Les persones som navegants de la incertesa, però en comptes de buscar la veritat, ens aferrem a la il·lusió. Suposem, inventem, dibuixem històries en l’aire sense mirar més enllà del reflex que ens ofereixen els ulls. Veiem rostres, no esperits. Jutgem silencis, no ferides. Creiem entendre-ho tot, però només llegim la coberta d’un llibre que mai obrim. Quan la llum de la veritat ens despulla, ens aferrem a excuses, fugim de la culpa, perquè és més fàcil creure que mai vam errar que admetre que vam ser cecs davant l’ànima.

La noia va seure amb lleugeresa al voltant de la foguera, com si el pes de l’apocalipsi no l'afectés, però els seus ulls, freds i inquiets, la delataven. Havia vist massa, havia perdut massa. No deia cap paraula, però la seva presència irradiava una bellesa que, des del primer instant, va captivar la meva mirada.

Els dies al campament s’estiraven com un fil prim a punt de trencar-se. La tensió era un murmuri constant, un pes invisible que s’enganxava a l’aire. Cada cop hi havia menys menjar, menys aigua, menys forces per creure que aquell lloc podia durar. A les nits, els gemecs llunyans dels infectats ressonaven en la foscor, recordant-nos que l’infern no estava fora, sinó que ens encerclava, pacient.

Ella continuava apartada, com si aquell fos un lloc de pas i no una llar improvisada. Passava hores asseguda prop de la foguera, observant l’horitzó sense parpellejar. No semblava cansada, ni trista, ni enrabiada. Tampoc menjava i ni s’unia amb mi en cerca de provisions.

Fins que un dia vaig decidir prendre la paraula. Tremolava perquè realment vaig acostumar-me a la seva presència i no la volia perdre com a companyia. Li vaig explicar el meu passat amagat. Potser els secrets ens fan més propers.Quanvaig acabar, per primer cop va aixecar la percepció cap a mi. Els seus ulls eren un paisatge canviant, un reflex de la tardor atrapada en una mirada. Avellana i mel, dansaven en la seva profunditat, amb espurnes daurades que s’encenien quan la llum els besava. Eren càlids com la terra mullada després de la pluja, però insondables com un bosc que amaga els seus secrets entre ombres i fulles caigudes. Quan els mirava, era com si el temps es dissolgués, com si en aquella barreja de verd, ambre i coure s’amagués una veritat que no es podia dir amb paraules.

Després de tornar a la realitat, em va somriure amb tendresa i la seva veu va parlar. Les seves paraules eren com si fossin una carícia lleu que travessava l’espai amb delicadesa. Quan anunciava els mots, els sons eren tan suaus que semblaven flotar, com si sortissin d’un altre món, com un somni del matí.

Es feia dir Joana, un nom que ella mateixa havia forjat unint dues paraules extretes de cartells del carrer, com si busqués en l’atzar una nova identitat. En aquest món, els noms ja no significaven res. El que importava era sobreviure un dia més.

Era una jove marcada per l’adversitat, víctima de l’abandonament dels seus progenitors en una edat tan tendra que a penes recordava els seus rostres. Desposseïda de llar i refugi, la seva existència transcorregué entre els carrers bruts i desolats. Es nodria de les deixalles i dormia en racons abruptes fins que, per designis del destí, fou recollida per un grup benèfic i traslladada a un orfenat.

Aquell indret li proporcionà certes comoditats i una atenció que mai havia experimentat. Tanmateix, el seu esperit rebel i lliure la privava d’acceptar plenament aquella nova realitat. Quan se li oferí l’oportunitat de ser acollida per una família, es trobà en un dilema: viure en una llar estructurada o seguir el seu propi camí. La decisió fou presa sense vacil·lació. Va fugir de la institució emportant-se una petita quantitat de diners que havia aconseguit robar.

Amb aquells escassos estalvis, va aconseguir llogar una humil habitació i, amb un esforç incommensurable, trobà diverses feines que li permetien mantenir-se. Tanmateix, per a ella, la supervivència no es limitava només a l’alimentació o l’habitatge; la seva autopercepció era essencial. Destinava la major part dels seus ingressos a embellir-se, adquirint vestits lluents i accessoris que li conferien una aparença refinada. Odiava veure’s bruta, car havia après que la immundícia generava rebuig, una lliçó dolorosa gravada en la seva ment durant els anys en què deambulava pels carrers. D’aquesta manera, va desenvolupar una obsessió gairebé patològica per la netedat i la presentació personal.

Malgrat les circumstàncies, la seva determinació la conduí a inscriure’s en una escola. Fou en aquell entorn acadèmic on, per primera vegada, experimentà la calidesa d’una segona família. La seva presència captivava l’atenció de tothom, i en pocs dies ja es trobava envoltada d’un cercle social nombrós. Una elegància natural... Aquella manera de comportar-se conduïen els altres a creure que pertanyia a una família amb grans fortunes. Sense haver-ho buscat, es va convertir en un ésser admirat i, per primera vegada en molt de temps, sentí que formava part d’alguna cosa més gran que ella mateixa. Aquella sensació d’afecte i acceptació l’embriagava d’una felicitat desconeguda.

Tanmateix, l’equilibri que havia aconseguit es va trencar quan els seus nous amics insistiren a visitar la seva llar. Malgrat els seus recels inicials, finalment accedí a la petició. Aquella decisió va marcar el principi de la seva caiguda. En descobrir la humilitat de la seva residència, la màscara d’admiració dels altres es transformà en menyspreu. La van titllar de mentidera i farsant, tot i que ella mai havia afirmat pertànyer a una família adinerada. Havien estat ells mateixos els qui havien assumit aquella falsa identitat sense preguntar-li directament. Així doncs, tot el que havia aconseguit es va esfumar, i una vegada més es trobà sumida en la solitud, condemnada a vagar per un món on semblava que ningú l’estimaria per qui realment era.

Fou en aquell instant quan jo, testimoni silenciós de la seva història, vaig comprendre la veritable naturalesa de la seva existència. Ella no posseïa res que pogués perdre, cap objecte material, cap ésser estimat que li donés sentit a la vida. Era una ànima errant, desproveïda de vincles, condemnada a la solitud perpètua. Potser, en veure-la així, em vaig adonar que, en el fons, jo també compartia aquell destí.

En aquell moment, vaig sentir que per fi havia trobat la meva altra meitat que podria omplir la meva ànima.

Vaig desitjar trobar consol en ella.

Vaig voler aferrar-me a ella.

Vaig voler fer-la meva.