L’última visita havia estat feia molts mesos, potser massa. Durant aquell període d’absència ningú no s’havia preocupat de saber on era o, com a mínim, de saber si hi continuava present .

Mai havia estat massa comunicativa, especialment amb el seu món interior, que el guardava dins una capsa tancada amb clau perquè ningú hi remenés res que pogués tornar a mostrar records que més calia que continuessin amagats dins seu. Potser era degut a la seva infantesa, una d’aquelles tan properes però tan solitàries, amb tantes abraçades que, tot i així, se sentien buides d’amor. No era culpa seva que l’ambient on havia crescut estigués ple de rencor, ple de culpa, la qual dita a través de les paraules, viatjaven de boca en boca entre crits d’odi i ressentiment. La pobra criatura, qui mancava d’una figura paterna adequada, es va haver d’acostumar a viatjar de casa en casa quan un dels dos es cansava d’aguantar un ésser que era fruit d’un amor, gairebé efímer, que no havia acabat com tota història d’amor hagués desitjat.

• M’alegro de tornar a veure’t, Ona. Pensava que no tornaries-
  
  Bé, les coses canvien; jo també-
  
  La trobes a faltar, oi? - va pronunciar després d’una llarga pausa.

Tot i que intentava amagar-ho, especialment enfonsant-se en mentides que la seva ment creava de manera inconscient -potser com a mètode de defensa- , L’Ona sabia que tenia raó. L'enyorava com una nena petita. Si hagués de deixar la seva vida en mans d’una sola persona, la hi donaria amb els ulls tancats. Per fi es podia tornar a veure una mica de llum reflectida als seus ulls, quan la mirava, quan l’admirava, quan tornava a sentir aquell sentiment tan típic de l’ésser humà que confonia el cervell amb aquella bogeria tan pura. Llàstima que els seus camins es van haver de separar en un cert moment. La vida, de vegades, és així d’insensible: quan menys t’ho esperes, et deixa, o bé, amb les mans buides, o bé, te les deixa plenes de tot allò que podries haver donat a qui ja ha marxat.

No va respondre a la pregunta de la psiquiatra; aquell silenci podia dir moltes coses que les paraules encara callaven. Tampoc no les trobava, les paraules. Com expressaria en quatre mots units entre si com es penedia de la manera en què va actuar? El remordiment de no haver lluitat més per recuperar-la encara l’acompanyava, dia i nit, a totes hores. Incapaç d’oblidar-se’n, persistia a la seva ment, i, incansable, apareixia en aquells moments menys indicats.

• Jo… no.. no volia que…el que va passar amb…- les llàgrimes començaven a lliscar per les seves galtes. Potser, aquell dolor ja deixava d’ésser tan invisible. Potser, es desbordava com un riu en plena tempesta i passava a ser massa visible.

La psiquiatra la va haver de subjectar amb els braços. La pena la debilitava, l’enfonsava, l’ofegava. I així, es van fondre en una llarga abraçada per calmar el seu lament, com la filla que, feia anys, havia necessitat a una mare present, una mare a qui acudir quan el món li queia a sobre, una mare que tot nen hauria de tenir dret a tindre.