven?
Els seus cabells desordenats queien sobre les seves espatlles, tenia el rostre pàl·lid i demacrat, els ulls inflats i enrogits de tant plorar. Mai hauria imaginat veure-la tan fràgil, com si el pes del món l'estigués aixafant. Però ella estava viva, dreta a la porta, observant amb una barreja d'angoixa i serenor al papà.
Em vaig alçar d’una revolada, amb un nus ofegant-me la veu.
—Mamà! —vaig cridar, corrent cap a ella.
Vaig estendre els braços per a abraçar-la, desesperada per sentir la seva escalfor, per aferrar-me a l'única certesa que em quedava en aquest instant. Però alguna cosa em va detenir. O més aviat, alguna cosa em va travessar. Les meves mans no la van tocar. No vaig sentir la seva pell, la seva calor, ni tan sols podia sentir el seu cos. Vaig passar a través d'ella com si fos aire.
La meva mare ni tan sols va reaccionar.
Vaig aclucar els ulls més d’una vegada, el cor em colpejava amb força contra el pit, però la realitat continuava essent la mateixa. Vaig mirar al meu pare, que es desfeia en llàgrimes i amagant el rostre entre les mans mentre el seu cos tremolava amb cada ofec de plor. Després vaig tornar a mirar-la a ella, que va avançar lentament cap al papà, tancant la porta després de si.
—Ho sento tant… —va murmurar amb la veu trencada i tremolosa, com si cada paraula li ferís l'ànima.
Jo no entenia res. Per què no em miraven? Per què no responien quan parlava? Per què les meves mans passaven a través d'ells com si fos un fantasma?
Un calfred es va estendre per tota la meva pell. I llavors vaig tornar a recordar l’accident de la nit anterior. Les llums encegadores d'un cotxe acostant-se a tota velocitat cap a nosaltres, el so causat pel fregament dels pneumàtics contra l'asfalt mullat, el so esquinçador del metall cruixint i dels cristalls esclatant en mil trossos durant el devastador impacte. I, sobtadament, tot pareixia començar a encaixar.
El meu pare estava destrossat per mi. La mami plorava desconsoladament per mi.
Jo era la que havia mort. La pèrdua per la qual es lamentava el meu pare era la meva.
De sobte, l'aire es va tornar pesat i asfixiant. Un buit indescriptible es va estendre pel meu pit. Vaig intentar cridar, però la meva veu no era capaç de sonar. Volia negar aquesta realitat tan inesperada, volia convèncer-me que tot això era un mal somni, que aviat em despertaria i tot tornaria a ser com sempre. Però no passaria. No hi havia una altra possibilitat. Només trobava una única explicació.
Jo estava morta.
Em vaig desplomar en terra, tot i que no vaig sentir l'impacte. Era incapaç de sentir res. Només podia mirar, només podia veure els meus pares abraçant-se amb desesperació. Com si aquell gest fos l’únic fil que els mantenia units enmig d’un univers fet a trossos. Les seves llàgrimes, amargues i pesades, impregnaven la tela de la roba que duien, reflectint l’oceà de dolor en què es trobaven submergits.
Ells encara es poden tocar, es poden abraçar. Jo no. Ells estaven vius. Jo no.
Aquesta idea em cremava per dins, com una ferida oberta que mai sanaria. I llavors, va aparèixer la culpa.
—És culpa meva… —va murmurar la meva mare amb la veu trencada.
El meu pare, amb els ulls enrogits i humits, va aixecar el cap i va negar amb el cap.
—No, no diguis això…
—Sí que ho és! Jo vaig insistir que sortíssim a sopar. Jo sabia que estaves cansat, però no vaig dir res. Podria haver-li demanat que ens quedéssim a casa, però no ho vaig fer.
La seva veu es va trencar, i es va cobrir el rostre amb les mans, com si volgués ocultar-se del pes de la seva pròpia culpa.
—No ho entens? Jo sabia que estava esgotat. Vaig estar treballant fins tard, estava massa cansat i, així i tot, vaig decidir conduir. Jo ho vaig triar, va ser decisió meva. Si hagués dit que no… si hagués estat més responsable…
La meva mare va aixecar la mirada, revelant unes galtes humides de tant plorar.
—Però no podíem saber-ho…
—Hauria d’haver-ho sabut! —va exclamar amb ràbia contra si mateix—. Un segon! Un únic segon de distracció… I ara ella… ara la nostra princesa…
No va poder acabar la frase.
El silenci es va estendre entre ells, només trencat pels sanglots continguts.
—Si haguéssim pres un altre camí… si tan sols haguéssim marxat abans… —va xiuxiuejar la mami, però les paraules ja no tenien sentit.
El meu pare va passar-se les mans pels cabells desesperadament.
—Res del que diguem la farà tornar…
Ella es va cobrir la boca amb la mà per ofegar un nou gemec, i ell va baixar la mirada, derrotat.
Jo els observava, volent abraçar-los. Volia cridar i dir-los que no era culpa de cap dels dos, que res del que fessin hauria canviat l'inevitable, que no s’havien de castigar així. Però la meva veu no els hi arribaria, mai ho faria, perquè jo ja no existia en el seu món.
Em vaig limitar a mirar, mentre el temps es tornava un enemic cruel. Van passar minuts o potser hores. No ho sabia. En el meu cas, el temps semblava haver-se detingut.
Ells plorarien. Es trencarien. Però amb el temps, sanarien. Aprendrien a carregar amb la meva absència, a recordar sense dolor, a continuar endavant sense mi. Els seus dies continuarien, plens de moments que jo mai presenciaria, de riures que ja no sentiria, d'abraçades en les quals ja no formaria part. Però jo havia d'aprendre a deixar-los anar. A entendre que el meu temps amb ells i en el seu món havia acabat. No podia aferrar-me a aquesta realitat. Jo havia d’aprendre a acomiadar-me.
Les llàgrimes van ennuvolar els meus ulls, encara que no sentia la seva calor relliscar per les meves galtes. Em vaig acostar a ells una última vegada, encara que no poguessin sentir-ho. Vaig murmurar un "vos estimo moltíssim" que es va perdre en l'aire. Volia escoltar alguna resposta per la seva part, però sabia que no passaria i que jo ja havia d'anar-me’n.
No tenia por. Perquè, encara que jo ja no estigués amb ells… Ells sempre estaran amb mi, i sempre es tindran l’un a l’altre.
