Era una imatge que mai hagués imaginat presenciar i en aquell moment ja no sabia què fer. Com si d’un moment a l’altre el temps hagués canviat el seu ritme, com si qualque cosa superior a mi que no arribava a entendre, o simplement preferia actuar com que no era conscient de què es tractava, estigués succeint mentre jo només podia observar-ho des de lluny, atrapada en el meu propi cos. El terra i els meus peus semblaven haver-se convertit en una sola cosa, incapaços de moure's cap a ell. Volia acostar-me. Així i tot alguna cosa en el meu interior m'impedia reunir el coratge de fer-ho. Sentia que, si m’apropava massa, m'arriscava a ser contagiada per aquesta crua, aclapadora i devastadora tristesa. Sabia que si el meu pare em confirmava la causa del seu estat, se'm formaria un forat profund i angoixant en el cor, un que mai no podria sanar-se.



L'ambient era dens i l’aire a l'habitació estava pesat. Pareixia que amb cada segon que passava un vel de foscor, espès i creixent, cobria lentament cada racó de casa. Era com si des del moment en què va passar el portal de casa, la llum del sol s’hagués refusat a travessar les finestres, submergint la casa en una penombra i fredor silencioses. El meu pare seia al sofà, les mans cobrien el seu rostre i els colzes descansaven sobre els genolls, tractant d’ocultar el torrent de llàgrimes que brollava dels seus ulls cafè. Però era obvi, els sanglots que ressonaven trencant el silenci pesant de la casa sacsejaven el meu cor.



Aquest home que sempre havia estat una presència sòlida en la meva vida, que tothora es mostrava amb un somriure a la cara i semblava tenir una fortalesa impenetrable, ara es veia tan vulnerable que una part de mi volia donar-li l'esquena. No tenia suficient valor per mirar-lo perdre les forces i fer-se més petit i més fràgil del que mai havia imaginat.



Vaig forçar-me a fer un pas cap a ell. Només un. La meva respiració era lenta i pesada, però els batecs irregulars del meu cor pareixien amplificar-se en el silenci de la sala. Volia parlar, però simplement em vaig quedar allí, a mig camí entre la por i la necessitat de consolar-lo.

La meva gola estava seca i atrapada en un nus que semblava ser impossible de deslligar.



– Papà…– finalment vaig aconseguir murmurar. No estava segura de si m'havia escoltat, però va alçar el cap lentament, com si el pes de la tristesa que portava sobre les espatlles li dificultés aquest simple moviment.



Els seus ulls enrogits i inflats em van mirar amb una mescla de sentiments que em va resultar difícil de desxifrar. Tanmateix, va ser suficient per aconseguir fer que l'aire em faltés, em feia la sensació que jo també estava perdent alguna cosa, encara que no sabés què. De fet, sentia que havia perdut una cosa. Vaig quedar paralitzada. El terra sota els meus peus semblava desaparèixer.



– Jasmín…– però no va poder completar la frase, detingut per aquell nus que es formava a la seva gola. El meu nom va quedar suspès en l’aire. Sincerament, volia sentir al meu pare dir unes paraules diferents d'aquelles que creuaven el meu cap en el moment.



En lloc d'això, va tornar a cobrir-se el rostre amb les mans, i va inclinar el seu cos cap endavant. El meu estómac es regirava en veure l’escena, perquè encara que no sabia amb certesa què era el que l'havia portat a aquest estat, hi havia un pressentiment en mi, una certesa inexplicable, que em deia que coneixia la raó, encara que no volgués admetre-ho.



Vaig voler dir-li que estava bé, que podia confiar en mi i que jo no estaria tan afectada, però no podia assegurar que això fos cert.

– Perdó. – va dir.



Alguna cosa en la seva veu, en els seus plors ofegats mentre deia aquesta simple paraula que la convertien en molt més, semblava una esquerda que filtrava una revelació fosca i devastadora.



El silenci va tornar a caure entre nosaltres. Els meus ulls van començar a recórrer la sala, cercant alguna cosa en què fixar-me, alguna cosa que no fos ell. Els meus ulls acabaren en un retrat familiar: el meu pare, jo i… Ella. Vaig sentir una punxada en el pit, un dolor que es va estendre ràpidament per tot el meu cos. La calidesa dels somriures congelats en el temps de la imatge, em va fer sentir una distància insalvable, com si aquesta felicitat que havíem compartit alguna vegada pertanyés a una altra vida, una que no tenia res a veure amb aquesta.



Vaig tornar la meva mirada al meu pare, que continuava immòbil. Alguna cosa dins mi va voler trencar el silenci i omplir-lo amb paraules que no sabia com formar. Però al mateix temps, hi havia una cosa sagrada en aquest moment, potser el silenci era l'única cosa que podia sostenir-lo. Així que vaig quedar allí, a uns passos d'ell, sentint com la por i la tristesa s'embullaven en mi i ell com a arrels que creixen sota la terra.



Llavors ho vaig sentir. Aquesta certesa que havia estat tractant d'evitar, que havia estat ignorant des que vaig entrar a la sala. Ara sí que realment no feia falta que m'ho digués. Ja ho sabia. Ho vaig saber amb una claredat que em va tallar la respiració i em va deixar tremolant, perquè hi havia una sola cosa en aquest món que podia fer que el meu pare, aquell home ferm i serè, s'enfonsés d'aquesta manera. No necessitava dir-ho. No podia. Perquè si ho feia, es convertiria en una cosa real, en alguna cosa que no podria desfer-se. Així que em vaig quedar en silenci, deixant que les ombres de la casa parlessin per mi.



Al cap i a la fi, què guanyam dient-ho en veu alta si sabem que el moment que ho pronunciem, el nostre món s'esfondrarà sense la possibilitat de tornar enrere?