Com trossos d’un trencaclosques que no acabaven d’encaixar, recordava fragments de la nit anterior. Una carretera fosca, amb llums de cotxes passant com petites espurnes llunyanes. La meva mà estava recolzada contra el fred vidre de la finestra. Als seients de davant els meus pares parlaven de temes que jo no trobava interessats, jo estava absorta en el paisatge, fins que tot es va trencar.

Va ser un esclat de vidres i metalls. Primer un crit, el de la meva mare, després el so de les rodes lliscant sobre l’asfalt, i una sacsejada tan forta que el món va desaparèixer durant un instant. A partir d’aquell moment, per molt que intentava recordar què havia passat posteriorment, només hi havia buidor. Un silenci estrany.

Vaig sacsejar el cap, intentant desfer-me d’aquell record, però un tremolor em va travessar el cos. La meva mirada va tornar a fixar-se en el meu pare, que ara seia a taula amb els braços caiguts.

Tot era clar, la mami no hi era. No havia aparegut en cap moment.

—Papà? —vaig dir, amb la veu trencada.

Un altre cop sense resposta. Ell continuava amb la mirada perduda, com si estigués atrapat en un lloc que jo no pogués veure. Vaig dubtar abans de tornar a parlar, però la necessitat d’obtenir una resposta em cremava per dins.

—On és la mama?

L’home va aixecar finalment el cap, deixant veure una mirada tenyida de vermell que reflectia la fatiga d’un plor profund. Va fer un gest per parlar, però no li van sortir les paraules. Finalment, va tornar a abaixar el cap i amagar el seu humit rostre entre les mans.

En aquell moment, vaig sentir com se m’encongien el pit i els pulmons, com si algú m'estrenyés el cor sense pietat. Era una única raó la que explicava el malestar que es respirava a l’aire: la mare no havia sobreviscut a l’accident.

—Va ser culpa meva, tot això és culpa meva… — murmurava el meu pare, gairebé inaudible.

Aquelles paraules em destrossaven l’ànima, però alhora començaven a aclarir les meves suposicions. Totes les peces semblaven començar a encaixar. Recordava que ahir el papà va estar a la feina fins tard. Tot i que estava molt cansat va acceptar la nostra proposta de sopar fora i va decidir ser ell qui conduís.

—Si no hagués estat tan cansat… No hauria d’haver-hi conduït en aquell estat…

—Tranquil papa, no va ser culpa teva. — vaig intentar tranquil·litzar-lo.

No va dirigir-me la mirada. Vaig agafar aire, intentant contenir les llàgrimes. Tota aquesta situació em causava una gran incomoditat.

—Jo no volia… No volia perdre-la… —va dir el pare amb un fil de veu, com si parlés amb algú més.

Un calfred va recórrer el meu cos. La seva forma de parlar era estranya. Vaig fer un pas enrere, observant-lo. Per què semblava que evitava mirar-me directament? Hi havia alguna cosa més que m’ocultava?

—Papà — insistia, ara amb un to més ferm—. No és culpa teva.

La seva mirada no es trobava amb la meva. Semblava passar a través d’ella, buscant alguna cosa que no hi era. El meu pare estava fent un esforç en ignorar-me.

Tot era confús, com si hagués estat apartada del centre de la història, com si només fos una espectadora en un moment que m’hauria de pertànyer.

—Ho sento tant… —el meu pare es va tapar la cara amb les mans i va començar a plorar sense control—. Perdó, princesa.

En escoltar aquell sobrenom vaig quedar immòbil. “Princesa”, feia temps que no em deia així. Aquella paraula m’havia acompanyat durant anys, però ara sonava tan estranya. Com si es tractés d’un record d’un temps que ja no existia. Per una altra banda, vaig ser envaïda per una sensació d'esperança quan, a la fi, va reconèixer la meva presència.

Tot i això, els ulls se’m van omplir de llàgrimes, i em vaig deixar caure a la cadira, incapaç de sostenir-me dreta. L’ambient era tan desconcertant, tan distant i estrany. El cor em bategava descontroladament. Alguna cosa no encaixava. Estava convençuda que la mare havia mort, que aquella era la resposta. Però una petita veu al fons em deia que encara hi havia alguna cosa més, amagada, esperant sortir a la llum.

De sobte, un cop sec a la porta em va fer sortir dels meus pensaments. El meu pare es va dirigir cap a l’entrada i jo, inquieta, el vaig seguir. Va obrir la porta revelant una figura familiar que em va glaçar la sang. Sense avís, em van fallar les cames i vaig caure de genolls en terra. Tot el que creia saber es va desfer en aquell mateix instant. La realitat no era tan simple com imaginava.