En l’alba d’un somni que brilla amb una llum irreal, es construeixen castells d’aire sobre fonaments de sorra. Cada promesa sembla un instant etern, cada mirada una veritat que es grava com un tatuatge invisible. Però quan l’ombra del dubte s'acosta, tot allò que semblava sòlid s’esvaeix com la boira al matí, i la llum que il·luminava els cors es torna un far que guia cap a la foscor. La confiança, com una flor preciosa, s’asseca en silenci, consumida per les paraules que mai van ser dites, i el gest que semblava tendre es revela com un ganivet amagat entre els dits. L’engany es vesteix amb els colors més brillants, i la traïció, com un vent fred, arrenca les ales de l’esperança, deixant només els fragments d’un somni trencat, que ja mai podrà tornar a ser.

Ella esdevingué la meva llum enmig d’un món ombrívol. Quan vaig acostar-me a ella, no em va rebutjar. Contràriament, em va acceptar amb una facilitat inesperada, com si estigués esperant algú com jo. Ens vam entendre ràpidament, compartint secrets sota la nit eterna que ens vigilava des de les estrelles mortes. Era l’única persona que semblava comprendre’m, tot i que mai deia res, l’única ànima amb qui podia obrir-me sense por. Em feia creure que jo era important, que enmig del caos, algú veia en mi més enllà de la superfície.

Però no era real. Era només una altra mentida, una altra il·lusió fabricada per la meva pròpia desesperació.

Ho vaig descobrir massa tard. En tornar al campament després d’una missió de subministrament, vaig notar la seva absència. No era a la foguera, ni a la seva tenda. Una inquietud fosca es va obrir pas dins meu, com un presagi anunciat en murmuris imperceptibles. I llavors els vaig veure. Ella i un altre home.

Un foraster, de gestos segurs i una presència que semblava consumir-ho tot al seu voltant. Ella es movia diferent al seu costat. La complicitat entre ells era innegable, un vincle forjat en el temps que jo creia haver conquerit. Vaig comprendre, en aquell instant, la naturalesa efímera de la meva relació amb ella. No era jo qui l’havia trobat, era ella qui m’havia utilitzat per no estar sola fins que arribés algú millor.

La realitat es deformà dins meu. L’aire esdevingué pesant, cada detall es gravava amb una precisió insuportable. Les mirades, els gestos, les ombres projectades per la foguera, tot em cridava una veritat ineludible: havia estat un simple pont cap a una altra història, un paper secundari en una obra on jo em creia el protagonista. La ràbia es filtrà lentament en els meus pensaments, no com un foc violent, sinó com un verí subtil que s’instal·lava dins meu sense pressa, sense remordiments.

Vaig observar-los en silenci, deixant que la realitat es revelés amb tota la seva cruesa. Vaig comprendre que no podia permetre-ho, que no podia quedar-me relegat a l’oblit, que la seva traïció havia de tenir un preu. La meva ment va començar a traçar un pla, no per impuls, sinó amb la calma meticulosa d’un caçador que sap que la paciència és la seva millor arma.

El senyal de socors fals fou només el primer pas. Un parany enginyós en una zona on la mort es movia sigil·losament entre les runes. La promesa de provisions escasses, la necessitat de prendre riscos en un món on la supervivència depenia de la presa de decisions ràpides. Van caure-hi amb facilitat, guiats per la confiança cega en la seva pròpia sort. Jo els seguia de prop, sense pressa, assaborint cada pas que els portava cap al final.

Quan la barrera improvisada va caure darrere seu, el destí es va segellar. Els infectats emergiren de la foscor, convocats pel soroll, per la presència de vida entre ells. No hi havia escapatòria, no hi havia salvació. Ella va comprendre massa tard el que havia passat, el paper que jo havia jugat en aquell escenari macabre. No hi havia ira en el seu rostre, només la revelació amarga d’haver subestimat qui havia considerat insignificant.

Els crits es van barrejar amb el so de la carn esquinçada, amb el murmuri desesperat d’un amor que mai va ser veritable. Vaig córrer sense mirar enrere.

Vaig vagar sense rumb, allunyant-me del campament, de la massacre que jo mateix havia orquestrat. La lluna, espectadora impassible, projectava la meva ombra trencada sobre la terra morta. Cada passa era un record de la meva pròpia insignificança, de la irrellevància del meu patiment en aquell món esberlat. Ella s’havia evaporat, el foraster també, i jo quedava com un fantasma sense destí.

Em vaig asseure sobre les ruïnes d’un antic edifici, contemplant el no-res. La nit era freda, el vent xiuxiuejava paraules que no volia entendre. La meva ment es va omplir d’imatges: la il·lusió d’una vida amb ella, la seva traïció, el pla que havia executat amb una precisió malaltissa. I llavors, el buit. Un abisme que s’obria dins meu, insaciable, reclamant el que quedava de mi.

No hi havia por, ni dubte. Només l’acceptació que la meva existència havia estat una errada, una nota a peu de pàgina en una història que mai havia estat meva. Un últim pensament va creuar la meva ment abans del meu últim acte: Era veritablement amor el que bategava dins meu, o només una ombra disfressada de desig?

Mai seràs oblidada.

Mentre aquestes paraules continuïn el meu bagatge, sempre seràs recordada.