18 d’octubre de 2019
Faco, Portugal

Estimada Ona,
Crec que, per començar, no cal aclarir qui soc. Sempre deies que la meva lletra era diferent, primeta i allargada, senzilla a simple vista, però amb un rerefons preciós, com jo, deies.
Veig que has tornat a casa, al lloc on ens vam conèixer. Si has fet una passejada per la casa hauràs trobat una capsa. És per tu. La vaig preparar abans de marxar perquè poguessis tenir records una vegada jo ja no hi estigués. Està tot igual al dia en què tu vas marxar, per si de cas vols buscar alguna cosa en concret. Però bé, què és de tu ara? Suposo que si estàs aquí una altra vegada és per una bona raó. En el fons, sabia que, encara que haguessis marxat del país aquella nit en què vam ser juntes a la platja, tornaries a casa meva, o nostra, m’agradaria poder dir. Per a mi va ser més que una casa, va ser la nostra llar. De fet, vaig trobar a faltar els esmorzars que em preparaves quan t’entraven aquelles "crisis d’insomni" que deies; encara que, per ser sincers, crec que era un mite que et vas inventar per preparar-me un plat diferent cada matí. Tant de bo pogués tornar a testar un dels teus plats. Vaig provar a fer uns quants seguint les receptes que em vas deixar als llibres, però quedaven patètics al costat dels teus per ser sincers: mai he estat una cuinera excel·lent i ho saps.
Aquí tot està igual a quan vas marxar. Avui fa sol. Tampoc no trigarà massa a desaparèixer, però tornarà a ser-hi. Em sembla que deixarà el cel brillant de colors vívids. En el fons pensem, quina pena que marxi tan aviat. Tanmateix, la pau que desprèn de la seva màxima esplendor ens reconforta, ens enamora a través dels ulls, ens despulla l'ànima quan passa a través nostre. Però torna a sortir, més brillant que mai. Mentre que nosaltres pensem que ens ha deixat a la foscor, dona llum a altra gent. Potser la foscor tampoc no és tan dolenta. Si ens fixem, el sol no ens deixa sols. Encara tenim la companyia dels estels. Tot i que de vegades no ens fixem massa, estan allà, inerts, observant amb atenció cada pas que fem. Només cal fixar-se'n una mica, saber agafar de la mà la brillantor que ens regalen. Sense llum no hi ha foscor, i sense foscor no hi hauria llum.
Aquesta és l'última vegada que podré dir-te que abracis el dolor el més fort que puguis, així que recorda-ho per sempre. No hi ha pitjor càstig per l'enemic que estimar-lo amb cos i ànima. El meu viatge ja ha arribat a la seva fi, però a tu et queda molta vida per davant. Viu-la. Viu-la al màxim. No hi ha millor regal que poder gaudir de cada instant, de sentir viu l'esperit, d’estimar amb el cor obert. Així que, ara, deixa de banda tot allò que va passar, perquè per mi vas ésser el millor detall que he rebut mai. M’és igual que marxessis, m’és igual tot, perquè el meu cor mai s’ha sentit tan ple com quan va estar al teu costat. El meu cos ha marxat ja, però la meva ànima perdura expectant al teu costat, admirant-te a cada instant. No he marxat per sempre. Tornarem a brillar juntes, Ona.
T'estimo,
Abril