Les estrelles xiuxiuejaven històries de llum a la lluna, però l'oceà guardava secrets més profunds que qualsevol melodia.
En cada onada, una crida, una súplica, el cor de la lluna lligat entre el cel i el mar. Tot i que l'oceà plorava llàgrimes, convertint les seves aigües cada cop més salades, el seu amor sense límits per la lluna encara s'arrossegava. Perquè fins i tot traït, les seves ones encara ballen, reflectint l'etern romanç de la lluna.
Però l'Oceà mai es va adonar que la Sorra sempre eixugava les seves llàgrimes.
I què va passar amb el sol? Moria cada dia només perquè la lluna brillés. Per brillar a la foscor de la nit entre les estrelles, brillar per sobre de l'oceà cristal·lí, il·luminar la terra. Tanmateix, la lluna es va enamorar de l'estrella, va negar l'oceà i es va oblidar del sol.
Tot comença a repetir-se. La mort, la vida, la mort. Un cicle imparable. Quan s’acabarà? No ho sabrem mai. Però una cosa està clara; quan perdem alguna cosa és quan realment la trobem a faltar.
Fa mesos que la nostra llar va perdre la seva brillantor, o més ben dit, els éssers que viuen en ella, la humanitat va caure.
L' aspiració egoista d' un científic que volia crear més vida va portar la mort a la dels altres i així doncs, el d’ell mateix. El planeta, ara abandonat, només és un desert on les ànimes perdudes són el reflex de l’error humà.
Després de tot, sempre hi ha uns supervivents, ja sigui perquè són els escollits de Déu o per les seves pròpies capacitats.
Potser m’agradava aquella vida, fora de la ciutat, en un bosc i el meu campament. L'única amenaça eren les criatures que vagaven per aquell món devastat. Però eren tan ximples que gairebé no valia la pena preocupar-se' n. Sense llum, eren inútils, cecs com eren. Tot i això, havia construït unes trampes i eines que m' ajudaven a identificar la proximitat de qualsevol ésser.
Gaudia d’aquella vida en solitud. Ja no hi havia més feina, no hi havia gent que em pogués molestar, però el més important, és que ja no havia de pensar mai més en els diners. Aquests eren la causa del desequilibri i les injustícies que patien algunes persones. Ja estava fart que em veiessin com un animal. La solitud era la meva única companyia.
Ningú se' n recordarà de les seves utilitats. No me’n recordava ni del meu propi nom, ja no tenia ni significat. Ningú el recordava, ningú el pronunciava.
Un dia, en cerca de munició, vaig passar per davant d’un mirall. Sempre evitava veure el meu rostre, però aquest cop no ho vaig fer. M’havia quedat perplex mirant el meu reflex. No em reconeixia. Aquell no era jo. En tan sols nou mesos, semblava que m’havia envellit vint anys de seguida. Ja no em quedava rastre de joventut. Vaig marxar sense mirar enrere. Havia d’estar content de seguir en marxa, però des de l’esclat del virus, la meva ànima va perdre la seva essència. Va morir.
La vida que quedava era un reflex distorsionat d’allò que havia estat. En la quietud del meu exili autoimposat, em preguntava què significava, realment, viure. Sobreviure era suficient? Els humans ens definim per les connexions, per les històries que compartim, però, quan aquestes desapareixen, què queda de nosaltres? Només un cos que respira, un mecanisme que es mou per instint?
Vaig començar a pensar en l'absència que sentia, com una presència aclaparadora. Era un tipus de silenci que no només em rodejava, sinó que vivia dins meu. La solitud, aquesta condició que jo mateix havia escollit per fugir del caos, es convertia en un cristall on em trobava cara a cara amb les capes més fosques de la meva ment. Aquella veu interna que sovint ignorava ara era l’única que m’acompanyava i que poc a poc em farà tornar boig.
M' adonava que, sense un propòsit clar, la vida perdia el seu sentit. Ja no hi havia objectius, no hi havia fites, només una línia recta que s' allargava sense destí. Però, era això la vida? Només un cúmul d' accions repetitives per mantenir el cos en moviment? L' absència d' interacció humana em portava a reflexionar sobre la naturalesa de l’existència. Necessitem els altres per fer-nos de reflex de nosaltres mateixos. Sense aquest reflex, és fàcil perdre de vista qui som.
En la meva aïllada introspecció, també vaig reconèixer una paradoxa. La solitud m' havia ofert seguretat, però també em despullava de la meva humanitat. Sense històries per compartir, sense memòries per construir amb altres, em convertia en un fragment de la meva pròpia psique, un ésser incomplet. Vaig entendre que no era el món exterior el que em destruïa, sinó el buit interior, el pes d’una vida sense significat, però ja era massa tard com per pensar en aquestes coses. Penedir-se era inútil.
Vaig recordar alguna cosa que havia llegit molt de temps enrere: l' ésser humà no només necessita sobreviure; necessita sentir-se viu. I sentir-se viu és més que respirar, menjar o caminar. És tenir una connexió, encara que sigui amb un record, una idea o una esperança. Però, sense ningú per compartir-ho, podria això ser suficient? Sense anticipar, havia tornat al meu refugi. No va ser un dia productiu.
De sobte, vaig veure que una de les trampes que havia creat havia caigut i em vaig posar alerta. Algú havia encès la foguera. Era una supervivent, però no ho semblava. Tenia una pell blanca i translúcida com la neu, emmarcada per uns cabells lluminosos de tonalitat daurada. Va ser com si Déu hagués escoltat les meves paraules i hagués enviat un àngel com a compassió de l’aïllament que sentia.
Tornant a la realitat, en un gest instintiu, em vaig girar cap al bosc, com si esperés que altres figures emergissin entre els arbres. Però no hi havia ningú. Ella estava sola, igual que jo. Aquest pensament em va colpejar amb força: dues solituds creuant-se en un món que havia esdevingut inhòspit.
