La foscor començava a estendre’s per tota la ciutat. La lluna els acompanyava, reflectida a les ones del mar, com l’espectadora d’una pel·lícula incompleta la qual aviat arribaria a la seva fi; i, la brisa nocturna, humitejada per la proximitat de la costa, acariciaba cabells i rostre d’aquelles dos joves unides a través de l’ànima.

• Deixa d'actuar com si no passés res, Ona. Ja saps perquè ets aquí. Fes el favor de deixar d’evitar-me.-
  
  No t’he estat evitant. -

Mentida. Tenia por. Por. Por de moltes coses. Por de perdre-la, por de que marxés per sempre massa aviat.

• On soc?-
  
  Ostres! Bon dia. A quines hores t'aixeques; portes unes quantes hores dormint, eh. - Va riure en veure la seva cara d’estar confosa i mig adormida encara- Soc l’Abril. Un plaer. Ets a l’hospital. Vas patir un accident amb la moto. I tu ets?-

Tenia tot el cos adolorit. Ara que ho deia, tenia raó: podia recordar vagament el moment del xoc.

• Ona. Ona Castro.-

Es va intentar moure tot el que el dolor li permetia.

• I tu? Què fas aquí? Un altre accident?-

Va riure en escoltar aquella pregunta.

• No. Jo vinc aquí de visita cada mes.-
  
  Què?- va respondre confosa
  
  Càncer de pàncrees.

Les dues van romandre callades, una més incòmode que l’altre, potser per no saber què respondre davant aquella situació.

En veure que l’Ona no trencaria el gel, va començar a parlar ella mateixa.

• Et recordes del dia en què ens vam conèixer? No va ser el millor lloc possible però encara tinc la imatge gravada a la meva memòria. Estaves mig adormida dels anestesiants que t’havien ficat. - va dir entre riures de nostàlgia, amb ganes de tornar enrere el temps per viure-ho tot una altre vegada. - Saps? No ens van posar a la mateixa habitació per casualitat, ho vaig demanar jo. Tenia la sensació que tot seria diferent amb tu.-

Les seves mirades es van creuar. Una d’elles, la mirava amb nostàlgia, amb agraïment d’haver aprofitat cada segon que havia tingut al seu costat. L’altra, en canvi, la mirava amb melancòlia: la volia per la resta de la seva vida, però l’angoixa de saber que la perderia en qualsevol moment l'obligava allunyar-se d’ella per tal d’eludir el dolor.

• Saps que d’aquí a un temps no ens tornarem a veure en aquesta vida. No et puc assegurar quan temps serà però, si us plau, no em facis suplicar que et quedis al meu costat durant els dies que em queden.-

Ella tampoc no la volia perdre. L’Ona havia estat la millor companya que havia tingut mai. A poc a poc, el càncer la havia anat enfonsant en un espai buit sense sortides, fins que va arribar ella: la noia que la va treure d’allà, de la foscor. Va aconseguir que tornés a veure la vida com el regal que era. Allà, davant l’expectació de les ones, es va adonar que potser se l’estimava de diferent manera a la que ella es pensava, que potser l’amor anava més enllà de les barreres. Li havia tocat l’ànima, i això és el que la feia diferent a la resta.

• Però…- va replicar en un murmuri
  
  Calla-

El temps es va parar per un instant. El so de les onades resonava a través dels apressats batecs dels seus cors. Va ser un petó curt, curt però sincer, carregat d’emocions inefables. Les ganes d’aferrar-se a la vida de cadascuna es reflectia a cadascun dels seus moviments, de les seves carícies. Tant de bo que aquell moment no arribés mai a la seva fi, que quedés congelat entre la puresa dels seus cors per sentir-lo a prop seu per sempre.

Totes dues van esclatar en llàgrimes i, front contra front, es van estimar en silenci, en un intent de no deixar-se marxar.